CARAGOLS MENJABLES

 CARAGOLS MENJABLES:

Hem tractat de fer una recopilació de caragols valencians, i era un treball complicat. Ya que les imàgens que trobàvem no coincidien plenament en les definicions de les distintes varietats... I ademés son prou caprichosos en els dibuixos de les seues closques, barrejant-se entre ells.

També és possible, que en algunes comarques se'ls conega per atres noms, pero hem elegit els mes populars.

A la varietat "Caragol d'anet" se'ls coneix aixina per viure preferentment entre arbusts on creix el Anet, que els servix d'aliment.

Image de Borumballa Valenciana - El calaix de Voro

Bernardí Vallmanya

Bernardí Vallmanya

 "Bernardí Vallmanya, traduix 'Lo carcer d´amor', Barcelona 1493, traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa. Tambe va traduir 'La revelacio del benaventurat apostol Pau' i 'Cordial d´anima', abdos en Valencia 1495, de vulgar idioma castella en valenciana prosa."

Font: Revista Renou (nº 45, març 2003). Editada per l´Associació Cultural Cardona Vives de Castelló.

* Bernardí Vallmanya (Valéncia, ¿? - 1495). Escrivà valencià i secretari del segon Comte d´Oliva. Perteneixent al sigle d´Or de la Llengua Valenciana.

Cataluña NUNCA ha sido un "principado

 

Buenas tardes, por favor, dejar de compartir un mapa falso, que da alas a los "il.lustratis" y/o naçionalistas, para empezar, Cataluña NUNCA ha sido un "principado", lo máximo que tienen, es el "Principado de Gerona", y título que NO es hereditario, que pertenece a la Corona de Aragón, y por lo tanto, a la Casa Real Española, y simplemente es un título honorífico, sin derechos algunos, y menos territorios.

La Cataluña que conocemos hoy, tan solo cuenta con unos dos siglos, cuando Lérida pasó a estar integrada en Cataluña y Aragón perdió su salida al mar Mediterráneo, en una redistribución provincial y regional, también desapareció la provincia castellana de El Toro

Compartir este mapa, es propagar una falsedad, algo que NO es VERDADERO, y sí aún existía, el Reino de Granada, no integrado, en la Corona de Castilla, ese "principado de Cataluña", no corresponde a la superficie, de lo que hoy llamamos "Cataluña", y fue unos años mas tarde, de la caída del Reino de Granada, que "Cataluña", tuvo su primer virrey, el Arzobispo de Tarragona, Pedro Folc de Cardona.

Y a quien le interese, la Corona de Aragón, nació el 1 de marzo del 1230, cuando el Rey Jaime I, firmó la <<Carta de las Franquezas del Reino de las Mallorcas>>, y los últimos condados de la Marca Hispánica, en manos de los "galos", fueron intercambiados, en el año 1258, con todos los derechos feudales y vasallaje. O dicho, de otro modo, NUNCA pudo existir la "corona catalano-aragonesa", ni Cataluña pudo conquistar o repoblar el Reino de las Mallorcas o el Reino de Valencia, eran galos, vasallos del Rey Luis IX El Santo.

Rafael Duràn Lucena

Josep Alemany i Bolufer

Josep Alemany i Bolufer 

Josep Alemany i Bolufer (Cullera, 1 de juny de 1866 - † Madrit, 26 d'octubre de 1934). 

Fon un filòlec, heleniste, lexicógraf i traductor valencià.

Joan Ignaci Culla

 

Artícul de Joan Ignaci Culla, titulat: 'Reconquista i repoblacio majoritaria aragonesa en el Regne de Valéncia' ( Las Provincias , 9.10.2013)

El primer Diccionari d’una llengua neollatina fon en valencià

Per Joan Ignaci Culla

Joan Esteve, notari de Valencia, edita en Venecia, el 3 d’octubre de 1489, el Liber Elegantiarum , diccionari llati-valencià, considerat el primer impres en llengua romanica. La magnitut de l’obra es tal que uns (els castellans) l’han obviat, destacant al de Nebrija, i atres (els catalans) l’han convertit en un dels pilars basics a on se sostenta la llengua catalana. Si l’autor estiguera viu es remouria en la seua tumba, no per l’ignoracia d’estos ultims, sino per la manipulacio que fan del seu llibre, en benefici d’una maquiavelica unitat de la llengua, que tant els agrada als del nort, com als apesebrats i enemics de la llengua valenciana de l’AVLl.

Abans d’entrar en les particularitats del llibre, convindria aclarir que l’argumentacio que anem a donar no es fruit de l’apassionada defensa del valencianisme cultural (que tambe), sino de posar damunt de la taula una injusticia que va mes alla de lo politicament correcte, i desacredita a l’autor en tots els estaments.

Tambe hem de recordar, per lo que mes abans destacarem, el fet de que Joan Esteve fora notari public per autoritat real (‘‘regie auctoritate notarii publici’’). Si ya de per si un notari es l’home public autorisat per donar fe en qualsevol document, un notari public “per autoritat real”, era lo maxim que es podia alcançar, el zenit dins de la carrera notarial, ya que tenia jurisdiccio en tot el Regne de Valencia i en tots els dominis de la Corona d’Arago, per a pendre part en l’emissio de documents oficials. En cas de faltar a la veritat, no a soles acabava en la seua exitosa carrera, sino que podia dur-lo al desterro.

Una volta aclarit aixo, es de especial importacia llegir lo que diu l’autor en el colofo de la seua obra: “Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentina lingua: exactísima diligentia emendatus: Opera atque impresa Pagani de Paganinis Brixiensis Venteéis impresus. Inno. VIII summo pontífice. Augustino Barbadico, Venetiarum principe. Anno a natali christiano M.CCCCLXXXVIIII. v.vero.no.Octobris”.

Es a dir, Joan Esteve, com hem reproduit, deixa clar, el seu orige, la seua professio i la denominacio de la llengua en la que escrivia: ‘‘latina et valentina lingua’’, i aixina ho ratifiquen distints experts:

Joseph Rodríguez en Biblioteca Valentina (1747), p. 253. D. Nicolau Antonio, en la Biblioteca Hispana Vetus, Lib. 10, cap. 12, fol. 200, n.º 647. Vicente Ximeno, en Escritores del Reino de Valencia (1747), T. I, p. 55. Pastor Fuster, Biblioteca Valenciana (1830), T. I, p. 35. Ribelles Comín, en Bibliografia de la Lengua Valenciana (T. I, 1920), p. 162. Tambe fan referencia d’este llibre J. Vives Ciscar, en Los diccionarios y vocabularios valencianos , copiant a Ximeno, pero enquivocant-se d’any, ya que fica 1479 (p.18), i Genoves, Catalech Descriptiu de les Obres Impreses en Llengua Valencina , (T.I, p. , que copia a Ciscar.

Queda clar, puix, tan per el propi autor, com per tots els prestigiosos bibliografs que, el primer diccionari impres en llengua romanica, estava escrit per un notari valencià, i en ‘‘latina et valentina lingua’’.

L’importancia del Liber Elegantiarum ve perque es un any anterior a l’ Universal Vocabulario latín y en romance d’Alonso de Palencia (Sevilla, 1490), i sobre tot, com hem dit abans, al d’Antonio Nebrija, qui imprimix en 1492 el seu Lexicon llatí-espanyol. Tambe existix un Vocabulaire frances, editat per Loys Garbin, en Ginebra el 1487.

¿I per que el valencià es el primer (1489), si el frances es de 1487? La resposta nos la dona la dedicatoria de l’obra de Joan Esteve al mege Ferrer Torrella, ya que esta datada en 1472: “Johannes Stephanus, Ferrario Torrella: medicine professori eximio”, finalisant dient: “Vale, mei menor. Valentiae, nonas januarii Anno mil. CCCLXXII” (Adeu, no m’oblides. Valencia, a cinc de giner, de 1472).

Ximeno, Ribelles i Pastor mencionen que n’hi ha quatre eixemplars que es coneixen, tots sense portada, i aixina tambe ho ratifica Josep Albinyana en el Crit de la llengua (E. Valencia 2000, 1981): U en la nostra Universitat de Valencia, dos en Barcelona (L’Ateneu i Institut d’Estudis Catalans), i el quart el cita Gallardo en el n.º 2.143 del seu assaig. Aixo fa pensar, i aixina ho ratifica Pastor Fuster, que l’edicio de 1489, es la segon, i dona les següents raons: 1.ª) Perque la dedicatoria com hem dit abans data de 1472; 2.ª) perque el colofo diu que el llibre fon revisat: “exactísima diligentia emendatus”, lo que vol dir que li va precedir una atra edicio que ara es millora; i 3.ª) perque Eduart Cañibell, director de la Biblioteca Arús de Barcelona, diu que va vore un eixemplar d’est obra en una magnifica portada en poder de Isidre Bonshoms, del cual Ribelles dona conter (p. 171-172).

Per atra part, en 1472 no es podia publicar en Espanya ya que l’imprenta no apareix fins al 1474, precisament en Valencia, el primer llibre impres es Troves en lahors de la Verge Maria . I pareix ser, com aixina ho confirmen tots els biografs, que es va publicar en Venecia per evitar la censura d’algunes paraules o vacables referits a termes: “amorosos, d’amistat, de guerra o pestilencia, que per aquells temps abundaven (Ribelles, p.162).

Pero com tota regla te la seua excepcio, arriba el cobrador de dietes del catalanisme, el ¿cientific valencià? Germà Colón, i en el seu Estudi preliminar de l’edicio facsimil de 1988, impresa a Barcelona i patrocinada (com diu en el llibre) per la Conselleria de Cultura i Ciencia de la Generalitat Valenciana, la Diputacio de Castello i l’Ajuntament de Castello, el confirma com a primer, pero obedint la veu del seu amo (IEC), diu: “…és la reproducció facsímil del primer repertori que recull la faisó més o menys completa la llengua parlada a València a mitjans i acaballes del segle XV. Per tant és el degà dels diccionaris catalans..” (p.9). I continua en els seus desproposits diguent: “Per l’abundor dels materials de primera mà i per la documentació anticipatòria de tot un lèxic localitzat en terres de València, el Liber elegantiarum esdevé un instrument de capital importancia per la lexicografia catalana i àdhuc per la lexicografia romànica en general” (p.15). ¿A vore com se menja aixo?

Es a dir, que per a este titere de fira de productes catalans, l’autor, com a notari real, quan dona confirmacio en el seu colofo de que l’escriu en valencià, esta enganyant ademes de donar fals testimoni, perque lo que realment vol dir, ya que no sabia lo que dia, es que estava escrivint en catala.

I, per si no teniem suficient en este cientific, ara la Generalitat Valenciana governada per el PP, contribuix a mantindre la manipulacio de l’obra, subvencionant a un atre illuminat, José Hinojosa Montalvo, qui segurament influenciat per l’efecte mimetic dels que fan d’un burro el seu emblema identitari, publica el seu Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia (Biblioteca Valenciana, 2002), que ademes de dir-nos secessionistes, i parlar de l’hipotetica “lengua valenciana” (T.II, p.618), considera el Liber Elegantiorum “el primer diccionario catalán y posiblemente el más antiguo léxico en lengua romance” (T.II, p.179).

En definitiva, per mes que s’empenyen els que se tenen que apropiar de les obres i autors valencians, per a poder presentar algo relevant a la per a d’ells mare catalana,no podran contravindre lo que afirmaven tots els autors que feren de les lletres valencianes un Sigle d’Or, per mes que els pese als catalans: “valentina llengua, vulgar valenciana, llengua valenciana…”

Els valencians podem estar orgullosos que el primer diccionari impres en llengua romanica estava escrit per un notari valencià, i en “latina et valentina lingua”.

Font de Pedro Fuentes Caballero

¿’orquesta’?, ¿’orquestra’?

 

La guerra entre valencià i català: ¿’orquesta’?, ¿’orquestra’?

No es tracta d'ofendre a ningú, sino d'expondre racionalment les diferències entre els tres idiomes, començant per una premissa fonamental: castellà i català, pel seu orige, tenen considerable proporció de lèxic compartit en el valencià, o en mínimes diferències morfològiques. Esta realitat ha provocat que la política expansionista catalana (entenga's normalització) altere o falsege veus valencianes homógrafs en les castellanes i, impunement, les catalanise. A diferència de lo que va succeir en Catalunya des del sigle XIX (en l'ingent aportació econòmica dels negrers catalans o els seus hereus, que traficaven en Cuba i Puerto Rico en l'ajuda del general Prim), ací no hi ha alta burguesia ni empresaris que financen res, encara que fora un simple full dominical contra l'extrema dreta de la dictadura catalanista.

Hui llegim en el diari català Levante un text en espanyol en el substantiu català “orquestra” mechado en ell. Si tinguérem un Jurat d’Agravis1 , en lloc del carisma i inútil florer Síndic de Greuges (copiat de Catalunya), informaria al poble sobre esta veu en el nostre idioma. I els polítics que diuen defendre la nostra llengua, es prendrien la molèstia de consultar la documentació debades i a disposició seua en el DHIVAM 2019. Cal advertir que la veu no va aplegar en Jaume I, sino que apareix tardament en valencià i castellà, pel 1700; i, en català, posteriorment:

orquesta –del grec-lletí orchestra. El sust. arcaic orquestra assoles aludix en valencià al espay arquitectònic del antiu teatre grec: theatron, proskenion, orchaestra, balteus, frons scaenae, etc. En valenciá may equival a orquesta de músics, 1ª doc.: “pero en la nit els orquestes / de la música en tot art / divertien el concurs, / que era entre els grans, el més gran” (Relació entre Tito i Sento… a honor de Carlos Tercer, 1784). En català també tenien orquesta, dasta que´ls nacionalistes de Fabra agarraren orquestra per 1915, pera alluntar-se del vocable comú al valencià, castellà i català.

orquesta “llums en tota la ciutat, / y, en los altars, orquestes” (Sento y Tito… lo feliz Part de Luisa de Parma, 1794)

orquesta “les orquestes, / les donçaynes y tabals” (Rahonament… que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)

orquesta “de nit… una gran orquesta” (Breu relació de la gran festa… Mare de Deu, 1799)

orquesta “els cegos, sobre un taulat una orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)

orquesta “dances, castells, novetats rares de focs… orquestes” (L’Alegría de Valencia, 1802)

orquesta “y els estudiants se portaren, / fentli música a la Reyna / … y atres nits a la desfeta / anaren al Real… / ab la estudiantina orquesta” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)

orquesta “dels estudiants, va lluirse sa orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)

orquesta “la orquesta pot anar tocant” (Bernat, J.: El virgo de Visanteta, 1845)

orquesta “en mil orquestes de música” (Batiste Llopis: Defensa de les dones, c. 1850)

orquesta “y apenes vinga la orquesta” (Bernat Baldoví: Un fandanguet en Paiporta, 1855, p. 7)

orquesta “els músics en orquestes” (Boix: IV Cent. Can. St. Vicente, 1855, p. 433)

orquesta “a tota orquesta” (BNM, Ms. 14339, Escalante: ¡Qué no será!, 1862, f. 1) El vocable heu trobem en lletres populars:

A mi me diuen Rosa.

Y a mi Maria Ana.

Soc la campana grosa.

Y yo la mijana.

Yo pese cent quintals.

Yo trenta en pese,

y aquell que no se hu crega,

que mos sospese.

Yo escomence, ¡donc, doonc!

Yo conteste, ¡dinc, dinc!.

La chicoteta canta

tin, tilín, tin…

Y cuan voltegem juntes

en una festa,

sonem com una música

de gran orquesta.

orquesta “bona orquesta” (G. Albán, M.: Un ball de convit, 1863, p.9)

orquesta “a tota la orquesta” (Palanca: La ballá de Sen Francés, 1868, p. 27)

orquesta “que fa ballar a un home / a tota orquesta” (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876, p.26)

orquesta “l´orquesta está a cárrec de…” (El pare Mulet, 1877, p.31)

orquesta “cor a tota orquesta” (El Canari, volá 2, Castelló, 1883, p.14)

orquesta “com dir el que toca el violó en la orquesta” (La Moma, 19 / 12 / 1885, p.6)

orquesta “els pabellons. Orquestes en ells” (Palanca: La Fira de Juliol, 1888)

orquesta “porte la orquesta” (Fuster, L.: El nano de la falla, 1894, p. 18)

orquesta “mentres la orquesta…” (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 55)

orquesta “y al so de la orquesta completen la festa” (La Traca, 17 de febrer 1912, p.2)

orquesta “pareix que a lo llunt sone una orquesta” (Marco Rivas, V.: La tasa dels hous, 1918, p.17)

orquesta “contant en orquesta” (De dalt a baix, día dels Inosents, Teatraleríes, 1920)

orquesta “la meua pancha pareix una orquesta” (Visent Alfonso: ¡Mar adins!, 1924, p.11)

orquesta “les notes d’una orquesta” (Catalá, G.: La carchofa de la Villa, Torrent, 1926, p. 5)

orquesta “un sonit que dirás talment que’s una orqueste que…” (La Chala, 12 de juny 1926, p.2)

orquesta “fort en la orquesta y teló rápit” (Hernández, F.: La Marselina, 1927, p.14)

orquesta “asoles, mentres la orquesta…” (Perdiguer, R.: En Carnistoltes, 1928, p. 13)

orquesta “sona la orquesta” (Ferrer, L.: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932, p. 6)

orquesta “fort en la orquesta en motius del Himne” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 16)

orquesta “els músics en orquesta” (Beut, P.: Cartelera d’espectáculs, 1932, p. 7)

orquesta “focs fatuos, fort en la orquesta” (Gayano Lluch, R.: Lo que va d’ahir a hui, 1932)

orquesta “… del fox qu’está tocant la orquesta” (Soler Peris, J.: Els estudiants, 1934, p. 33)

orquesta de corda “si tots els veins hagueren pagat, botaríem una magnífica traca y la orquesta de corda…” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1934)

orquesta “una orquesta tota de músics” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936, p. 53)

orquesteta “una orquesteta davant del guió” (Thous, M.: ¡Foc en l’era!, a. 1900, p.24)

orquestina “haurá una orquestina” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 17)

orquestina “¿La orquestina ya está apunt?” (Peris Celda: Més allá de la lley, 1927, p. 6)

orquestina “li agrá més una orquestina” (Meliá, F.: Encara queda sol, 1931, p.16)

orquestina “renova la música la orquestina” (Soler Peris.: Els estudiants, 1934, p. 35)

orquestina “una orquestina que costa molts dinés” (Beltrán: Els ratolins, 1934, p. 4)

Davant este lèxic i morfologia valenciana, la descalificació més socorreguda del catalanisme, —que fingix posseir saber casi diví— consistix en alegar que inventem un idioma, o que és una maniobra política del fascisme. No mereix la pena contestar a estos amorals, que actuen com a autèntics nazis manipulant a la població desconcertada i indefensa; i no hi ha qui s'oponga a esta agressió generalisada, puix tenen al seu servici institucions i mijos de comunicació. I aixina seguiran atres quatre anys de subvenció, champany i roses. Mentrestant, els polítics es esmerarán en prendre'ns el pèl i, satisfets, acomodaran els seus atrassers en millonàries poltrones.

1 En valencià modern, el nostre, tenim la terminació no etimològica de la sorda -t (cámbit, prémit, andámit, etc.), que nos diferencia de les agressives romàniques veïnes: “¿el teu venjares este agrávit?” (Gadea: Ensisam, 1891, p.271)

En Ricart García Moya és Llicenciat en Belles Arts, historiador i Catedràtic d'Institut de Bachillerat en Alacant.

LA TRAÏCIÓ DEL PARTIT POPULAR A LA MILENÀRIA LLENGUA VALENCIANA

 

LA TRAÏCIÓ DEL PARTIT POPULAR A LA MILENÀRIA LLENGUA VALENCIANA.

Veritats que Ofenen

LLEI DE CREACIÓ DE L'AVL

El 2 de setembre de 1998 s'aprova la “Llei de creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua” (DOGV 16/09/98), conseqüència directa del Dictamen del CVC.

De la mateixa manera que el Dictamen, la Llei de l'AVL està plaga d'ambigüitats, perífrasis, circumloquis llingüístics i indefinicions que descataloguen i degraden l'entitat històrica de la llengua valenciana. En cap moment apareix la denominació “llengua valenciana”.

Traicion del PP als valencians

La mateixa humillant denominació “Acadèmia Valenciana de la Llengua, AVL” en lloc de “Acadèmia de la Llengua Valenciana, ALV” entra en confrontació en la nostra Carta Magna que reconeix oficialment a la llengua valenciana: sent una llei de ranc inferior, entra, puix, en contradicció en la seua suprema,

En dita “Llei” hi ha una obsessiva referència a les antidemócrátiques “Normes del 32” de les que, equivocadament, diu que : “constituiren i constituixen un consens necessari”, ocultant que les “Bases (no normes) del 32” eren : “ unes “normes ortogràfiques” unificadores que són una adaptació de les de el “Institut d´Estudis Cataláns” (M. Sanchis Guarner) i que consagraven, antidemocráticament, el fet unitari de la llengua per mig d'una codificació basada en l'establida per l'I.I.C. Fins i tot l'obsoleta normativa ortografia de el ´32 en que està escrita la Llei seguix la normativa adulterada del IEC .

La “Llei de l'AVL” ignora la llínea investigadora i la categoria intelectual dels grans llingüístes valencians del sigle XX com els filòlecs P. Lluís Fullana, P. J. Mª Guinot i Galán, P. J. Costa , L. Penyarroja, J. Boronat, .. i se centra en les opinions, res rigoroses, d'una série de colaboradors de l'àmbit català que només busquen la subordinació encoberta de la llengua valenciana al dominant dialecte barceloní (neocatalá). Alguns dels colaboradors, de perfil netament polític, carixen de l'indispensable bagage filolòlogic que la seua condició requerix.

MEMBRES de l'AVL

El nomenament dels seus 21 membres, fet per elecció política proporcional als partits polítics dels Corts Valencianes i per cooptació, va marcar lo que seria el to polític, no científic, de l'organisme.

I el to polític catalaniste de l'element majoritari, en orige, va marcar la tendència filològica de l'AVL. La defensa de la majoria dels membres d'eixa ficció denominada “unitat dels llengues” cal entendre-la com, “subordinació de l'històrica llengua valenciana a l'infame i infecte dialecte barceloní”. Això la va viciar en orige.

2001

L'inteligent punt de vista del professor de la Universitat de Valéncia Emilio García Gómez en el seu artícul “De l'Ortografia de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua” (LV 17.06.2001) anticipa el fracàs futur de l'AVL . “L'acort de l'AVL no funcionarà perque no ha contat en la voluntat dels seus parlants. El fi del conflicte llingüístic no aplegarà mentres no naixquen les persones preparades per a preparar el terreny per al consens”.

2005

I serà casi impossible mentres este politisat i innecessari organisme emeta, ademés , dictàmens falsos com el 10 de febrer de 2005 en el que l'AVL afirma que “la llengua valenciana és la mateixa que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya, Balears i Principat d'Andorra” …

L'infame Acadèmia Valenciana de no se sap que llengua, AVL ???

O siga, que la nostra LLENGUA VALENCIANA, que va existir com a llengua “normalisada” des dels seus Sigle d'Or de la Lliteratura Valenciana (XV), en plena autonomia lèxica, fonètica, morfosintàctica i semàntica, que va estar perfectament estructurada en gramàtiques i diccionaris i que va ser escrita per centenars d'autors ya en el sigle XV …

…la nostra LLENGUA VALENCIANA que està respalada per etimologies genuïnes, pels principis i lleis històriques que rigen l'evolució d'una llengua, per l'autoritat d'uns clàssics, i el saber de numerosos filòlecs romanistes … tot este milenari bagage llingüístic… ve a ser, segons el comisariat de la ciència-ficció catalana, “una modalitat de l'infame i infecte dialecte barceloni”, fabricat en els laboratoris fabrinos d'un químic (Pompeu Fabra), llec en llingüística (1906)…

Pur barbarisme històric. I filològic.

Fragments de Cronologia Historica de la Llengua Valenciana, ISBN: 9788477954705.

MªTeresa Puerto Ferre

Traduit al valencià per Enrique NL