Per als postulats de la corrent ideològica que en Valéncia es denomina pancatalanisme resulta un axioma l'identificació entre “llengua” i “nació”. ya que para els que mantenen tal hipòtesis la llengua valenciana no és sino part relativament indiferenciada de l'idioma català, el conjunt de la nacionalitat valenciana s'integraria, puix, en els “Països Catalans” o -a lo manco-, la seua realitat no és sino una faceta de l'identitat colectiva de la catalanitat. Resulta imprescindible dins de tals presuposts l'afirmació de que la romançada autòctona valencià, agranat pels àraps, res té que vore en l'idioma català, impost despuix de la reconquista de Jaume I pels colonisadors del nort i a penes contaminat per poc arabismes i castellanismes. Esta visió s'ha impost durant molts anys com la “científica” per excelència i els estudis discrepants han segut ex-comulgats en tanta soberba com cortetat de mires per alguns estudiosos.
Front a esta visió els meritoris treballs de diversos investigadors, entre els que mereixen destacar-se a Peñarroja Torrejón, Gómez Bayarri o Mourelle de Lema entre uns atres, posa de manifest en tot el rigor requerit per la moderna metodologia científica que en temps immediats a la Reconquista es va parlar en Valéncia una llengua romançada les traces principals de la qual són compartits per l'idioma valencià documentat en temps més recents i en el qual varen escriure els nostres clàssics.
Com a especialiste en la primera llengua valenciana de la que existixen texts escrits – l'ibèrica-, hem dedicat en l'últim any numeroses hores a l'estudi dels restants que de la mateixa han sobrevixcut els topònims de la nostra regió. Les nostres pròpies conclusions sobre l'evolució fonètica dones estos noms ibèrics vénen a coincidir casi punt per punt en lo afirmat por atres autors i particularment per Leopoldo Peñarroja. No feyen falta no obstant tals alforjes para tan curta jornada posat que l'existència d'un estadi de la llengua valenciana anterior a la Reconquista pot deduir-se sense dificultat d'uns quants senyes i d'una simple reflexió.
Les senyes són els noms d'aquells musulmans que en el Llibre del Repartiment duen renoms com ferro, llop o colom. I la reflexió és la següent: si com estan d'acort fins als més primerisos estudiants de la filologia tota llengua és un sistema complex en el que tots els seus elements es troben enfilats en sotils relacions d'oposició i solidaritat és materialment impossible que les paraules que acabem de citar foren pronunciades per gents que parlaven únicament àraps, ya que la fonètica d'est idioma s'opon de manera radical a la seua pronunciació tal i com varen ser arreplegades pels escrigues del rei Jaume I. Estes paraules, i unes atres que podrien aduir-se, proven de manera total i definitiva que els musulmans valencians eren capaços d'expressar-se en un sistema fonètic radicalment opost a l'àrap i confirmen, sense necessitat d'ulteriors proves, l'autoctonia bàsica de la llengua valenciana, susceptible com qualsevol atra de posteriors evolucions i canvis que en res afecten a la seua originalitat.
Si la llengua valenciana ha d'ostentar l'estatut que la nostra llei fonamental li consagra haurà de fer-se en totes les conseqüències. Per a esta tortilla les autoritats polítiques deuran trencar ous sense por ni complexos. Els posats afeminats i els babosos compromisos no contribuiran, a la nostra aposta pel futur.
Font de Joan Pujol Castell
No hay comentarios:
Publicar un comentario