Quan confonen teoria en realitat: el gran engany del “català-valencià”
Per molt que es repetixca una mentira, esta no es convertix en veritat. Durant décades, determinats sectors acadèmics, polítics i mediàtics han insistit en una falàcia que insulta el sentit comú de mils de valencians: la suposta unitat de la llengua entre el català, el valencià i el mallorquí. Un dogma ideològic que no resistix ni el més mínim anàlisis filològic, històric o social.
¿Com pot sostindre’s una teoria que cap gran llingüiste independent ha defés mai en rigor científic? ¿Com pot justificar-se que tres llengües que han segut parlades durant sigles en territoris separats per la història, la política i la cultura siguen, segons alguns, una única llengua fragmentada? No estem parlant d’una qüestió termològicament: estem davant d’una imposició política camuflada de ciència.
Una mentira que insulta la realitat
No cal tindre un doctorat en Filologia per a entendre que el valencià no és català. Basta escoltar durant uns minuts a un valencià autèntic i a un català per a donar-se que son com la nit i el dia. En el lèxic, en la fonètica, en la sintaxis i, sobretot, en la identitat pròpia que cada poble ha construït durant sigles.
Els defensors de la teoria de la “unitat de la llengua” utilisen, com a argument suprem, la “intercomprensió”. Es a dir: “com que mos entenem, és la mateixa llengua”. Pero això, portat a l’absurd, implicaria que l’italià i el francés són dialectes del castellà. O que el portugués és un castellà mal parlat. Una barbaritat que ningú diria mai… excepte quan es tracta, curiosament, del valencià.
La veu del poble front a l’impostura oficial
La major part de valencians saben lo que parlen: valencià. No una “varietat oriental”, no un “dialecte comú”, no una “variant glotònima”. Parlen la llengua que varen aprendre dels seus pares i yayos, la que té una tradició lliterària pròpia, la que Jaume I i els Furs reconegueren com a vehícul oficial de govern i dret, la que els clàssics com Rois de Corella o Lluís Fullana varen dignificar.
I si això no fora prou, l’Estatut d’Autonomia ho deixa clar: la llengua pròpia és el valencià, no el català. No existix en cap text jurídic valencià la denominació “català-valencià”, i qualsevol intent de fusionar l’identitat llingüística valenciana en la catalana no és atra cosa que una apropiació cultural encoberta.
El problema no és la filologia: és el poder
Darrere d’esta confusió llingüística no hi ha ciència. Hi ha política. Hi ha una voluntat clara de crear un marc mental en que tot lo valencià siga una derivació inferior, dialectal, subalterna, d’un proyecte nacional més gran: els Països Catalans. És la mateixa estratègia que intenta colar banderes alienes, mapes adulterats, o noms com “País Valencià” en lloc de “Regne de Valéncia” o “Comunitat Valenciana”.
Per això, la defensa del valencià no és només una qüestió idiomàtica: és una defensa del nostre poble, de la nostra memòria, del nostre dret a existir com a nació diferenciada. Quan es nega l’existència del valencià, es nega tot lo que el nostre poble ha construït al llarc dels sigles. I això no és una opinió: és una agressió.
Volem una llengua lliure, no subordinada
És hora de dir-ho clar: el valencià no és català. I no ho és per història, per ús, per dret i per dignitat. No volem que nos uniformen, que nos diguen com hem de parlar, que nos reescriguen la nostra llengua segons directrius d’un Institut d’Estudis Catalans que ni nos representa ni nos reconeix.
Volem una llengua pròpia, normal, lliure, digna. Una llengua que es reconega a ella mateixa sense haver de disfrassar-se de res ni de ningú. Volem el valencià, en el seu nom, en la seua normativa, en la seua essència.
I si cal tornar a dir-ho cada dia, ho farem. Perque la nit i el dia no són lo mateix. I el valencià i el català, tampoc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario