¿"El" en lloc de de "Ell"?

Encara que en la foto diu "Primer diccionari català", en realitat fon el primer «Vocabulari català-alemany» imprés en Perpinyà en l´any 1502.

i posa "El" en lloc de de "Ell"

Si els catalanistes llegiren este llibre a més d´u li cauria la bena dels ulls"

 Paraules de l´investigador valencià, Joan Ignaci Culla, en motiu de la presentació del llibre 'Cronologia Historica de la Llengua Valenciana' (2007):

"Si els catalanistes llegiren este llibre a més d´u li cauria la bena dels ulls"

"Els catalans tenen molta por que ixca a la llum tot este tipo de documentació perque desmonta totes les seues tesis llingüístiques."

Font: Joan Ignaci Culla (Valéncia Hui, 22.7.2007)

L'INEXISTÈNCIA DEL CATALÀ COM A LLENGUA “PRÒPIA”.

 

L'INEXISTÈNCIA DEL CATALÀ COM A LLENGUA “PRÒPIA”. EL PROVENÇAL O LLEMOSÍ EN ELS COMTATS “CATALANS”. LA “ROMANÍSTICA” INDEPENDENT NO TÉ DUBTES. MÉS PROVES CONTRA LA MENTIRA CATALANISTA.

Unes atres de les definicions més certeres i que m'imagine són candidates a ser manipulades és esta verdadera confessió –no de culpabilitat- sino de realitat quan la Wikipedia nos diu alguna cosa que he sostingut en anteriors proves i que tant desagrada llegir al catalanisme i és que la llengua catalana no va existir com a tal fins al sigle XV (dos sigles despuix de la Conquista de Valéncia) i com una varietat dialectal en molt escàs valor, i en una certa rellevància fins al sigle XIX en el seu “Renaixença”. Diu l'enciclopèdia que “La lliteratura en català va vore les seues primeres grans obres abans en prosa que en vers. Açò es va deure a que els poetes cults, fins al sigle XV, preferien utilisar el provençal lliterari en lloc de la varietat autòctona, com en el cas d'Alfonso II (el Trobador). cal destacar, no obstant, que existien poques diferències entre la llengua catalana i les diverses varietats occitanes (provençal, llenguadoc, llemosí, gascó...), moltes menys en l'Edat Mija, ya que durant eixa época i en sigles posteriors es consideraven la mateixa llengua” (Lliteratura en català - Wikipedia, l'enciclopèdia lliure).

Per si la cosa no està clara afigc la cita del filòlec i llingüiste català Antoni Badía Margarit, rector de l'Universitat de Barcelona que en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952) sosté que “no és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i només des de fa relativament poc ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent” ref >Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. [[1952]]

Per si fora poc, porte a colació, també, la cita de l'insigne historiador i humaniste, Menendez Pelayo que de manera tallant afirma que “fins a molt entrat el sigle XV, en Catalunya els versos es componien en Provençal”, lo que confirma tant la versió de l'enciclopèdia com la de Badía Margarit.

I en el mateix sentit la del filòlec i hispanista francés Alfred Morel-Fatio quan sosté que “el català és una mera variant de Provençal perque els habitants de Septimania i els de la Marca Hispànica (hui Catalunya) parlaven la mateixa llengua Provençal” (Études de l'Espagne (3 vols., 1888-1904; segona edició dels volums I i II, 1895 i 1906) .

I també el Filòlec suís-alemà Meyer Lübcke que de manera incontrovertible sosté que “el català.., que no és més que un dialecte del Provençal” (Grammaire dones Langues Romanes". Paris, 1890. pág.13).

Finalment i com a colofó i rúbrica de lo dit, el patriarca de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada , el filòlec alemà Friedrich Christian Díez (15 març 1794-29 maig 1876), confirma la dependència dialectal de la romançada parlada en els comtats “catalans” baix influència francesa: “el Provençal s'estén particularment en Catalunya” ("Grammaire dones Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascó, provençal, llanguedociano són dialectes romançades”.

Aixina que, en el sigle XV, mentres els comtats franc-catalans tenien una incipient i escassa lliteratura en provençal -com diu l'enciclopèdia digital i els erudits resenyats- i tota la seua llegislació estava en llatí, el Regne de Valéncia no només gojava ya de dos sigles de lleis en valencià sino que la seua lliteratura entrava en el gran sigle d'Or de la llengua valenciana i els nostres autors, Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roig de Corella, Marti de Viciana, Isabel de Villena, Bonifacio i Vicente Ferrer, tots ells valencians, manifestaven sense excepció que l'idioma en que escrivien les seues obres en ple sigle XV no era atre que la “llengua valenciana”.

Font de Pedro Fuentes Caballero

EL PRIMER SIGLE D'OR D'UNA LLENGUA : LA VALENCIANA

 #VixcaLaComunitatValenciana

EL PRIMER SIGLE D'OR D'UNA LLENGUA : LA VALENCIANA

El valencià va alcançar la categoria lliterària abans que el Sigle d'Or castellà i portugués s. XVI; l'anglés s. XVII; i el francés i alemà s. XVIII, desenrollant-se al mateix temps que l'italià en Dante, Petrarca i Boccaccio.

Considerant-se un gran moviment cultural, comprén totes les ciències de l'época i aporta les millors obres lliteràries en valencià escrites en el Regne de Valéncia.

L'immensa majoria de grans escritors d'esta época són valencians o escriuen en valencià. Este gran resorgir del Regne de Valéncia es finalisarà en el descobriment d'Amèrica, la corona d'Aragó junt en la corona de Castella aplicarà tots els seus recursos en eixa gran empresa.

Un atre important factor serà l'inquisició, que produïx la fugida de gran número d'intelectuals, aixina com de comerciants, i orfebres. No obstant, Valéncia encara va mantindre abans i durant l'época de l'Ilustració, grans personages en ciències, medicina, humanitats, etc.

Els conflictes en el Regne d'Aragó fan que la burguesia fuigga al Regne de Valéncia, on no es donen estos problemes. Barcelona entraria en franca decadència i pel contrari la ciutat de Valéncia va créixer fins a alcançar els 75.000 habitants a mitan de sigle, quan Barcelona contava en 14.000. La capital valenciana era el centre econòmic, polític i social de la Corona d'Aragó i d'ahí el floreciment intelectual que la va convertir en un foc lliterari d'importància. Cal destacar que el Sigle d'Or és un fenomen que, encara que focalisat en la capital del Regne de Valéncia, alguna cosa va tindre que irradiar i influir en el conjunt del Regne, ya que un floreciment econòmic i cultural sempre beneficia a tots.

També caldria destacar la convivència de diferents cultures, creant corrents humanístiques molt importants (Juan Luis Vius s. XVI i uns atres). Moltes de les idees humanistes es varen estendre per Itàlia i Europa, de la mateixa manera que els èxits militars conseguits per la Corona d'Aragó.

Fets rellevants.

En Valéncia va entrar la primera imprenta d'Espanya, des de Magúncia, una Gutenberg alemana, que s'instalaria cap a 1470.

La primera obra lliterària impresa en Espanya es va realisar en Valéncia (ciutat) en l'any 1474, açò denota un gran impuls sobre les obres escrites. Esta obra es titula Trobes en llavors de la Verge Maria imprés en el carrer del Portal de la Valldigna en el barri de Carmen.

I la primera Bíblia impresa en Romançada en Europa (1478) lo va ser en valencià, per fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicente, en permís del Vaticà puix solament es permetia escriure les bíblies en llatí.

Escritors del Regne de valència.

Jordi de Sant Jordi (13??-c. 1424) que seguix encara l'estil trovadoresco.

Jacme Febrer (1238) "Trovas". (Va haver controvèrsia pero, sense dubte, era valencià i va escriure en valencià).

Sant Vicente Ferrer i el seu germà Bonifaci, traducció de la Bíblia del llatí al valencià, primera d'Europa.

Antoni Canals (1352-1419) "Valeri Maxim". (traducció)

Ausiàs March (c. 1397-1459), mestre de l'anàlisis introspectiu de l'home renaixentiste.

Joanot Martorell Tirant lo Blanch, primera novela moderna europea.

Joan Roíç de Corella (1433/43-1497), que lluïx un humanisme erudit.

Jaume Roig (ca. 1400-1478), autor del Espill o Llibre dels dons, i l'escola satírica valenciana.

Sor Isabel de Villena (1430-1490), ploma intimista i tendra. "Vita Christi".

Foto: Incunable de Tirant lo Blanch Senat del museu de l'imprenta de Valéncia.

Traduit al valencià per Enrique NL

El Llibre de Sent Soví (1324)

 

El Llibre de Sent Soví (1324)

El Llibre de Sent Soví (1324) és un manuscrit que ha permés donar a conéixer les nostres receptes al món modern i forma part del patrimoni històric valencià. Conservat en Valéncia, molts experts ho consideren l'autèntic «ADN de la gastronomia valenciana».

 En Catalunya, no obstant, s'altera la seua procedència, substituint “valenciana” per “catalana”, traduint-ho al dialecte català i difonent l'idea de que este llibre valencià és català.

Ací teniu un eixemple de la falsificació històrica realisada pel pan-catalanisme:

 

Per a que vejau fins a on aplega el pa-catalanisme, ací teniu un text en asturià (Bable).

 Diu "redactat en valencià" i continua en una farsa introduïda des de Catalunya: "cuina catalana".

 Són senyes que mostren la manipulació i el genocidi cultural perpetrat pels pan-catalans:

El Llibre de Sent Soví (1324) es un manuscrito que ha permitido dar a conocer nuestras recetas al mundo moderno y forma parte del patrimonio histórico valenciano. Conservado en Valencia, muchos expertos lo consideran el auténtico «ADN de la gastronomía valenciana». 

En Cataluña, sin embargo, se altera su procedencia, sustituyendo “valenciana” por “catalana”, traduciéndolo al dialecto catalán y difundiendo la idea de que este libro valenciano es catalán.

Aquí tenéis un ejemplo de la falsificación histórica realizada por el pan-catalanismo:

Para que veáis hasta dónde llega el pan-catalanismo, aquí tenéis un texto en asturiano (Bable). Dice "redactado en valenciano" y continúa con una farsa introducida desde Cataluña: "cocina catalana". Son datos que muestran la manipulación y el genocidio cultural perpetrado por los pancas.

Una part de l'història de Valéncia que la lliteratura pancatalanista intenta amagar.

Una part de l'història de Valéncia que la lliteratura pancatalanista intenta amagar.

DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA DEL SIGLE XIII Al XVI

 

DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA DEL SIGLE XIII Al XVI

Arnau de Vilanova, mege valencià del rei Pere des de 1281, embaixador de la Corona d'Aragó, que va estudiar en París i Montpeller, i que dominava el llatí, el grec, l'àrap i el valencià, va escriure centenars d'obres teològiques en llengua llatina, pero també va escriure en "romanç". Naixcut en el 1238 en Vila Nova de Valéncia, actual barri del Grao, va escriure en romançada valenciana: "vull, en romanç, vós a tota la moltitud de la vostra senyoria", "Els escriptures, la veritat evangelical sera en romanç, espresada".

Un inventari dels seus bens fet en 1311,reflectix uns escrits religiosos composts en "vulgariter sive lingua materna", igualment, el notari Inocencio de Moya, el 17 de maig de 1407, registra l'expressió de la seua "llengua materna"; recordem que va nàixer en el Grao de Valéncia.

El dominico valencià Guillem Angels a mitan del sigle XIV, en fer una traducció del llatí al "romanç" del cànon de la missa expressa: "Exposicio breu, gramaticalment en romanç del cànon, a instructió et informació de aquells preveres qui no entenen lo cànon".

Per lo que es referix a l'Archiu Municipal de Valéncia, la primera série d'escrits redactats en romanç valencià, es conté en els Manuals del Consell, iniciats a redactar en 1306.

El traductor valencià Jaime Conesa, Escribano i Protonotario Real de Pere IV (1336-1387), va realisar una traducció valenciana de l'obra "Roman de Troie" de Benito de Saint-More, on es llig: "Açí comenca ho proloch dels histories Troyanes els quals en Jacme Conesa prothonotari del Senyor Rei D'arago esplana de vaig clapir en Romans". I explica els motius de la traducció: "A histancia i a pregaries de hun noble hom i de gran comte qui desiiava aver en Romanç els histories Troyanes qui són en vaig clapir".

Aplega un moment que la Cancelleria Real també escriu en romançada valenciana per a redactar documents relacionats en el Regne de valència, destaca "Jurisdiccions de certs barons", des del sigle XIII a 1498. També és important la série "Llibre blanc", que compila documents entre 1306 i 1550. Estos són els primers documents de la Cancelleria redactats en llengua popular valenciana.

El dominic Fra Antonio Canals, naixcut en el Regne de Valéncia entorn a 1352, que va ser discípul de Sant Vicente Ferrer i va estar al servici del bisbe de Valéncia don Jaume d'Aragó, va fer per encàrrec, la traducció del llatí al valencià de l'obra de Valeri Maxim "Dictorum factorum que memorabilium", aixina mateix, va escriure l'obra "Llibre de Seneca, De providència", que va dedicar al Governador del Regne de Valéncia en l'any 1395, en el que diu: "traure lo dit lliure en romanç endrescant-lo a vós axi com a una pròpia resposta".

El primer document històric-lliterari, del que tenim notícies, que aludix a l'específica llengua valenciana, correspon a l'abans citat Antoni Canals, que en la traducció al valencià de "Dictorum..." de 1395, escriu en el pròlec: "el tret de vaig clapir en nostra vulgada llengua tret materna valenciana axí com he pogut jatssesia que altres lagen tret en lenga cathalana" 1. Observese la distinció que es fa en el text entre "lenga materna valenciana" i "lenga cathalana", síntoma de que en eixa época se'ls diferenciava, representant a dos nacionalitats o singularitats.

El català de Girona, Francesc Eiximenis, sabio i intelectual que va estudiar en París, Oxford, Colónia i Aubernia, va recalar en 1383 en Valéncia, on va ser assessor del Consell de la ciutat i del Cabildo de la Catedral. Va aplegar a deprendre i dominar la llengua valenciana, en la que va escriure numerosos llibres, d'entre els que destaquem el que va dedicar a "els Jurats" de la ciutat de Valéncia en 1383, Regiment de la cosa publica, que conté numeroses alabanses a les terres del Regne de Valéncia; va escriure: "que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses llengues que li són entorn, i de cascuna ha retengut co que millor li és. Per totes aquestes coses i raons ha volgut Nostre Senyor Deu que poble valència sia poble especial i elet entre els altres de tota Espanya...ans per especial privilegi ha propi nom i és nomena poble valència". En la seua obra Scala dei escriu: "traduit de lemosi en nostra llengua vulgar valenciana". En el seu llibre "Art de ben morir" de 1397, escriu: "he desliberat traurel segons la possibilitat del meu poble entendre en llengua valenciana i manifest estil".

Russafi: DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA DEL SIGLE XIII Al XVI (II)

"el tret de vaig clapir en nostra vulgada llengua tret materna valenciana axí com he pogut jatssesia que altres lagen tret en lenga cathalana" 1. Observese la distinció que es fa en el text entre "lenga materna valenciana" i "lenga cathalana"

Font d' Agustin Pastor Ferrer