La FALSETAT del nacionalisme pancatalanista i la seua apropiació cultural.

Antoni Rubió i Lluch​ (Valladolit, 1856 - Barcelona, 1937) 

fon un heleniste, historiador, migevaliste i escritor espanyol.

 La FALSETAT del nacionalisme pancatalanista i la seua apropiació cultural.

AMB es una "copia" de Pompeyo Fabra del occitano

 AMB es una "copia" de Pompeyo Fabra del occitano 

La cronología de "amb" en Occitano, Edad Media (Siglos XII - XIV): 

En el occitano antiguo de los trovadores se utilizaba principalmente la forma ab.

Evolución fonética (Siglos XV - XVII): 

La palabra ab empezó a incorporar una consonante nasal por fonética (decir "ab un amic" pasó a sonar amb un amic"). 

Esto dio origen a variantes habladas como amb, ambe, ambé o embé según la región occitana (como el lenguadociano o el provenzal).

Siglo XIX (Mucho antes de Fabra): 

Los escritores occitanos del siglo XIX, integrados en el movimiento del Félibrige (fundado en 1854 por Frédéric Mistral para recuperar la lengua), ya escribían habitualmente ambe o amb en sus diccionarios y obras literarias mucho antes de 1911.

La palabra amb en occitano existía siglos antes de que Pompeu Fabra normalizara el catalán en 1911 y 1913.

Es verdad que Pompeu Fabra seleccionó la grafía amb para el catalán moderno, pero él no inventó la palabra. 

Antes de Fabra, en catalán se escribía de forma arcaica e histórica como ab, aunque el pueblo llano llevaba siglos pronunciándola como "am" .

 Fabra simplemente cogió la pronunciación real de la calle (am) y la fijó por escrito en sus normas del Institut d'Estudis Catalans añabiendo la b, como en el occitano. 

¿Cómo se pronunciaba realmente antes de 1911 (Pompeyo Fabra)?

Los catalanes decían firmemente "am". 

Por ejemplo, "am la mare" o "am un bastó". La "b" no sonaba en absoluto.

En el idioma valenciano antes era ab, y en el valenciano actual es "En" nunca "amb".

SOBRE L'ANTIGUETAT DE LLENGUA VALENCIANA

 SOBRE L'ANTIGUETAT DE LLENGUA VALENCIANA:

La Bíblia Parva de Sant Pere Pasqual és un dels documents més antics de la llengua valenciana. Naixcut en 1226.

Arnau de Vilanova, mege i clerc va escriure en llengua valenciana en el sigle XIII. Les seues obres "Raonament d’Avinyo", "De adventu

Antichristi et fine mundi" "Antidotarium" entre uns atres.

Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de la seua llengua materna. La

Valenciana.

Fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, cartujo prior de la Cartuja de Porta-Coeli en el Regne de Valéncia,

Va traduir la Bíblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix un full d'esta Bíblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traducció s'ha realisat en llengua valenciana.

Sor Isabel de Villena, sigle XV, en el seu "Vita Christi" escrit en llengua valenciana.

Joanot Martorell, en el seu Tirant lo Blanch en el sigle XIV, escrit en llengua valenciana "per a que la nació d'a on soc natural es puga alegrar".

Jaume Roig, sigle XV, en el seu "Espill dels Dons", en llengua valenciana, llibre de consells per a les dònes de vida honrada.

Jaime March, poeta del sigle XIV, en el seu primer còdic per a la poesia de llengua valenciana.

Fra Antonio Canals, sigle XIV, en el seu "Valerio Maximo" extret del llatí en la nostra volguda llengua valenciana.

Mossen Ausias March, sigle XV, escrivint les seues obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià "Obres en vers, dividides en càntics d'amor moral, espirituals i de mort".

Joan Esteve, sigle XV, notari públic de la ciutat de Valéncia, autor de "Liber elegantiarum" de que la seua obra el mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, sent impresa en Venècia en 1489.

Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Luis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Pérez i molts atres mes que sempre varen escriure en llengua valenciana. Ells varen conformar lo que es coneix com el Sigle d'Or de la Lletres

Valencianes, primer sigle d'or ocorregut en la Península Ibèrica, en el primer llibre imprés en Espanya que ho va anar en Valéncia en l'any 1474 "Les trobes en lahors de la Verge María".

És llògic pensar que hi ha mils de documents que es varen destruir per causa de la deterioració del temps, les guerres o els molts motius pels quals les gents han cremat llibres durant tota la seua història.

Si parlem ya de l'idioma que es parlava en les regions i no de documents escrits hi ha moltíssim que dir, no tindria prou espai ni temps per a detallar-ho aixina que citara a alguns coneguts catedràtics ya que als defensors de l'igualtat de la llengua els agrada tant aludir al centifisme:

El catedràtic medieval Antonio Ubieto afig "Ni tan sols l'idioma era una dificultat ya que estos musulmans havien tingut com a idioma oficial l'àrap, mentres que en la conversació ordinària utilisaven una romançada (es referix a la romançada valenciana) que era distint al que es parlava en lo que coneixerem despuix en les denominacions d'Aragó o restant d'Espanya".

El catedràtic de l'Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que "entre les dèu llengües romàniques, considerades com a tals pels romanistes, es troba la valenciana. I contínua "la valenciana és una llengua romànica "in es et per es", tan independent com qualsevol atra de les seues germanes en la llatinitat, prenent lo dit que no deu prendre's com a subordinada ni genètica ni tipològicament a cap de les neollatines".

Per al professor i investigador José Vicente Gómez Bayarri "l'orige directe de l'actual llengua valenciana esta en l'evolució de la romançada parlada en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romançada que va ser reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüístiques i gramaticals a lo llarc de la Baixa Edat Mija". I afig "podem pensar que els idiomes parlats actualment en el Regne de Valéncia no estan en funció exclusivista dels fets conquistadors repobladors portats a terme en el regnat de Jaume I.

Conseqüentment, el valencià és una llengua neollatina, autòctona i independent, derivat del romanç; que complix les condicions llingüístiques, sociollingüístiques i sociopolítiques, desenroll d'una lluenta lliteratura, fonètica i gramàtica pròpies, consciència idiomàtica viva i generalisada, i desig d'assumir les seues peculiaritats per a ser considerada com a idioma".

Les "jarches" apareixen ya en el sigle IX dins del moviment cultural mozàrap (mozàrap: valencians que varen permanéixer dins dels dominis musulmans sense que, per això, tingueren que renunciar a la seua llengua, religió i cultura) sent una de les seues manifestacions mes

populars escrites en llengua romançada les "moaxajas en jarcha o zejel". Entenent-se per jarcha una breu composició poètica que és l'arremate final dels poemes coneguts com "muwassah" modalitat cultivada en l'A el Andalus. Dites jarchas són càntics breus i intensos llocs en la boca de la persona que enyora presència de l'amada absent, redactades en romançada valenciana. Manuel Mourelle de Lema afirma que "en Al Andalus –Andalusia i Valéncia- tenim les jarches, situades al final de les moaxajas, considerades molt antigues, acàs alguna puga que es remonte al començament del sigle XI;.... no obstant existixen fonts dignes de tot crèdit a favor de que les moaxajas es componien ya en el 900".

El catedràtic Leopoldo Penyarroja conclou la seua obra magna "El mozàrap de Valéncia" en una frase de Henri Meier: "Mai en cap lloc va ocórrer el simple transplant d'un idioma a un atre poble a una atra població". De nou Antonio Ubieto afirma "es pot afirmar sense possibilitat d'error que els idiomes parlats en el Regne de Valéncia actualment no són un fenomen de reconquista –es referix a la reconquista del regne More de Valéncia per Jaime I, en 1.238- En el millor dels casos es podria sospitar que les fronteres polítiques són producte de la llengua". I Gómez Bayarri insistix: "ya que la reconquista del Regne de Valéncia va deure trobar-se en les realitats dialectals consumades; conseqüentment, és incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblament aragonés, barceloní, Navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüístic valencià sense tindre en consideració elements pre-romans i romànics autòctons, parla romanç, base essencial de la configuració definitiva de la llengua valenciana".

El Pare Luis Fullana, primer catedràtic de Llengua Valenciana de l'Universitat de Valéncia i en silló en la Real Acadèmia de la Llengua

Espanyola (http://www.rae.es), representat a l'idioma valencià, va sostindre sempre la tesis de que "solament l'estrat mozàrap va configurar l'Individualitat

llingüística de Valéncia".

De tota manera ningú dubta de que la denominació d'esta llengua siga el de llengua valenciana a lo manco des del sigle XIII. El problema i el debat llingüístic sorgixen quan en el sigle XIX cults catalans i valencians escomencen a vore certes similituts entre les dos llengües

afectades en el debat (català i valencià). Els catalans expressen el seu respal a denominar-la llengua catalana, mentres que cults valencians, com Constantí Llombart, preferixen cridar-li llengua Llemosina, en considerar al possible punt d'orige la regió de Lemonges. Al final molts personages cults de la regió valenciana que recolzaven esta idea es tiren arrere en l'argument de que no és just de que se li cride català i exponent que la diferenciació entre una regió i l'atra és notable. Des d'eixe moment la denominació de llengua valenciana és correcta i la que tots els espanyols i valencians utilisen per a designar-la.

En 1932 es creen unes normes d'utilisació del valencià, les Normes de Castelló, que varen sorgir com a adaptació de les normes de Pompeu Fabra a l'idioma valencià. Les anteriorment utilisades varen ser les de Lo Rat Penat de 1888. Despuix de la dictadura de Franco, ve la democràcia, i el desig de l'autonomia de la Comunitat Valenciana. Ya en l'época democràtica es decidix reimpulsar l'us de l'idioma valencià, és quan la Real Acadèmia de Cultura Valenciana decidix impulsar una normativa fidel a l'idioma parlat en l'històric Regne de Valéncia, despuix de varis mesos d'estudi i normativisació, reunits mes d'un centenar de representants del món de la cultura valenciana, s'aprova una normativa ortogràfica coneguda com "Les Normes d'El Puig", ya que est acte es va realisar en el monasteri de Santa María del Puig, el 3 de Març de 1981. Esta normativa va ser utilisada oficialment per la Generalitat Valenciana i demés institucions públiques fins a l'arribà al poder del Partit Socialiste del Pais Valencià, que va instaurar un model llingüístic que aproximava el valencià al català sense seguir una normativa concreta. Despuix de llargues batalles, polítiques i galliponteres, se li decidix denominar valencià, pero el valencià cult serà català.

Font de Joan Pujol Castell

¿"El" en lloc de de "Ell"?

Encara que en la foto diu "Primer diccionari català", en realitat fon el primer «Vocabulari català-alemany» imprés en Perpinyà en l´any 1502.

i posa "El" en lloc de de "Ell"

Si els catalanistes llegiren este llibre a més d´u li cauria la bena dels ulls"

 Paraules de l´investigador valencià, Joan Ignaci Culla, en motiu de la presentació del llibre 'Cronologia Historica de la Llengua Valenciana' (2007):

"Si els catalanistes llegiren este llibre a més d´u li cauria la bena dels ulls"

"Els catalans tenen molta por que ixca a la llum tot este tipo de documentació perque desmonta totes les seues tesis llingüístiques."

Font: Joan Ignaci Culla (Valéncia Hui, 22.7.2007)

L'INEXISTÈNCIA DEL CATALÀ COM A LLENGUA “PRÒPIA”.

 

L'INEXISTÈNCIA DEL CATALÀ COM A LLENGUA “PRÒPIA”. EL PROVENÇAL O LLEMOSÍ EN ELS COMTATS “CATALANS”. LA “ROMANÍSTICA” INDEPENDENT NO TÉ DUBTES. MÉS PROVES CONTRA LA MENTIRA CATALANISTA.

Unes atres de les definicions més certeres i que m'imagine són candidates a ser manipulades és esta verdadera confessió –no de culpabilitat- sino de realitat quan la Wikipedia nos diu alguna cosa que he sostingut en anteriors proves i que tant desagrada llegir al catalanisme i és que la llengua catalana no va existir com a tal fins al sigle XV (dos sigles despuix de la Conquista de Valéncia) i com una varietat dialectal en molt escàs valor, i en una certa rellevància fins al sigle XIX en el seu “Renaixença”. Diu l'enciclopèdia que “La lliteratura en català va vore les seues primeres grans obres abans en prosa que en vers. Açò es va deure a que els poetes cults, fins al sigle XV, preferien utilisar el provençal lliterari en lloc de la varietat autòctona, com en el cas d'Alfonso II (el Trobador). cal destacar, no obstant, que existien poques diferències entre la llengua catalana i les diverses varietats occitanes (provençal, llenguadoc, llemosí, gascó...), moltes menys en l'Edat Mija, ya que durant eixa época i en sigles posteriors es consideraven la mateixa llengua” (Lliteratura en català - Wikipedia, l'enciclopèdia lliure).

Per si la cosa no està clara afigc la cita del filòlec i llingüiste català Antoni Badía Margarit, rector de l'Universitat de Barcelona que en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952) sosté que “no és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i només des de fa relativament poc ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent” ref >Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. [[1952]]

Per si fora poc, porte a colació, també, la cita de l'insigne historiador i humaniste, Menendez Pelayo que de manera tallant afirma que “fins a molt entrat el sigle XV, en Catalunya els versos es componien en Provençal”, lo que confirma tant la versió de l'enciclopèdia com la de Badía Margarit.

I en el mateix sentit la del filòlec i hispanista francés Alfred Morel-Fatio quan sosté que “el català és una mera variant de Provençal perque els habitants de Septimania i els de la Marca Hispànica (hui Catalunya) parlaven la mateixa llengua Provençal” (Études de l'Espagne (3 vols., 1888-1904; segona edició dels volums I i II, 1895 i 1906) .

I també el Filòlec suís-alemà Meyer Lübcke que de manera incontrovertible sosté que “el català.., que no és més que un dialecte del Provençal” (Grammaire dones Langues Romanes". Paris, 1890. pág.13).

Finalment i com a colofó i rúbrica de lo dit, el patriarca de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada , el filòlec alemà Friedrich Christian Díez (15 març 1794-29 maig 1876), confirma la dependència dialectal de la romançada parlada en els comtats “catalans” baix influència francesa: “el Provençal s'estén particularment en Catalunya” ("Grammaire dones Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascó, provençal, llanguedociano són dialectes romançades”.

Aixina que, en el sigle XV, mentres els comtats franc-catalans tenien una incipient i escassa lliteratura en provençal -com diu l'enciclopèdia digital i els erudits resenyats- i tota la seua llegislació estava en llatí, el Regne de Valéncia no només gojava ya de dos sigles de lleis en valencià sino que la seua lliteratura entrava en el gran sigle d'Or de la llengua valenciana i els nostres autors, Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roig de Corella, Marti de Viciana, Isabel de Villena, Bonifacio i Vicente Ferrer, tots ells valencians, manifestaven sense excepció que l'idioma en que escrivien les seues obres en ple sigle XV no era atre que la “llengua valenciana”.

Font de Pedro Fuentes Caballero

EL PRIMER SIGLE D'OR D'UNA LLENGUA : LA VALENCIANA

 #VixcaLaComunitatValenciana

EL PRIMER SIGLE D'OR D'UNA LLENGUA : LA VALENCIANA

El valencià va alcançar la categoria lliterària abans que el Sigle d'Or castellà i portugués s. XVI; l'anglés s. XVII; i el francés i alemà s. XVIII, desenrollant-se al mateix temps que l'italià en Dante, Petrarca i Boccaccio.

Considerant-se un gran moviment cultural, comprén totes les ciències de l'época i aporta les millors obres lliteràries en valencià escrites en el Regne de Valéncia.

L'immensa majoria de grans escritors d'esta época són valencians o escriuen en valencià. Este gran resorgir del Regne de Valéncia es finalisarà en el descobriment d'Amèrica, la corona d'Aragó junt en la corona de Castella aplicarà tots els seus recursos en eixa gran empresa.

Un atre important factor serà l'inquisició, que produïx la fugida de gran número d'intelectuals, aixina com de comerciants, i orfebres. No obstant, Valéncia encara va mantindre abans i durant l'época de l'Ilustració, grans personages en ciències, medicina, humanitats, etc.

Els conflictes en el Regne d'Aragó fan que la burguesia fuigga al Regne de Valéncia, on no es donen estos problemes. Barcelona entraria en franca decadència i pel contrari la ciutat de Valéncia va créixer fins a alcançar els 75.000 habitants a mitan de sigle, quan Barcelona contava en 14.000. La capital valenciana era el centre econòmic, polític i social de la Corona d'Aragó i d'ahí el floreciment intelectual que la va convertir en un foc lliterari d'importància. Cal destacar que el Sigle d'Or és un fenomen que, encara que focalisat en la capital del Regne de Valéncia, alguna cosa va tindre que irradiar i influir en el conjunt del Regne, ya que un floreciment econòmic i cultural sempre beneficia a tots.

També caldria destacar la convivència de diferents cultures, creant corrents humanístiques molt importants (Juan Luis Vius s. XVI i uns atres). Moltes de les idees humanistes es varen estendre per Itàlia i Europa, de la mateixa manera que els èxits militars conseguits per la Corona d'Aragó.

Fets rellevants.

En Valéncia va entrar la primera imprenta d'Espanya, des de Magúncia, una Gutenberg alemana, que s'instalaria cap a 1470.

La primera obra lliterària impresa en Espanya es va realisar en Valéncia (ciutat) en l'any 1474, açò denota un gran impuls sobre les obres escrites. Esta obra es titula Trobes en llavors de la Verge Maria imprés en el carrer del Portal de la Valldigna en el barri de Carmen.

I la primera Bíblia impresa en Romançada en Europa (1478) lo va ser en valencià, per fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicente, en permís del Vaticà puix solament es permetia escriure les bíblies en llatí.

Escritors del Regne de valència.

Jordi de Sant Jordi (13??-c. 1424) que seguix encara l'estil trovadoresco.

Jacme Febrer (1238) "Trovas". (Va haver controvèrsia pero, sense dubte, era valencià i va escriure en valencià).

Sant Vicente Ferrer i el seu germà Bonifaci, traducció de la Bíblia del llatí al valencià, primera d'Europa.

Antoni Canals (1352-1419) "Valeri Maxim". (traducció)

Ausiàs March (c. 1397-1459), mestre de l'anàlisis introspectiu de l'home renaixentiste.

Joanot Martorell Tirant lo Blanch, primera novela moderna europea.

Joan Roíç de Corella (1433/43-1497), que lluïx un humanisme erudit.

Jaume Roig (ca. 1400-1478), autor del Espill o Llibre dels dons, i l'escola satírica valenciana.

Sor Isabel de Villena (1430-1490), ploma intimista i tendra. "Vita Christi".

Foto: Incunable de Tirant lo Blanch Senat del museu de l'imprenta de Valéncia.

Traduit al valencià per Enrique NL