SOBRE L'ANTIGUETAT DE LLENGUA VALENCIANA:
La Bíblia Parva de Sant Pere Pasqual és un dels documents més antics de la llengua valenciana. Naixcut en 1226.
Arnau de Vilanova, mege i clerc va escriure en llengua valenciana en el sigle XIII. Les seues obres "Raonament d’Avinyo", "De adventu
Antichristi et fine mundi" "Antidotarium" entre uns atres.
Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de la seua llengua materna. La
Valenciana.
Fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, cartujo prior de la Cartuja de Porta-Coeli en el Regne de Valéncia,
Va traduir la Bíblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix un full d'esta Bíblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traducció s'ha realisat en llengua valenciana.
Sor Isabel de Villena, sigle XV, en el seu "Vita Christi" escrit en llengua valenciana.
Joanot Martorell, en el seu Tirant lo Blanch en el sigle XIV, escrit en llengua valenciana "per a que la nació d'a on soc natural es puga alegrar".
Jaume Roig, sigle XV, en el seu "Espill dels Dons", en llengua valenciana, llibre de consells per a les dònes de vida honrada.
Jaime March, poeta del sigle XIV, en el seu primer còdic per a la poesia de llengua valenciana.
Fra Antonio Canals, sigle XIV, en el seu "Valerio Maximo" extret del llatí en la nostra volguda llengua valenciana.
Mossen Ausias March, sigle XV, escrivint les seues obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià "Obres en vers, dividides en càntics d'amor moral, espirituals i de mort".
Joan Esteve, sigle XV, notari públic de la ciutat de Valéncia, autor de "Liber elegantiarum" de que la seua obra el mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, sent impresa en Venècia en 1489.
Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Luis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Pérez i molts atres mes que sempre varen escriure en llengua valenciana. Ells varen conformar lo que es coneix com el Sigle d'Or de la Lletres
Valencianes, primer sigle d'or ocorregut en la Península Ibèrica, en el primer llibre imprés en Espanya que ho va anar en Valéncia en l'any 1474 "Les trobes en lahors de la Verge María".
És llògic pensar que hi ha mils de documents que es varen destruir per causa de la deterioració del temps, les guerres o els molts motius pels quals les gents han cremat llibres durant tota la seua història.
Si parlem ya de l'idioma que es parlava en les regions i no de documents escrits hi ha moltíssim que dir, no tindria prou espai ni temps per a detallar-ho aixina que citara a alguns coneguts catedràtics ya que als defensors de l'igualtat de la llengua els agrada tant aludir al centifisme:
El catedràtic medieval Antonio Ubieto afig "Ni tan sols l'idioma era una dificultat ya que estos musulmans havien tingut com a idioma oficial l'àrap, mentres que en la conversació ordinària utilisaven una romançada (es referix a la romançada valenciana) que era distint al que es parlava en lo que coneixerem despuix en les denominacions d'Aragó o restant d'Espanya".
El catedràtic de l'Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que "entre les dèu llengües romàniques, considerades com a tals pels romanistes, es troba la valenciana. I contínua "la valenciana és una llengua romànica "in es et per es", tan independent com qualsevol atra de les seues germanes en la llatinitat, prenent lo dit que no deu prendre's com a subordinada ni genètica ni tipològicament a cap de les neollatines".
Per al professor i investigador José Vicente Gómez Bayarri "l'orige directe de l'actual llengua valenciana esta en l'evolució de la romançada parlada en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romançada que va ser reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüístiques i gramaticals a lo llarc de la Baixa Edat Mija". I afig "podem pensar que els idiomes parlats actualment en el Regne de Valéncia no estan en funció exclusivista dels fets conquistadors repobladors portats a terme en el regnat de Jaume I.
Conseqüentment, el valencià és una llengua neollatina, autòctona i independent, derivat del romanç; que complix les condicions llingüístiques, sociollingüístiques i sociopolítiques, desenroll d'una lluenta lliteratura, fonètica i gramàtica pròpies, consciència idiomàtica viva i generalisada, i desig d'assumir les seues peculiaritats per a ser considerada com a idioma".
Les "jarches" apareixen ya en el sigle IX dins del moviment cultural mozàrap (mozàrap: valencians que varen permanéixer dins dels dominis musulmans sense que, per això, tingueren que renunciar a la seua llengua, religió i cultura) sent una de les seues manifestacions mes
populars escrites en llengua romançada les "moaxajas en jarcha o zejel". Entenent-se per jarcha una breu composició poètica que és l'arremate final dels poemes coneguts com "muwassah" modalitat cultivada en l'A el Andalus. Dites jarchas són càntics breus i intensos llocs en la boca de la persona que enyora presència de l'amada absent, redactades en romançada valenciana. Manuel Mourelle de Lema afirma que "en Al Andalus –Andalusia i Valéncia- tenim les jarches, situades al final de les moaxajas, considerades molt antigues, acàs alguna puga que es remonte al començament del sigle XI;.... no obstant existixen fonts dignes de tot crèdit a favor de que les moaxajas es componien ya en el 900".
El catedràtic Leopoldo Penyarroja conclou la seua obra magna "El mozàrap de Valéncia" en una frase de Henri Meier: "Mai en cap lloc va ocórrer el simple transplant d'un idioma a un atre poble a una atra població". De nou Antonio Ubieto afirma "es pot afirmar sense possibilitat d'error que els idiomes parlats en el Regne de Valéncia actualment no són un fenomen de reconquista –es referix a la reconquista del regne More de Valéncia per Jaime I, en 1.238- En el millor dels casos es podria sospitar que les fronteres polítiques són producte de la llengua". I Gómez Bayarri insistix: "ya que la reconquista del Regne de Valéncia va deure trobar-se en les realitats dialectals consumades; conseqüentment, és incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblament aragonés, barceloní, Navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüístic valencià sense tindre en consideració elements pre-romans i romànics autòctons, parla romanç, base essencial de la configuració definitiva de la llengua valenciana".
El Pare Luis Fullana, primer catedràtic de Llengua Valenciana de l'Universitat de Valéncia i en silló en la Real Acadèmia de la Llengua
Espanyola (
http://www.rae.es), representat a l'idioma valencià, va sostindre sempre la tesis de que "solament l'estrat mozàrap va configurar l'Individualitat
llingüística de Valéncia".
De tota manera ningú dubta de que la denominació d'esta llengua siga el de llengua valenciana a lo manco des del sigle XIII. El problema i el debat llingüístic sorgixen quan en el sigle XIX cults catalans i valencians escomencen a vore certes similituts entre les dos llengües
afectades en el debat (català i valencià). Els catalans expressen el seu respal a denominar-la llengua catalana, mentres que cults valencians, com Constantí Llombart, preferixen cridar-li llengua Llemosina, en considerar al possible punt d'orige la regió de Lemonges. Al final molts personages cults de la regió valenciana que recolzaven esta idea es tiren arrere en l'argument de que no és just de que se li cride català i exponent que la diferenciació entre una regió i l'atra és notable. Des d'eixe moment la denominació de llengua valenciana és correcta i la que tots els espanyols i valencians utilisen per a designar-la.
En 1932 es creen unes normes d'utilisació del valencià, les Normes de Castelló, que varen sorgir com a adaptació de les normes de Pompeu Fabra a l'idioma valencià. Les anteriorment utilisades varen ser les de Lo Rat Penat de 1888. Despuix de la dictadura de Franco, ve la democràcia, i el desig de l'autonomia de la Comunitat Valenciana. Ya en l'época democràtica es decidix reimpulsar l'us de l'idioma valencià, és quan la Real Acadèmia de Cultura Valenciana decidix impulsar una normativa fidel a l'idioma parlat en l'històric Regne de Valéncia, despuix de varis mesos d'estudi i normativisació, reunits mes d'un centenar de representants del món de la cultura valenciana, s'aprova una normativa ortogràfica coneguda com "Les Normes d'El Puig", ya que est acte es va realisar en el monasteri de Santa María del Puig, el 3 de Març de 1981. Esta normativa va ser utilisada oficialment per la Generalitat Valenciana i demés institucions públiques fins a l'arribà al poder del Partit Socialiste del Pais Valencià, que va instaurar un model llingüístic que aproximava el valencià al català sense seguir una normativa concreta. Despuix de llargues batalles, polítiques i galliponteres, se li decidix denominar valencià, pero el valencià cult serà català.
