Blanquerna

 Portada del Blanquerna, del mestre en sacra teologia, el mallorqui Ramon Lull (Palma de Mallorca, 1235-1315). '…Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana…', per l'eclesiastic i escritor Joan Bonlabi (Rocafort de Queralt, sigle XV). Fon editat en Valéncia en l'any 1521.

https://www.facebook.com/NostraLlenguaValenciana

SENYERA

 

¿EL PERQUÉ SE LI CANTA EL "TE DEUM" A LA REAL SENYERA DE LO REGNE VALENCIÀ?

¿EL PERQUÉ SE LI CANTA EL "TE DEUM" A LA REAL SENYERA DE LO REGNE VALENCIÀ?:

El "Te Deum", són les gràcies que se li donen a Deu per passar d'un Regne moro a un Regne cristià, sense guerra i sense derramament de sanc, ni tampoc expulsió de les gents que vivien en este Regne, ya que el Rei Zayán Ibn Mardanix i el Rei Jaume I d'Aragó firmaren les Capitulacions de Russafa. Per lo tant, recordar cada 9 d'octubre este Te Deum és mantindre en la memòria i ensenyar als nostres fills i nets que en la conquista de Valéncia no hi hagué ni guerra ni derramament de sanc. Recordem ací les paraules del Rei Zayán que li diu al Rei Jaume I d'Aragó, segons l'historiador aràbic Hussein Mones de l'Universitat d'El Caire, estes foren les paraules que el Rei Zayán li digué a Jaume I en el moment que li entregà les claus de la ciutat:

"En la ciudat de Valéncia conviuen musulmans, gent noble del meu poble, junt a cristians i judeus. Espere que sapies governar-los per a que continuen vivint en la mateixa armonia i germanor per a que treballen esta noble terra conjuntament. Açí, durant el meu regnat, eixien provessons de Semana Santa i els cristians profesaven sa religió en tota llibertat, ya que nostre Coran reconeix a Crist i a la Verge. Espere que vosté otorgue el mateix tracte als musulmans, judeus, àraps i berebers de Valéncia."

(Font: Mª Teresa Puerto Ferre, Joan Ignaci Culla Hernández, (2007). Cronología Histórica de la Lengua Valenciana. Diputació de Valéncia.

A Partir d'ací la Real Senyera del Regne de Valéncia és la primera bandera més antiga d'Europa i la única bandera en lo món en ranc Real, a la qual se li disparen 21 salva de canó com a qualsevol Rei.

La Real Senyera, no pot inclinar-se davant de ningú, “sols davant de Deu”; Se li rendigen honors militars en 21 salva de canó, com a qualsevol Rei; És una bandera de guerra, és una bandera tricolor, en quatre pals de gules o barres roges sobre fondo groc (Or), porta una franja blava junt al mastil i Coronada, els dibuixos de la corona i gemes en la franja blava, dalt del mastil du el yelmo, en lo Rat Penat, obté el nom de Real Senyera per estar coronada, per ser el Rei de lo Regne de Valéncia (Valéncia, Castelló i Alacant), actual Comunitat Valenciana.

La Real Senyera del Regne de Valéncia té la seua propia guardia Real, esta guardia Real l'acompanya sempre que eixia de la Ciutat del Regne o del propi Regne de Valéncia, ya siga en fins militars, civils o de justícia. Esta guardia Real era coneguda com el “Centenar de la Ploma”, esta guardia Real constava en un principi de cent Caballers Reals armats de ballestes, nomenats ballesters, i sobreixint del seu elm una ploma de garsa per poder distingir-se del restant de les tropes, sis anys despuix de la creació del Centenar de la ploma, alguns dels seus antics membres solicitaren al Senyor Rei, Pere el Ceremoniós, la creació d'una Cofradia baix la advocació de Sant Jordi, que va ser concedida per previlegi Real el 10 de juliol de 1371. Entre les funcions d'esta cofradia estava la de velar per els malats, acompanyar als difunts i camara mortuoria, que tots els membres de la Cofradia es reuniren a lo manco una volta a l'any, la celebració de les festes i banquets en la festa de San Jordi. Esta cofradia estaba formada per un maxim de 100 Caballers i 150 dònes. En l'any 1391 dita confradia solicita al senyor Rei Juan I i a la Reina que es feren Cofrades, i lo Senor Rei amplià el número de confrades, de Caballers a 500 Caballers i 600 dònes, otorgan-li a la Cofradia privilegis Reals entre ells el d'exaccions (cobrar impostos). Estos Caballers Reals custodiaven i protegien a la Real Senyera a on tinguera que anar.

Font d' Agustin Pastor Ferrer 

cualidades de la lengua valenciana

 'Las cualidades de la lengua valenciana son: su brevedad, la abundancia de monosílabos, la suavidad y la cantidad de palabras de origen árabe, griego y latino.'

Carlos Ros i Hebrera (Valencia, 1703-1773). Notari i escritor. Defensor de la Llengua Valenciana, es considerat el precursor del renaiximent lliterari valencià. Escrigué diverses obres en castellà i en valencià.

Estupor en la Generalitat Catalana

Estupor en la Generalitat Catalana: cau el mit de la València “catalana”

La varen repoblar més castellans i navarresos que catalans. Es tem per la salut de Cucurull.

Els catalans vàrem ser minoria en el repoblament de Valéncia, per darrere d'aragonesos i navarresos. Es calcula que en el Regne de Valéncia vivien unes 200.000 persones; els repobladors han segut sifrats pels especialistes en uns quants mils. ¿D'on ix llavors que els catalans vàrem ser la majoria de repobladors de Valéncia? D'una (una atra) manipulació històrica.

Ho expliquen en El Mundo:

“La de Pròspero de Bofarull i Mascaró, barcelonés i director de l'Archiu de la Corona d'Aragó, que va decidir, cap a 1847, reescriure el Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia de l'Edat Mija [el registre en el que els escrigues de Jaume I varen anotar les donacions de cases o de terres que el rei va fer als aragonesos, catalans, navarresos, anglesos, hongaresos italians i francesos que varen participar en ell en la conquista de Valéncia de 1238] en l'objectiu d'engrandir i magnificar el paper que varen tindre els catalans en la conquista del regne de Valéncia de 1238. Pròspero va suprimir en la seua edició facsímil de l'històric volum llinages aragonesos, navarresos i castellans per a donar-li més importància numèrica als catalans”.

¿Conseqüències? Entre unes atres, que el valencià no provindria del català, sino que seria la llengua que varen trobar en eixes terres els repobladors. I que lo dels Països Catalans és un conte. I que cau la Gran Catalunya somiada pel nacionalisme i consellers de la Generalitat com llaura en Germà Gordó.

Pareix que Bofarull també es va inventar lo de “confederació” per a no dir “Corona d'Aragó”.

I que la senyera no la va pintar Wifredo el Velloso en la seua sanc: “era l'emblema medieval de la casa de la Corona d'Aragó, otorgat pel Papa als seus vassalls: quatre barres dorades sobre fondo roig”. Recordem que el roig i el groc són els colors de Roma. “El medievaliste català Martí de Riquer va refutar la llegenda atribuint-la a la “mania de buscar orígens místics en l'heràldica” i, en concret, a una crònica de 1555 del valencià Pere Antón Beuter, que a la seua volta s'hauria inspirat en un atre relat del castellà Hernán Mexia”.

Aixina es construïx l'història inventada nacionalista.

Per cert: Bofarull, Cucurull… Mos podem refiar de Josep Rull?

Font de Joan Pujol Castell

Sanchis Guarner

 

Abans de passar-se al pancatalanisme, el professor Sanchis Guarner, nos deixà una de les frases mes importants que he trobat: 

'La llengua dels valencians es el valencià... Som valencians, i el nostre idioma es el valencià...

 Qui renuncia a sa llengua renuncia a sa patria i el qui renega de la seua patria es com el qui renega de la seua mare.' Manuel Sanchis Guarner (Valencia, 1911-1981), en 'La llengua dels valencians', (Valencia, 1933).

El Mascarat

 

Associacio cultural de les comarques de l'antic Regne de Valéncia

Stedoosrpna88if7 6b r61 ltire1h33h4d tto efsa2ac6i51063:3em31 ·

Els assessinats d’El Mascarat: l’atra fossa del silenci en la Marina Alta

Quan es parla de la violència de la Guerra Civil Espanyola en terres valencianes, és habitual sentir noms com el de l’Avenc de Xàbia, a on decenes d’innocents foren eixecutats i llançats a una cima natural. Pero hi hagué atres llocs igualment marcats per la tragèdia i l’horror. Un d’ells és el parage d’El Mascarat, entre Calp i Altea, a la Marina Baixa, a on també es produïren assessinats massius durant els primers mesos de la guerra (1936).

Després del colp d’estat i de l’esclat de la guerra, en moltes zones del territori valencià —especialment en la Marina Alta i la Marina Baixa— es desfermà una onada de violència revolucionària incontrolada. Milícies locals, grups de la CNT, UGT i del PSUC actuaven sense control ni juí, eixecutant persones sospitoses de ser “enemigues del poble”, “feixistes” o simplement catòliques practicants.

En aquell context, El Mascarat —un llàcova escarpat situat entre les serres de Bèrnia i Toix— es convertí en un lloc d’execució i d’abandó de cossos, aprofitant la seua dificultat d’accés i la seua profunditat. Igual com passà en l’Avenc de Xàbia, les víctimes eren tretes de les presons improvisades d’Altea, Calp o Benissa, i eren conduïdes de nit fins al Mascarat per ser fusilades i llançades pel tall de la roca.

Entre les víctimes d’El Mascarat es trobaren sacerdots, empresaris locals, llauradors, mestres, mariners i fins i tot jove acusats únicament de tindre familiars de dretes. Segons testimonis recollits després de la guerra per familiars i veïns, molts d’ells foren assessinats sense cap juí ni acusació formal, i els seus cossos quedaren insepults durant mesos.

Algunes fonts orals indiquen que els assessinats d’El Mascarat podrien superar la trentena, encara que les sifres exactes mai han pogut confirmar-se per la falta de registres i pel silenci impost durant décades.

Un dels episodis més dramàtics fon el d’un grup de religiosos i hòmens de Calp i Benissa, que foren fusilats a la vora del barranc. Les famílies, durant anys, no pogueren ni recuperar els cossos ni posar una creu, per por a represalies.

Ni els llibres de text, ni les lleis de “memòria democràtica” han dedicat una sola llínia a les víctimes d’El Mascarat. Per a la historiografia oficial, pareix que només existiren víctimes d’un sol bando. Pero la realitat és que El Mascarat, l’Avenc de Xàbia, el barranc de la Vall d’Ebo, o el cementeri vell de Dénia són testimonis muts d’una violència que també formà part de la guerra.

L’actual silenci institucional és una forma d’injustícia moral, perqué cada vida humana té el mateix valor, i ignorar els assessinats del Mascarat és repetir la mateixa impunitat que els seus autors buscaven: l’oblit com a segona mort.

Els assessinats d’El Mascarat, com els de tants atres punts de la Marina, exigixen reconeiximent, dignitat i memòria justa. No per a reobrir ferides, sino per a tancar-les definitivament en veritat.

No hi haurà pau real ni reconciliació mentres la història continue escrita només des d’un costat. Recordar l’Avenc de Xàbia i El Mascarat no és “blanquejar el feixisme”: és fer justícia en els qui perderen la vida en mans de la barbàrie revolucionària.

La memòria no pot ser selectiva. Les víctimes de l’odi no tenen color polític, i els valencians tenim el deure d’honrar-les totes.