DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA DEL SIGLE XIII Al XVI

 

DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA DEL SIGLE XIII Al XVI

Arnau de Vilanova, mege valencià del rei Pere des de 1281, embaixador de la Corona d'Aragó, que va estudiar en París i Montpeller, i que dominava el llatí, el grec, l'àrap i el valencià, va escriure centenars d'obres teològiques en llengua llatina, pero també va escriure en "romanç". Naixcut en el 1238 en Vila Nova de Valéncia, actual barri del Grao, va escriure en romançada valenciana: "vull, en romanç, vós a tota la moltitud de la vostra senyoria", "Els escriptures, la veritat evangelical sera en romanç, espresada".

Un inventari dels seus bens fet en 1311,reflectix uns escrits religiosos composts en "vulgariter sive lingua materna", igualment, el notari Inocencio de Moya, el 17 de maig de 1407, registra l'expressió de la seua "llengua materna"; recordem que va nàixer en el Grao de Valéncia.

El dominico valencià Guillem Angels a mitan del sigle XIV, en fer una traducció del llatí al "romanç" del cànon de la missa expressa: "Exposicio breu, gramaticalment en romanç del cànon, a instructió et informació de aquells preveres qui no entenen lo cànon".

Per lo que es referix a l'Archiu Municipal de Valéncia, la primera série d'escrits redactats en romanç valencià, es conté en els Manuals del Consell, iniciats a redactar en 1306.

El traductor valencià Jaime Conesa, Escribano i Protonotario Real de Pere IV (1336-1387), va realisar una traducció valenciana de l'obra "Roman de Troie" de Benito de Saint-More, on es llig: "Açí comenca ho proloch dels histories Troyanes els quals en Jacme Conesa prothonotari del Senyor Rei D'arago esplana de vaig clapir en Romans". I explica els motius de la traducció: "A histancia i a pregaries de hun noble hom i de gran comte qui desiiava aver en Romanç els histories Troyanes qui són en vaig clapir".

Aplega un moment que la Cancelleria Real també escriu en romançada valenciana per a redactar documents relacionats en el Regne de valència, destaca "Jurisdiccions de certs barons", des del sigle XIII a 1498. També és important la série "Llibre blanc", que compila documents entre 1306 i 1550. Estos són els primers documents de la Cancelleria redactats en llengua popular valenciana.

El dominic Fra Antonio Canals, naixcut en el Regne de Valéncia entorn a 1352, que va ser discípul de Sant Vicente Ferrer i va estar al servici del bisbe de Valéncia don Jaume d'Aragó, va fer per encàrrec, la traducció del llatí al valencià de l'obra de Valeri Maxim "Dictorum factorum que memorabilium", aixina mateix, va escriure l'obra "Llibre de Seneca, De providència", que va dedicar al Governador del Regne de Valéncia en l'any 1395, en el que diu: "traure lo dit lliure en romanç endrescant-lo a vós axi com a una pròpia resposta".

El primer document històric-lliterari, del que tenim notícies, que aludix a l'específica llengua valenciana, correspon a l'abans citat Antoni Canals, que en la traducció al valencià de "Dictorum..." de 1395, escriu en el pròlec: "el tret de vaig clapir en nostra vulgada llengua tret materna valenciana axí com he pogut jatssesia que altres lagen tret en lenga cathalana" 1. Observese la distinció que es fa en el text entre "lenga materna valenciana" i "lenga cathalana", síntoma de que en eixa época se'ls diferenciava, representant a dos nacionalitats o singularitats.

El català de Girona, Francesc Eiximenis, sabio i intelectual que va estudiar en París, Oxford, Colónia i Aubernia, va recalar en 1383 en Valéncia, on va ser assessor del Consell de la ciutat i del Cabildo de la Catedral. Va aplegar a deprendre i dominar la llengua valenciana, en la que va escriure numerosos llibres, d'entre els que destaquem el que va dedicar a "els Jurats" de la ciutat de Valéncia en 1383, Regiment de la cosa publica, que conté numeroses alabanses a les terres del Regne de Valéncia; va escriure: "que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses llengues que li són entorn, i de cascuna ha retengut co que millor li és. Per totes aquestes coses i raons ha volgut Nostre Senyor Deu que poble valència sia poble especial i elet entre els altres de tota Espanya...ans per especial privilegi ha propi nom i és nomena poble valència". En la seua obra Scala dei escriu: "traduit de lemosi en nostra llengua vulgar valenciana". En el seu llibre "Art de ben morir" de 1397, escriu: "he desliberat traurel segons la possibilitat del meu poble entendre en llengua valenciana i manifest estil".

Russafi: DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA DEL SIGLE XIII Al XVI (II)

"el tret de vaig clapir en nostra vulgada llengua tret materna valenciana axí com he pogut jatssesia que altres lagen tret en lenga cathalana" 1. Observese la distinció que es fa en el text entre "lenga materna valenciana" i "lenga cathalana"

Font d' Agustin Pastor Ferrer

Montroy

Montroy

¿Vos diuen els panques que la forma Montroy es castellanisme i que no existix en valencià? Vos han pre s el pel, ya que tant en valencià com en castellà es MONTROY i no eixe invent de "Montroi"

Per Eduart Sanchis Nocedal en facebook

A Istoria d'Aragón recontada por Petronila

 A Istoria d'Aragón recontada por Petronila

  · 

Quique Andreu ·dtsrpoSeno94u5 m76ct1Facebook

¿Per qué el Llibre de Costums de Valéncia (1239) no està escrit en català i sí en llatí? ¿No existia el català en eixe any?

Quan se parla de la redacció del Llibre de Costums de Valéncia, aprovat en l’any 1239, en plena repoblació i organisació jurídica del Regne de Valéncia per part de Jaume I, és fonamental entendre el context històric i jurídic d’aquella época. Este document no està escrit en català, ni tampoc en valencià, sino en llatí jurídic, per raons molt concretes i importants.

El llatí era la llengua oficial del dret i l’administració

En el sigle XIII, el llatí era la llengua oficial del dret, de l’Església, i de l’administració, no només en els regnes peninsulars, sino en tota Europa. Els documents llegals, les cartes pobles, privilegis, i codes de lleis es redactaven en llatí per garantisar-ne el caràcter oficial, la serietat, i la universalitat entre els estaments formats de l’época.

Això no vol dir que no existiren llengües vives, com el valencià en naiximent o el romanç d’Aragó, però encara no s'usaven per a la redacció de texts jurídics.

¿Existia el català en 1239?

Este és un punt clau. No existia en 1239 una llengua codificada, estructurada ni normativisada com a "català". El que hi havia en la zona dels comtats catalans era una forma de romanç occitano-català altament influenciat pel provençal (sobretot en la poesia trobadoresca), pero sense un estàndart ni codificació.

El fet que els primers texts coneguts siguen posteriors a les Homilies d’Organyà (ca. 1203), que són un fragment religiós, mostra com era encara incipient eixa forma de romanç. Per tant, en 1239 el català com a llengua formal ni existia ni podia substituir el llatí en l’administració d’un regne nou com Valéncia.

L'aparició del valencià com a llengua pròpia

El valencià com a llengua escrita pròpia i diferenciada apareix ràpidament després en documents notarials i especialment en la producció lliterària. En el sigle XIV ja tenim el valencià clàssic en obres d'Ausiàs March, Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena, i molts atres. Açò demostra la força i autonomia del valencià com a llengua pròpia del Regne de Valéncia, separada i diferenciada del català.

Per qué insistixen els pancatalanistes?

Els sectors pancatalanistes intenten reescriure la història per fer creure que la llengua valenciana no és més que "una variant" del català. Pero el fet que el Llibre de Costums estiga en llatí els desmonta eixa teoria: si el català fora ya una llengua forta, normativisada i oficial en 1239, ¿per qué no s’usà per a redactar un text tan important?

El Llibre de Costums de Valéncia està escrit en llatí perque era la llengua oficial del dret, i perqué ni el català ni el valencià estaven encara formats com a llengües de dret. Afirmar que estava en català és un frau històric. I que no estiguera en català, demostra que el català no tenia en 1239 ni força, ni presència fora dels seus comtats, ni capacitat d'imposició jurídica.

Valéncia, a partir del seu Sigle d’Or, crearà una llengua pròpia, rica i diferenciada, la llengua valenciana, que ha de ser defesa com a patrimoni exclusiu del poble valencià.

La coca valenciana es más antigua que la pizza moderna

valenciasecreta.com

 Sí, la coca valenciana es más antigua que la pizza moderna. Aunque ambos platos comparten raíces comunes en los panes planos del Mediterráneo antiguo (como los que elaboraban los romanos o los griegos), la versión específica de la coca ya estaba plenamente consolidada siglos antes del nacimiento de la pizza napolitana. 

El análisis histórico de sus orígenes revela importantes diferencias temporales y culturales:

1. El origen de la coca valenciana (Siglos XII al XIV)

• Época de la Corona de Aragón: Los registros históricos e investigaciones sitúan el origen y la popularización de la coca valenciana entre los siglos XII y XV (periodo de la Corona de Aragón). 
• Su etimología: La palabra "coca" proviene del fráncico koek (época del Imperio Carolingio), compartiendo raíz con el término inglés cake o el alemán kuchen. 
• Nacimiento humilde: Surgió en las panaderías de forma natural al aprovechar los restos de masa de pan que no se habían hinchado bien. Para no desperdiciarla, las familias la cocían de forma plana y la decoraban con azúcares o productos salados de temporada (embutidos, verduras, salazones). 

2. La hipótesis de la influencia en Nápoles

Existe una teoría histórica muy extendida —respaldada públicamente por reconocidos gastrónomos como el Chef José Andrés en sus documentales— que sugiere que la coca influyó directamente en la creación de la pizza. 

• Durante el siglo XV (año 1442), Alfonso V de Aragón (apodado el Magnánimo) conquistó el Reino de Nápoles.
• Se cree que las tropas y la corte procedentes del territorio valenciano llevaron consigo sus costumbres culinarias, introduciendo el concepto de la coca en la región italiana mucho antes de que allí se diseñara la pizza actual. 

Diferencias clave en su evolución

A diferencia de la pizza italiana, la auténtica coca salada tradicional valenciana se caracteriza por: 

• Sin queso de base: La receta clásica no lleva queso gratinado sobre la masa.
• Aceite de oliva: El uso de aceite de oliva en la masa es fundamental, aportándole una textura mucho más crujiente o quebradiza en los bordes.
• Variedad de formas: Puede ser abierta, tapada (como una empanada), dulce o salada

https://www.inev.org/va/contingut/napols-valencia-i-alfons-el-magnanim

la tonyina de sorra en las cocas valencianas

La tonyina de sorra en las cocas valencianas

La incorporación de la tonyina de sorra a las cocas valencianas se consolidó firmemente entre el siglo XVII y principios del siglo XVIII

.Aunque los ingredientes existían por separado desde hacía siglos, la unión de la masa de pan con este salazón marinero específico se convirtió en una costumbre popular por varias razones históricas: El siglo XVII y el control de las almadrabas

Tras la expulsión de los moriscos (1609), la gestión de las grandes almadrabas del litoral valenciano (Denia, Benidorm o Jávea) pasó a manos de los nuevos señores feudales y cofradías de pescadores.

 Fue en este periodo cuando el excedente de tonyina de sorra en salazón comenzó a comercializarse masivamente hacia el interior de la región. 

Al ser la ventresca la parte más grasa del atún, los panaderos y familias descubrieron que, al hornearla sobre la masa, la grasa se fundía e impregnaba el pan, haciendo que no se quedara seco.

/www.comarcarural.com/valencia

 El nacimiento de la "Coca en tonyina" (Alicante)

En la provincia de Alicante, la famosa coca en tonyina (que es una versión tapada, similar a una empanada fina) se consolidó con fuerza durante el siglo XVIII. 

Era el alimento idóneo para los labradores de la huerta alicantina que acudían a la ciudad a celebrar el solsticio de verano. 

Al llevar un salazón tan potente, aguantaba los rigores del calor de junio sin echarse a perder.

 Esta tradición derivó directamente en la fiesta actual: desde la creación de las Hogueras de San Juan en 1928, es obligatorio comerla junto a bacores (brevas) la noche de la plantà.

 La "Titaina" y las cocas de tomate (Valencia y Castellón) Más al norte, en los Poblados Marítimos de Valencia como El Cabanyal, la combinación de la tonyina de sorra con el tomate y los piñones (la Titaina) se asentó de manera definitiva a lo largo del siglo XIX. 

Con este pisto marinero ya consolidado, los hornos locales empezaron a utilizarlo de forma natural como "recapte" (relleno o cobertura) para las tradicionales cocas de tomate extendidas por toda la provincia y el sur de Castellón.

La postura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV): Esta institución secular, que sigue las denominadas Normas del Puig, defiende firmemente que la preposición "amb" es una imposición de la ortografía catalana (fijada por Pompeu Fabra a principios del siglo XX) sin arraigo en el valenciano tradicional. Para la RACV y los defensores de un valenciano estrictamente independiente de las directrices de Barcelona, la preposición autóctona e histórica para decir "con" es "en" (o en textos antiguos la forma ab). Bajo este criterio estrictamente valencianista, escribir "coca amb tonyina" se considera un error y una catalanización, siendo lo correcto "coca en tonyina".