domingo, 25 de julio de 2021

Vida de San Vicente Ferrer

Vida de San Vicente Ferrer

Vincent era el cuarto hijo del noble,  un notario que venía de Palamós, y su esposa, Constança Miquel, aparentemente de la propia Valencia o Girona.  La familia de Guillem Ferrer era de origen noble católico inglés-escocés , que llegó a Valencia en el siglo XIII y fue ennoblecida una vez más por Jaime I de Aragón; en algunas fuentes su nombre se da como William Stewart Ferrer, refiriéndose a su descendencia también de los Stewart de Escocia


Vincent Ferrer, O.P., (valenciano: San Vicente Ferrer, IPA: [ˈsam viˈsɛm feˈreɾ]) (23 de enero de 1350 - 5 de abril de 1419) fue un fraile dominico valenciano, que ganó reconocimiento como misionero y lógico. Es honrado como un santo de la Iglesia Católica.

VIDA TEMPRANA

Vincent era el cuarto hijo del noble anglo-escocés William Stewart Ferrer (descendiente de la familia inglesa Ferrer y los Stewart de Escocia) y su esposa española (valenciana), Constantia Miguel. Las leyendas rodean su nacimiento. Se dijo que un fraile dominico le dijo a su padre en un sueño que su hijo sería famoso en todo el mundo. Se dice que su madre nunca experimentó dolor cuando lo dio a luz. Ayunaba los miércoles y viernes y amaba mucho la Pasión de Cristo. Ayudaría a los pobres y les distribuiría muchas limosnas. Comenzó sus estudios clásicos a la edad de ocho años, sus estudios de teología a los catorce.

Cuatro años más tarde, a la edad de dieciocho años, Ferrer ingresó en la Orden de Predicadores, comúnmente llamada Orden Dominicana. Sin embargo, tan pronto como entró en el noviciado de la Orden, experimentó tentaciones que lo instaban a irse. Incluso sus padres le suplicaron que lo hiciera y se convirtiera en un sacerdote secular. Oró y practicó penitencia para superar estas pruebas. Así logró completar el año de prueba y avanzar a su profesión; luego estudió filosofía y teología. .

Durante un período de tres años, leyó únicamente la Sagrada Escritura y finalmente se la memorizó. Publicó un tratado sobre supuestos dialécticos después de su profesión solemne y en 1379 fue ordenado sacerdote católico en Barcelona. Con el tiempo se convirtió en Maestro de Sagrada Teología y la Orden le encargó que impartiera conferencias sobre filosofía. Luego fue enviado a Barcelona y finalmente a la Universidad de Lleida, donde obtuvo su doctorado en teología.

DONES RELIGIOSOS Y TRABAJO MISIONERO

Vincent afirmó más tarde que el Gran Cisma tuvo un efecto tan deprimente en su mente que le provocó una enfermedad grave a la edad de cuarenta años. Afirmó que Dios lo sanó y lo instruyó para que saliera y convirtiera a muchos. Se dice que durante veintiún años viajó a Inglaterra, Escocia, Irlanda, Aragón, Castilla, Francia, Suiza e Italia, predicando el Evangelio y convirtiendo a muchos. Muchos biógrafos creen que solo podía hablar valenciano, pero estaba dotado del don de lenguas.

Predicó a Santa Colette de Corbie y a sus monjas, y fue ella quien le dijo que moriría en Francia. Demasiado enfermo para regresar a España, murió en Bretaña. Los pescadores bretones todavía invocan su ayuda en las tormentas. En España, también es patrón de orfanatos.

CONVERSIÓN DE JUDÍOS Y CONTROVERSIA

Se dice que Vicente es responsable de la conversión de muchos judíos al catolicismo, a menudo por medios cuestionables; por ejemplo, se dice que les hizo la vida difícil hasta que se convirtieron y tuvo sinagogas "dedicadas" como iglesias sobre la base de su propia autoridad. Uno de sus conversos, un ex rabino de nombre Solomon ha-Levi, pasó a ser obispo de Cartagena y más tarde arzobispo de Burgos. Se nota que Vincent contribuyó al antisemitismo en España, ya que la violencia acompañó sus visitas a pueblos que tenían comunidades judías. Promulgó varias leyes antijudías que prohibían a los judíos intercambiar comida con cristianos, tener empleados cristianos, cambiar de residencia o cortarse el pelo o la barba.

Las fuentes son contradictorias sobre el logro de Vincent al convertir una sinagoga en Toledo, España, en la Iglesia de Santa María la Blanca; una fuente dice que predicó a las turbas cuyos disturbios llevaron a la apropiación de la sinagoga y su transformación en una iglesia en 1391; una segunda fuente dice que convirtió a los judíos de la ciudad que cambiaron la sinagoga a una iglesia después de abrazar la Fe, pero insinúa el año 1411; una tercera fuente identifica dos incidentes distintos, uno en Valencia en 1391 y otro en Toledo en una fecha posterior, pero dice que sofocó un levantamiento contra los judíos en un lugar y desactivó una persecución contra ellos en el otro.

Vincent también asistió a la Disputa de Tortosa para convertir judíos.

TRABAJO POLÍTICO

Vicente intervino durante una crisis política en su tierra natal, que desembocó en el Compromiso de Caspe, por el que se entregó la Corona de Aragón a un príncipe castellano, Fernando de Antequera.

Según dos fuentes, Vicente era muy leal al antipapa avignonés Benedicto XIII, más conocido como "Papa Luna" en Castilla y Aragón, le mantenía una lealtad inquebrantable y creía que Benedicto XIII era el verdadero Papa. Según otra fuente, Vicente se esforzó para que Benedicto XIII pusiera fin al cisma, y ​​después de un período prolongado de recibir promesas vacías, Vicente alentó al rey Fernando de Castilla a retirar su apoyo a Benedicto XIII.

MUERTE Y LEGADO

Vincent murió el 5 de abril de 1419 en Vannes en Bretaña y fue enterrado en la catedral de Vannes. Fue canonizado por el Papa Calixto III el 3 de junio de 1455. Su fiesta se celebra el 5 de abril. La fraternidad previamente cismática de San Vicente Ferrer, un instituto religioso pontificio fundado en 1979, lleva su nombre.

Parroquia de San Vicente Ferrer, Nueva Valencia, Guimaras, Filipinas, Arquidiócesis de Jaro.

 

viernes, 23 de julio de 2021

fiches


 

LES PROVES CONTRA LA MENTIRA DE QUE VALENCIÀ I CATALÀ SÓN LA MATEIXA LLENGUA

 LES PROVES CONTRA LA MENTIRA DE QUE VALENCIÀ I CATALÀ SÓN LA MATEIXA LLENGUA

Alegat contra la manipulació de l'història per part del nacionalisme calalanista.
Recopilació d'artículs.
Autor: Juan García Santandreu
3.- PROVA DE QUE TOTS ELS ESCRITORS CLÀSSICS VAREN CRIDAR "VALENCIÀ" I MAI CATALÀ A LA NOSTRA LLENGUA.
ARGUMENTE Nº 3.- Tots els autors clàssics valencians DE MANERA UNÀNIM VAREN CRIDAR “VALENCIÀ” a la llengua romançada derivada del llatí i que durant 7 sigles se arabizó fins a cristalizar en la llengua valenciana. Cap autor valencià fins al sigle XX va denominar català a la nostra llengua que, segons els catalanistes, mos varen portar els supòsits “catalans” que varen vindre en Jaime I i que, com ha quedat demostrat, eren uns quants soldats ignorants provinents dels comtats francesos que hui es coneixen com Catalunya i que carien d'una llengua uniforme, estructurada i que s'alluntava molt del valencià ya que ells parlaven diferents varietats d'un llatí occitano en multitut de provenzalisme.
Tots els clàssics valencians, especialment els autors del nostre Sigle d'Or valencià, de manera constant i reiterada i sense excepció alguna denominen “valenciana” a la llengua que parlen i en la que escriuen. És materialment impossible que un 2% d'immigrants provinents dels comtats francesos de l'antiga Marca Hispànica que varen poder acompanyar a Jaime I, impongueren una llengua i que el nostre Regne, en a penes 150 anys no només ho tinguera com a propi sino que, ademés, donaren a Europa el primer Sigle d'Or de les llengües romàniques.
Si tan català era ¿per qué Catalunya mai va tindre sigle d'Or? ¿Per qué Joanot Martorell, Bonifacio Ferrer, Vicente Ferrer, Isabel de Villena, Roig de Corella, Jaume Roig, Ausias March… tots, tots i cada u dels autors i lliterats valencians dien que escrivien en llengua valenciana i no en català? Simplement perque el valencià era i és anterior al català.
El complex català de carir d'eixe sigle d'Or que tenim els valencians els fa apropiar-se d'ell basant-se en les “similituts” que en efecte poden tindre dos llengües en una raïl llatina comuna. Pero és que la suposta similitut parcial si parla a favor d'alguna llengua influent deu ser a favor del valencià i mai del català ya que les referències i cites històriques i lliteràries que existixen del català són posteriors a les del valencià.
Estes proves han portat de cap al nacionalisme catalaniste que intenta impondre a pur de diners i de política una teoria brutalment manipuladora, diga's de l'AVL subordina de l'Institut de Estudis Catalanas (IEC). Es tracta, sense dubte, de minimisar o fer desaparéixer estes referències històriques que acrediten la convicció dels nostres lliterats de que escrivien en una llengua pròpia, distinta i diferenciada del català. I per a això recorren a la brutalitat sense reparació algun.
Vejau l'eixemple d'un dels dos més eminents “catalanistes” i colaboracionistes catalans. En la “Revista Valenciana de Filologia”,1.959, M. Sanchis Guarner, reproduïx a imprenta el colofó de la Bíblia del frare Bonifaci Ferrer “traslladada ...de lingua llatina en la nostra valenciana ...” (1478) i elimina esta última expressió “en la nostra valenciana”. Moltes imprentes catalanes, seguint la mateixa pauta, en editar facsímils dels nostres clàssics del Sigle d'Or Valencià, substituïxen l'expressió “llengua valenciana” per la de catalana”.
ORIGINAL de la Bíblia de Fra Bonifaci Ferrer. S XIV
FALSIFICACIÓ CATALANISTA de Sanchis Guarner, 1959:
3. Bis: REFERÈNCIES DE TEXTS CLÀSSICS Al "ROMANÇ VALENCIÁ" I A la "LLENGUA VALENCIANA":
Els Furs del Regne de Valencia
Antoni Canals: "Valerio Máximo", 1.352
Compromis de Casp, 1412
Roïç de Corella: "Ystoria de Joseph", 1433
Miquel Pérez: "Kempis", 1482
S. Vicente Ferrer, S. XIV y XV
Fray Bonifaci Ferrer
Lluis de Fenollet: "Hª de Aleixandre", 1481
Joan Esteve: "Liber Elegantiarum", 1472
Joanot Martorell: "Tirant lo Blanch", 1490
Miquel Perez: "Imitacion de Iesuchrist", 1491
Bernardi de Valmanya: "Lo Carcer d´amor", 1493
Miquel Perez: "Vida de la Verge Maria", 1494
Bernardi Valmanya:"Revelacio del apostol St Pau", 1495
Roiç de Corella: "Cartoxa", 1.496
Miquel Pereç: "Vida de Santa Catherina", 1.499
Roiç de Corella: "Cartoxa", 1.500
Jeroni Amiguet: "Sinonima Variatiorum Sententiarum", 1.502
Joan Carbonell: "La Ystoria de Joseph", 1.502
Francesc Eiximenis: "Art de ben morir", 1.507
Miquel Pereç: "Vida de Sent Vicent Ferrer", 1.510
Tomas de Vesach: "Vida de Sancta Catherina", 1.511
Bartolome Torres: "Propalladia", 1.517
Roiç de Corella: "Cartoxa", 1.518
Ramon Llull: "Blanquerna", 1.521
Ramon Llull: "Llibre D´oracions", 1.521
Francesc D´Eiximenis: "Scala Dei", 1.523
Andrea Sempere: "Grammatica Valenciano-Latina", 1.546
Joan de Resa: "Vocabulari Valencia-Castella", 1.555
Llorenç Palminero: "Vocabulari del Humanista", 1.569
Ausias March: "Vocabulari Valencia-Castella", 1.579
Onofre Pau: "Thesaurus Puerilis", 1.580
Jeroni Ferrandis: "Manuscript PP Dominics", 1.576
Etc……..
La llengua és del poble, no dels filòlecs
La llengua pertany al poble, no als acadèmics.
No mos enganyem.....
La llengua té la seua historia.
----
Desgraciat el poble que parla una llengua que no sap escriure
i escriu una llengua que no parla.
NO a la SUBSTITUCIÓ llingüistica.
Parla i escriu sempre en la Nostra Dolça Llengua Valenciana
Normes d'El Puig .
¡Que no t'enganye el pancatalanisme!
¡ORGULLÓS DE SER VALENCIÀ!

sábado, 17 de julio de 2021

L'HISTÒRIA CONTRADIU QUE EL VALENCIÀ DESCENDIXCA DEL CATALÀ

 L'HISTÒRIA CONTRADIU QUE EL VALENCIÀ DESCENDIXCA DEL CATALÀ

L'AVL ha demanat a la Conselleria de  Cultura la creació d'una Comissió

Publicat en el periòdic: La Razon En data: 03-07-2013 

La Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) s'equivoca en les seues asseveracions de que el valencià i el català són la mateixa llengua, tal i com assegurava en l'escrit presentat davant Els Corts Valencianes, no tenen cap fonament històric.

Aixina ho va defendre l'advocat valencià Vicente Giner Boira fa vàries décades en el Congrés dels Diputats gràcies a l'estudi «La llengua valenciana». En ell, baix el criteri d'anys d'estudi de la llengua valenciana Giner Boira es fonamentava en arguments molt sòlits per a afirmar que el valencià descendix del «romanç» o romançada i que, en cap cas, pot descendir del català.

En primer lloc, nega l'asseveració del que lo valencià deriva del català perque les tropes de Jaume I el Conquistador parlaven català. L'advocat afirma que tal «falsetat» és impossible d'admetre, ya que «ni un soldat de les tropes del rei, ni clerc o flare, home o dòna, bisbe o guerrer que li acompanyaven , parlaven català [...] per la senzilla raó de que la llengua catalana, en 1238, no existia encara». Pero Giner Boira va donar un pas més allà. Fonamentant-se en dos documents de dos erudits aliens a l'ideologia que defén la seua tesis augura que les primeres referències contrastades del català són de l'any 1362. D'esta manera s'arreplega en «Documents per a l'història de la cultura catalana mitjeval» d'Antoni Ros i Lluch i editada en 1908, que el concepte de llengua catalana apareix per primera volta en eixe any, «quan Pere el Ceremonios va ordenar que el llibre francés de cavalleria Lançalot fora 'reduit en llengua catalana'». Ademés, Sanchis Guarner en la pàgina 29 del seu llibre «La llengua dels valencians» reafirma esta afirmació i afig que en 1362 «és la primera vegada que apareix esta explícita denominació».

Per a Giner Boira, queda totalment provat que era impossible que el valencià derivara del català ya que «ningú d'els qui varen vindre en Don Jaume parlava ni podia parlar en català» i que les primeres referències escrites que es tenen d'esta llengua daten de 1362. «mai va poder derivar d'este, perque este no existia encara quan Valéncia va ser conquistada». Seguidament, la seua argumentació cobra major força despuix de demostrar en el document que el valencià es va formar directament del «romanç», «tan directament com es va formar el gallec, el castellà, el francés, l'italià i també el català».

En l'estudi s'assevera que la llengua que es parlava en el sigle XIII en la Corona d'Aragó era la romançada, «que ho havia anat creant des d'Osca en anar trencant-se el llatí migeval» . Una única llengua que parlaven tant cristians com mossáraps i àraps i de la que, segons Giner Boira, naix el valencià,

En esta mateixa llínea, l'investigador valencià Leopoldo Peñarroja va demostrar en «El mossárap en Valéncia» en més de 3.000 paraules llatines tretes de documents, àraps o no, de que lo que ací es parlava era «romanç».

Finalment, conclou provant que «Els Furs», redactat per Jaume I, es va escriure primer en llatí i després, el propi rei, els va traduir a romançada per a que foren entesos per tots els habitants de la regió.




Ni 'ambaixada' ni 'ambaixador'

Ni 'ambaixada' ni 'ambaixador'   Llengua valenciana, l'opció natural