Josep Maria Bayarri

 

Per Pedro Fuentes Caballero

 

Ha segut gent a qui tot li s’ha donat en esta vida. I atres, que han lluitat tota la seua existencia per fer-se un nom.

I, quan ya estaven dalt decidiren seguir la crida del seu cor, en sinceritat i valentía, encara que la seua postura els costara ser derribats de son pedestal i ser carn de buitre o, per dir-ho més clarament, ser objectiu de critics de ploma barata i en tina de suja.

Josep Maria Bayarri fon un home que, per damunt de tots, tenia les seus idees molt clares. I per tindre-les massa clares, es va vore despretigiat per uns i per atres, arraconat culturalment encara que, sense ell, la cultura valenciana te un buit de bona amplaria.

Naixque el 5 de novembre de 1886, en el carrer d’Alboraya, de la ciutat de Valencia, i no pense dir mes de la seua vida perque la poden llegit vostes molt millor redactada en “101 Hijos Ilustres del Reino de Valencia”, tomo II, página 77. Crec que descobriran a un valencianiste quimicament pur.

Si hi ha una paraula per a definir a Bayarri, es treballador. Tot la seua vida la dedicà a fer aixo: treballar. I si no fon un gran escultor o un autor de primera fila, en son entusiame i amor va contagiar a atres que el superaren com a mestre. I, ¿quin deu ser l’objectiu del mestre?

Va escriure mes de sixanta llibres de poesia, diversos llibres en prosa i obres teatrals. “Josep Maria Bayarri es el mes vibrant dels poetes valencians” (Bernat Ortín), “Bayarri vol obrir la senda nova i l’obrirà segurament perque tot es anima en ell i porta en si la força d’una poderosa voluntat que sap sacrificar-lo tot a la consecució de son noble proposit” (Ramon A. Cabreres), “Bayarri cerca expressar en la poesia la pasió l’ardor que el domina. En aixo podriem dir-li deixeble de l’Unamuno, per be que no crec haja cap contacte espiritual entre els dos poetes” (Martínez Ferrando), “Es Josep Maria Bayarri poeta valencianissim en quines obres bataj el fervor de la pleitesia a la Patria dignificada, a la Patria magnifica, a la Patria futura” (Almela i Vives).

No parlarem de son anticatalanisme. Va escriure “El Perill Català”, llibre que necessita una mes que mai una reedicio. No va voler firmar les “normes ortografiques de 1932”. Va compondre una gramatica que alluntava a la llengua valenciana de qualsevol atre idioma. Junt al pare Fullana, Almela i Vives, Gayano i Lluch, i algu mes que em deixe per no fer-ho llarc, varen pagar la seua integritat en el silenci oficial de la cultura encara els nega el lloc de valencians treballadors pel notre poble. Patriarques del valencianisme, que cal redescobrir, rellegir i reeditar. La nova edicio de “Valencia y su Reino”, d’Almela i Vives es l’eixemple a seguir, com tambe s’ha fet en el pare Fullana.

Enguany se celebra el centenari del seu naiximent. Es necessari retrobar a Josep Maria Bayarri. El millor homenage es coneixer sa obra, son missage al poble valencià. Perque ell ya tenia moltes idees clares.

No se si Josep Maria Bayarri fon bo o mal poeta, mediocre artiste o un perdedor. La veritat es que ell sempre tingué les idees clares, va ser partidari d’un alluntament respecte al català i al castellà; en certa mida, un precursor de la reforma ortografica, primer propugnada per Lo Rat Penat, i despres per l’Academia de Cultura Valenciana. Fon un valencià que amà a la seua Patria, i punt. Pense que es mereix un homenage.

¿Que menys podem fer per un valencianiste?