EN LOS AÑOS 90 DEL SIGLO XX

EN    LOS    AÑOS    90    DEL   SIGLO   XX

SOBRE L'ANTIGUETAT DE LLENGUA VALENCIANA

 

SOBRE L'ANTIGUETAT DE LLENGUA VALENCIANA:

La Bíblia Parva de Sant Pere Pasqual és un dels documents més antics de la llengua valenciana. Naixcut en 1226.

Arnau de Vilanova, mege i clerc va escriure en llengua valenciana en el sigle XIII. Les seues obres "Raonament d’Avinyo", "De adventu

Antichristi et fine mundi" "Antidotarium" entre uns atres.

Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de la seua llengua materna. La

Valenciana.

Fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, cartujo prior de la Cartuja de Porta-Coeli en el Regne de Valéncia,

Va traduir la Bíblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix un full d'esta Bíblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traducció s'ha realisat en llengua valenciana.

Sor Isabel de Villena, sigle XV, en el seu "Vita Christi" escrit en llengua valenciana.

Joanot Martorell, en el seu Tirant lo Blanch en el sigle XIV, escrit en llengua valenciana "per a que la nació d'a on soc natural es puga alegrar".

Jaume Roig, sigle XV, en el seu "Espill dels Dons", en llengua valenciana, llibre de consells per a les dònes de vida honrada.

Jaime March, poeta del sigle XIV, en el seu primer còdic per a la poesia de llengua valenciana.

Fra Antonio Canals, sigle XIV, en el seu "Valerio Maximo" extret del llatí en la nostra volguda llengua valenciana.

Mossen Ausias March, sigle XV, escrivint les seues obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià "Obres en vers, dividides en càntics d'amor moral, espirituals i de mort".

Joan Esteve, sigle XV, notari públic de la ciutat de Valéncia, autor de "Liber elegantiarum" de que la seua obra el mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, sent impresa en Venècia en 1489.

Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Luis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Pérez i molts atres mes que sempre varen escriure en llengua valenciana. Ells varen conformar lo que es coneix com el Sigle d'Or de la Lletres

Valencianes, primer sigle d'or ocorregut en la Península Ibèrica, en el primer llibre imprés en Espanya que ho va anar en Valéncia en l'any 1474 "Les trobes en lahors de la Verge María".

És llògic pensar que hi ha mils de documents que es varen destruir per causa de la deterioració del temps, les guerres o els molts motius pels quals les gents han cremat llibres durant tota la seua història.

Si parlem ya de l'idioma que es parlava en les regions i no de documents escrits hi ha moltíssim que dir, no tindria prou espai ni temps per a detallar-ho aixina que citara a alguns coneguts catedràtics ya que als defensors de l'igualtat de la llengua els agrada tant aludir al centifisme:

El catedràtic medieval Antonio Ubieto afig "Ni tan sols l'idioma era una dificultat ya que estos musulmans havien tingut com a idioma oficial l'àrap, mentres que en la conversació ordinària utilisaven una romançada (es referix a la romançada valenciana) que era distint al que es parlava en lo que coneixerem despuix en les denominacions d'Aragó o restant d'Espanya".

El catedràtic de l'Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que "entre les dèu llengües romàniques, considerades com a tals pels romanistes, es troba la valenciana. I contínua "la valenciana és una llengua romànica "in es et per es", tan independent com qualsevol atra de les seues germanes en la llatinitat, prenent lo dit que no deu prendre's com a subordinada ni genètica ni tipològicament a cap de les neollatines".

Per al professor i investigador José Vicente Gómez Bayarri "l'orige directe de l'actual llengua valenciana esta en l'evolució de la romançada parlada en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romançada que va ser reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüístiques i gramaticals a lo llarc de la Baixa Edat Mija". I afig "podem pensar que els idiomes parlats actualment en el Regne de Valéncia no estan en funció exclusivista dels fets conquistadors repobladors portats a terme en el regnat de Jaume I.

Conseqüentment, el valencià és una llengua neollatina, autòctona i independent, derivat del romanç; que complix les condicions llingüístiques, sociollingüístiques i sociopolítiques, desenroll d'una lluenta lliteratura, fonètica i gramàtica pròpies, consciència idiomàtica viva i generalisada, i desig d'assumir les seues peculiaritats per a ser considerada com a idioma".

Les "jarches" apareixen ya en el sigle IX dins del moviment cultural mozàrap (mozàrap: valencians que varen permanéixer dins dels dominis musulmans sense que, per això, tingueren que renunciar a la seua llengua, religió i cultura) sent una de les seues manifestacions mes

populars escrites en llengua romançada les "moaxajas en jarcha o zejel". Entenent-se per jarcha una breu composició poètica que és l'arremate final dels poemes coneguts com "muwassah" modalitat cultivada en l'A el Andalus. Dites jarchas són càntics breus i intensos llocs en la boca de la persona que enyora presència de l'amada absent, redactades en romançada valenciana. Manuel Mourelle de Lema afirma que "en Al Andalus –Andalusia i Valéncia- tenim les jarches, situades al final de les moaxajas, considerades molt antigues, acàs alguna puga que es remonte al començament del sigle XI;.... no obstant existixen fonts dignes de tot crèdit a favor de que les moaxajas es componien ya en el 900".

El catedràtic Leopoldo Penyarroja conclou la seua obra magna "El mozàrap de Valéncia" en una frase de Henri Meier: "Mai en cap lloc va ocórrer el simple transplant d'un idioma a un atre poble a una atra població". De nou Antonio Ubieto afirma "es pot afirmar sense possibilitat d'error que els idiomes parlats en el Regne de Valéncia actualment no són un fenomen de reconquista –es referix a la reconquista del regne More de Valéncia per Jaime I, en 1.238- En el millor dels casos es podria sospitar que les fronteres polítiques són producte de la llengua". I Gómez Bayarri insistix: "ya que la reconquista del Regne de Valéncia va deure trobar-se en les realitats dialectals consumades; conseqüentment, és incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblament aragonés, barceloní, Navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüístic valencià sense tindre en consideració elements pre-romans i romànics autòctons, parla romanç, base essencial de la configuració definitiva de la llengua valenciana".

El Pare Luis Fullana, primer catedràtic de Llengua Valenciana de l'Universitat de Valéncia i en silló en la Real Acadèmia de la Llengua

Espanyola (http://www.rae.es), representat a l'idioma valencià, va sostindre sempre la tesis de que "solament l'estrat mozàrap va configurar l'Individualitat

llingüística de Valéncia".

De tota manera ningú dubta de que la denominació d'esta llengua siga el de llengua valenciana a lo manco des del sigle XIII. El problema i el debat llingüístic sorgixen quan en el sigle XIX cults catalans i valencians escomencen a vore certes similituts entre les dos llengües

afectades en el debat (català i valencià). Els catalans expressen el seu respal a denominar-la llengua catalana, mentres que cults valencians, com Constantí Llombart, preferixen cridar-li llengua Llemosina, en considerar al possible punt d'orige la regió de Lemonges. Al final molts personages cults de la regió valenciana que recolzaven esta idea es tiren arrere en l'argument de que no és just de que se li cride català i exponent que la diferenciació entre una regió i l'atra és notable. Des d'eixe moment la denominació de llengua valenciana és correcta i la que tots els espanyols i valencians utilisen per a designar-la.

En 1932 es creen unes normes d'utilisació del valencià, les Normes de Castelló, que varen sorgir com a adaptació de les normes de Pompeu Fabra a l'idioma valencià. Les anteriorment utilisades varen ser les de Lo Rat Penat de 1888. Despuix de la dictadura de Franco, ve la democràcia, i el desig de l'autonomia de la Comunitat Valenciana. Ya en l'época democràtica es decidix reimpulsar l'us de l'idioma valencià, és quan la Real Acadèmia de Cultura Valenciana decidix impulsar una normativa fidel a l'idioma parlat en l'històric Regne de Valéncia, despuix de varis mesos d'estudi i normativisació, reunits mes d'un centenar de representants del món de la cultura valenciana, s'aprova una normativa ortogràfica coneguda com "Les Normes d'El Puig", ya que est acte es va realisar en el monasteri de Santa María del Puig, el 3 de Març de 1981. Esta normativa va ser utilisada oficialment per la Generalitat Valenciana i demés institucions públiques fins a l'arribà al poder del Partit Socialiste del Pais Valencià, que va instaurar un model llingüístic que aproximava el valencià al català sense seguir una normativa concreta. Despuix de llargues batalles, polítiques i galliponteres, se li decidix denominar valencià, pero el valencià cult serà català.

Font de Joan Pujol Castell

perqué el català, d'ara, es pareix tant al valencià

 

Font i autor Salvador Gil

Acabe de vore açò, i m'ha paregut molt encertat.

Una image que explica clarament, el perqué el català, d'ara, es pareix tant al valencià... Sobretot al normalisat... a l'oficial academicament parlant.

Yo vaig nàixer fa huitanta anys, i als quinze anys vaig començar a viajar prou... I recorde que, llavors, quan sentia parlar a un català de Barcelona em costava entendre-ho.

Pero és que quan el català era del nort de Catalunya, a penes pillava una miqueta de lo que poguera estar dient.

I açò, va ser aixina fins que en les escoles de Catalunya varen començar a ensenyar-los el català oficial... i es va anar estenent el seu us per les seues comarques.

Una tàctica similar a la que des de fa décades han estat aplicant impunement en les nostres escoles... per a homogeneisar-mos... Tal com, en el seu moment, va fer Alfonso X (conegut com El Sabi) en el castellà.

Un genocidi cultural i ètnic, tractant de conseguir per mig de la manipulació, un ent català ampli i poderós, que mai va ser, ni mai haguera pogut ser per si mateixa.

Ya que si hi ha alguna cosa important respecte a la llengua és que El Sigle d'Or de la Llengua Valenciana, és això precisament... ¡De la Llengua Valenciana!.

Miguel de Cervantes

Miguel de Cervantes

 ¿Saps que Miguel de Cervantes és possible que llegira en llengua valenciana i que en vàries ocasions va alabar esta llengua i el seu Regne? 

Tirant lo Blanch és una novela caballeresca escrita entorn als anys 1460-1464 pel noble valencià Joanot Martorell, i conclosa pel també valencià Martí Joan de Galba. 

Esta novela va ser publicada en Valéncia en l'any 1490, en ple Sigle d'Or de la Llengua Valenciana.

 En el Quixot, quan es porta a terme pel retor i pel barber l'escrutini dels llibres de la biblioteca de l'Hidalgo, per a cremar les nefastes noveles de cavalleries, l'ama de En Quixot va prendre huit llibres a la vegada i els va tirar per la finestra.

 Després tornà a agarrar molts junts i un li va caure als peus del barber, que ho arreplegà i va llegir el títul: “Història del famós cavaller Tirant lo Blanch”, de l'escritor valencià Joanot Martorell, que la va escriure en la seua llengua pròpia, la valenciana.

 Cervantes, per boca del retor començà a elogiar-ho i no va consentir que fora past de les flames. Entre els elogis més significatius cal destacar este: ” … faig conte que he trobat en ell un tesor de content i una mina de passatemps” . 

Per a afegir més endavant: ” … pel seu estil és este el millor llibre del món”. 

Resulta evident que Cervantes ya havia llegit el “Tirant lo Blanch”. Miguel de Cervantes va nàixer el 29 de setembre de 1547 i l'edició príncip del Quixot va ser en l'any 1605, encara que, segons els historiadors les primeres anotacions són de l'any 1589, és a dir, tenia 58 anys quan va eixir la primera part i duya 20 anys sense publicar res. 

Pero no acaben ací els seus elogis al Regne de Valéncia i la seua llengua pròpia: en la seua novela “Els treballs de Persiles i Sigismunda”, novela de pelegrins que viagen a Roma, Cervantes nos referix a personages que parlen francés, italià, polac, castellà i valencià. “Prop de Valéncia... la fermosura de les dònes i la seua extremada neteja i graciosa llengua, en qui sola la portuguesa pot competir en ser dolça i agradable” (III,c.12).

 Igualment quan proseguix el pelegrinage a Roma, “...en eixir de Vilareal... una pastora valenciana... en la seua graciosa llengua” (Ibid.). 

Aixina com quan continua en el seu relat dels pelegrins dient: ”... els pelegrins en el seu camí varen aplegar prop de Valéncia i no varen voler entrar en la ciutat, encara que no va faltar qui els va descriure la grandea d'esta ciutat ” “

… l'excelència de les seues moradors, la amenitat dels seus contorns i finalment tot allò que la fa bella i rica sobre les demés ciutats, no només d'Espanya, sino d'Europa. MIGUEL DE CERVANTES SAAVEDRA, “Els treballs de Persiles i Sigismunda”, Clàssics Castalia, Madrit, 1969 capítul dotze del Tercer Llibre, pág. 360.

 Font de Jesús Moya Casado En l'image entrada i primer capítol  del facsímil del “Tirant ho Blanch” de la meua propietat.

Comarca es catalanismo de 1989

Comarca es catalanismo de 1989

La comarca es de creación moderna, y nació a raíz de la propuesta de Demarcaciones Territoriales Homologadas publicada por la Generalidad en 1989. Tradicionalmente, se ha considerado que la actual comarca de la Safor está formada por otras dos subcomarcas geográficas: el valle de la Valldigna, al norte, y la Huerta de Gandía, al sur.

La nación catalana no ha existido nunca

 "La nación catalana no ha existido nunca": un análisis histórico desde la serenidad, la documentación y el respeto

Decir que “la nación catalana no ha existido nunca” no es un gesto de confrontación ni una afirmación vacía nacida del prejuicio o del rencor. No es una consigna política ni una provocación identitaria. Es, simplemente, una constatación documental, jurídica e histórica que se sostiene sobre siglos de registros, tratados, archivos y fuentes primarias que hablan con una claridad incontestable para quien se acerque a ellos con rigor, honestidad intelectual y deseo de comprender —y no de instrumentalizar— la historia.

I. Cataluña en la Edad Media: una tierra de condados bajo soberanía franca

Durante los siglos IX al XII, lo que hoy conocemos como Cataluña estaba fragmentado en una serie de condados que formaban parte del sistema feudal del Imperio Carolingio. El más prominente de ellos fue el Condado de Barcelona, que gradualmente ganó autonomía respecto al poder franco, sobre todo a partir del siglo X. No obstante, esa autonomía fue feudal, no nacional. Nunca existió un Estado catalán soberano, ni mucho menos una nación catalana en el sentido moderno del término.

La noción de nación, tal como hoy la entendemos —como comunidad política soberana con legitimidad jurídica internacional—, es un concepto que nace siglos más tarde, y atribuírselo a realidades medievales es incurrir en un anacronismo de proporciones graves. Es querer pintar una silueta moderna sobre un mapa que tenía otras líneas, otros colores, otras reglas.

II. La Corona de Aragón: una confederación de reinos, no de naciones

Cuando Ramón Berenguer IV, Conde de Barcelona, se desposa con Petronila de Aragón en 1137, no se produce una fusión entre iguales, ni nace una supuesta “Corona catalano-aragonesa”. Lo que se establece es una unión dinástica, no territorial ni institucional, entre el Reino de Aragón y los condados catalanes, manteniéndose cada entidad con su propia estructura. Aragón seguía siendo un reino soberano, con fueros, cortes, moneda y legislación propia. Barcelona y los condados orientales eran posesiones comitales, jurídicamente inferiores en la jerarquía feudal.

Los Reyes de esta Corona siempre fueron titulados —en documentos oficiales y crónicas— como “Reyes de Aragón, de Valencia, de Mallorca, condes de Barcelona”, entre otros títulos. Este orden no es arbitrario ni decorativo: establece un protocolo jurídico y político en el que el título de “rey” está vinculado a entidades con soberanía reconocida, y el de “conde” a territorios que, aun importantes, carecían de la estructura institucional de un reino.

III. El siglo XIX y el nacimiento de los nacionalismos románticos

Es precisamente en el siglo XIX, con el auge del romanticismo político y cultural, cuando empieza a forjarse la idea de la “nación catalana”. No como resultado de una evolución histórica lineal, sino como una construcción ideológica, alimentada por el mito, la exaltación simbólica, la relectura selectiva del pasado y el deseo —legítimo o no— de autodeterminación. Es en ese contexto que surgen las figuras de Prat de la Riba, Cambó, Macià o Pujol, que proyectan sobre la historia medieval una identidad nacional que nunca existió como tal.

Este fenómeno no es exclusivo de Cataluña. Lo mismo sucedió con los nacionalismos vasco, gallego, escocés, irlandés o bretón, todos ellos construidos sobre una mezcla de hechos, leyendas, agravios reales o percibidos, y una fuerte carga emocional. Son identidades políticas modernas, con una narrativa histórica que muchas veces desborda la fidelidad documental para adentrarse en el terreno del relato fundacional, como si toda nación necesitara inventarse un pasado glorioso para justificar su presente político.

IV. Cataluña en la historia constitucional española

En ningún texto constitucional español —ni en la Constitución de Cádiz de 1812, ni en las cartas de la Primera República, ni en la de 1876, ni en la Segunda República, ni en el presente marco de 1978— se reconoce jamás a Cataluña como nación. Ha sido reconocida como comunidad histórica, como entidad territorial diferenciada, como región con autonomía política; pero nunca, jamás, como nación soberana en sentido jurídico.

Incluso durante el periodo más favorable al autogobierno catalán —la Segunda República—, el Estatuto de Núria (1932) fue aprobado bajo la soberanía de la nación española. Cataluña tuvo instituciones propias, sí, pero dentro de un marco nacional común que jamás fue cuestionado desde el punto de vista legal.

V. El valor de la verdad frente a la manipulación del relato

No se niega, por supuesto, la riqueza de la cultura catalana, su lengua, su arte, su personalidad política e histórica. Cataluña ha sido y es una parte esencial de España, como lo es Castilla, Galicia, Andalucía o Valencia. Pero la reivindicación de una “nación catalana” soberana es un mito político, no una verdad histórica.

La historia no es una herramienta al servicio del deseo, sino un testimonio del tiempo. Cuando se manipula la historia para justificar intereses políticos contemporáneos, se pervierte el conocimiento, se falsea la memoria colectiva y se fomenta el enfrentamiento donde debería haber entendimiento.

Ortega y Gasset, Unamuno, Menéndez Pelayo o Américo Castro ya denunciaban con lucidez las distorsiones del nacionalismo catalán incipiente. Y lo hacían no desde la negación del valor de Cataluña, sino desde el compromiso con la verdad.

VI. Decir la verdad no es atacar: es sanar

Hoy, en una era donde la posverdad y el relato han sustituido muchas veces al dato y al documento, es más necesario que nunca recordar lo evidente: Cataluña no fue una nación soberana en ningún momento histórico. Fue una tierra brillante, con una identidad cultural riquísima, un motor de desarrollo económico, un espacio de pluralidad lingüística y artística. Pero no fue un Estado, ni un reino, ni una nación en el sentido político-jurídico del término.

Reconocer eso no es despreciar, sino ubicar. No es atacar, sino narrar con exactitud. No es un gesto de odio, sino de justicia. Porque sólo desde el rigor y el respeto podemos construir una convivencia basada en lo real, no en la ficción.

Y cuando una sociedad decide construir su futuro sobre un pasado inventado, lo que edifica no es un país, sino un castillo de humo.

Cataluña no es menos por no haber sido nación. Es mucho más si se reconoce con verdad, con dignidad, con honestidad. Porque la grandeza de un pueblo no reside en sus mitos, sino en su capacidad de convivir con los demás sin renunciar a sí mismo, pero sin intentar ser lo que nunca fue. Y esa, quizás, sea la verdadera madurez colectiva.

Fuente de https://www.facebook.com/anticregnedevalencia

Segle d'Or

 

Nostra dolça Llengua Valenciana "De les llengües neollatines que han tingut un Segle d'Or, figura en primer lloc el valencià (XIV i XV); quasi al mateix temps l'italià, encara que un poc darrere; el portugués en el segle XVI; el castellà en els segles XVI i XVII; i el francés en els segles XVII i XVIII. 

Com pot vore's no hi ha més segles d'or que els anomenats." Font: 'Judes Valentins' (Valéncia, 1991), per J.P. Valencianos, acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Foto: Publicació de l'any 1894, del llibre 'Les Trobes en lahors de la Verge Maria' de Sor Isabel de Villena, primer llibre imprés en Espanya, Valéncia, 1474.