Josep Alemany i Bolufer

Josep Alemany i Bolufer 

Josep Alemany i Bolufer (Cullera, 1 de juny de 1866 - † Madrit, 26 d'octubre de 1934). 

Fon un filòlec, heleniste, lexicógraf i traductor valencià.

Joan Ignaci Culla

 

Artícul de Joan Ignaci Culla, titulat: 'Reconquista i repoblacio majoritaria aragonesa en el Regne de Valéncia' ( Las Provincias , 9.10.2013)

El primer Diccionari d’una llengua neollatina fon en valencià

Per Joan Ignaci Culla

Joan Esteve, notari de Valencia, edita en Venecia, el 3 d’octubre de 1489, el Liber Elegantiarum , diccionari llati-valencià, considerat el primer impres en llengua romanica. La magnitut de l’obra es tal que uns (els castellans) l’han obviat, destacant al de Nebrija, i atres (els catalans) l’han convertit en un dels pilars basics a on se sostenta la llengua catalana. Si l’autor estiguera viu es remouria en la seua tumba, no per l’ignoracia d’estos ultims, sino per la manipulacio que fan del seu llibre, en benefici d’una maquiavelica unitat de la llengua, que tant els agrada als del nort, com als apesebrats i enemics de la llengua valenciana de l’AVLl.

Abans d’entrar en les particularitats del llibre, convindria aclarir que l’argumentacio que anem a donar no es fruit de l’apassionada defensa del valencianisme cultural (que tambe), sino de posar damunt de la taula una injusticia que va mes alla de lo politicament correcte, i desacredita a l’autor en tots els estaments.

Tambe hem de recordar, per lo que mes abans destacarem, el fet de que Joan Esteve fora notari public per autoritat real (‘‘regie auctoritate notarii publici’’). Si ya de per si un notari es l’home public autorisat per donar fe en qualsevol document, un notari public “per autoritat real”, era lo maxim que es podia alcançar, el zenit dins de la carrera notarial, ya que tenia jurisdiccio en tot el Regne de Valencia i en tots els dominis de la Corona d’Arago, per a pendre part en l’emissio de documents oficials. En cas de faltar a la veritat, no a soles acabava en la seua exitosa carrera, sino que podia dur-lo al desterro.

Una volta aclarit aixo, es de especial importacia llegir lo que diu l’autor en el colofo de la seua obra: “Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentina lingua: exactísima diligentia emendatus: Opera atque impresa Pagani de Paganinis Brixiensis Venteéis impresus. Inno. VIII summo pontífice. Augustino Barbadico, Venetiarum principe. Anno a natali christiano M.CCCCLXXXVIIII. v.vero.no.Octobris”.

Es a dir, Joan Esteve, com hem reproduit, deixa clar, el seu orige, la seua professio i la denominacio de la llengua en la que escrivia: ‘‘latina et valentina lingua’’, i aixina ho ratifiquen distints experts:

Joseph Rodríguez en Biblioteca Valentina (1747), p. 253. D. Nicolau Antonio, en la Biblioteca Hispana Vetus, Lib. 10, cap. 12, fol. 200, n.º 647. Vicente Ximeno, en Escritores del Reino de Valencia (1747), T. I, p. 55. Pastor Fuster, Biblioteca Valenciana (1830), T. I, p. 35. Ribelles Comín, en Bibliografia de la Lengua Valenciana (T. I, 1920), p. 162. Tambe fan referencia d’este llibre J. Vives Ciscar, en Los diccionarios y vocabularios valencianos , copiant a Ximeno, pero enquivocant-se d’any, ya que fica 1479 (p.18), i Genoves, Catalech Descriptiu de les Obres Impreses en Llengua Valencina , (T.I, p. , que copia a Ciscar.

Queda clar, puix, tan per el propi autor, com per tots els prestigiosos bibliografs que, el primer diccionari impres en llengua romanica, estava escrit per un notari valencià, i en ‘‘latina et valentina lingua’’.

L’importancia del Liber Elegantiarum ve perque es un any anterior a l’ Universal Vocabulario latín y en romance d’Alonso de Palencia (Sevilla, 1490), i sobre tot, com hem dit abans, al d’Antonio Nebrija, qui imprimix en 1492 el seu Lexicon llatí-espanyol. Tambe existix un Vocabulaire frances, editat per Loys Garbin, en Ginebra el 1487.

¿I per que el valencià es el primer (1489), si el frances es de 1487? La resposta nos la dona la dedicatoria de l’obra de Joan Esteve al mege Ferrer Torrella, ya que esta datada en 1472: “Johannes Stephanus, Ferrario Torrella: medicine professori eximio”, finalisant dient: “Vale, mei menor. Valentiae, nonas januarii Anno mil. CCCLXXII” (Adeu, no m’oblides. Valencia, a cinc de giner, de 1472).

Ximeno, Ribelles i Pastor mencionen que n’hi ha quatre eixemplars que es coneixen, tots sense portada, i aixina tambe ho ratifica Josep Albinyana en el Crit de la llengua (E. Valencia 2000, 1981): U en la nostra Universitat de Valencia, dos en Barcelona (L’Ateneu i Institut d’Estudis Catalans), i el quart el cita Gallardo en el n.º 2.143 del seu assaig. Aixo fa pensar, i aixina ho ratifica Pastor Fuster, que l’edicio de 1489, es la segon, i dona les següents raons: 1.ª) Perque la dedicatoria com hem dit abans data de 1472; 2.ª) perque el colofo diu que el llibre fon revisat: “exactísima diligentia emendatus”, lo que vol dir que li va precedir una atra edicio que ara es millora; i 3.ª) perque Eduart Cañibell, director de la Biblioteca Arús de Barcelona, diu que va vore un eixemplar d’est obra en una magnifica portada en poder de Isidre Bonshoms, del cual Ribelles dona conter (p. 171-172).

Per atra part, en 1472 no es podia publicar en Espanya ya que l’imprenta no apareix fins al 1474, precisament en Valencia, el primer llibre impres es Troves en lahors de la Verge Maria . I pareix ser, com aixina ho confirmen tots els biografs, que es va publicar en Venecia per evitar la censura d’algunes paraules o vacables referits a termes: “amorosos, d’amistat, de guerra o pestilencia, que per aquells temps abundaven (Ribelles, p.162).

Pero com tota regla te la seua excepcio, arriba el cobrador de dietes del catalanisme, el ¿cientific valencià? Germà Colón, i en el seu Estudi preliminar de l’edicio facsimil de 1988, impresa a Barcelona i patrocinada (com diu en el llibre) per la Conselleria de Cultura i Ciencia de la Generalitat Valenciana, la Diputacio de Castello i l’Ajuntament de Castello, el confirma com a primer, pero obedint la veu del seu amo (IEC), diu: “…és la reproducció facsímil del primer repertori que recull la faisó més o menys completa la llengua parlada a València a mitjans i acaballes del segle XV. Per tant és el degà dels diccionaris catalans..” (p.9). I continua en els seus desproposits diguent: “Per l’abundor dels materials de primera mà i per la documentació anticipatòria de tot un lèxic localitzat en terres de València, el Liber elegantiarum esdevé un instrument de capital importancia per la lexicografia catalana i àdhuc per la lexicografia romànica en general” (p.15). ¿A vore com se menja aixo?

Es a dir, que per a este titere de fira de productes catalans, l’autor, com a notari real, quan dona confirmacio en el seu colofo de que l’escriu en valencià, esta enganyant ademes de donar fals testimoni, perque lo que realment vol dir, ya que no sabia lo que dia, es que estava escrivint en catala.

I, per si no teniem suficient en este cientific, ara la Generalitat Valenciana governada per el PP, contribuix a mantindre la manipulacio de l’obra, subvencionant a un atre illuminat, José Hinojosa Montalvo, qui segurament influenciat per l’efecte mimetic dels que fan d’un burro el seu emblema identitari, publica el seu Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia (Biblioteca Valenciana, 2002), que ademes de dir-nos secessionistes, i parlar de l’hipotetica “lengua valenciana” (T.II, p.618), considera el Liber Elegantiorum “el primer diccionario catalán y posiblemente el más antiguo léxico en lengua romance” (T.II, p.179).

En definitiva, per mes que s’empenyen els que se tenen que apropiar de les obres i autors valencians, per a poder presentar algo relevant a la per a d’ells mare catalana,no podran contravindre lo que afirmaven tots els autors que feren de les lletres valencianes un Sigle d’Or, per mes que els pese als catalans: “valentina llengua, vulgar valenciana, llengua valenciana…”

Els valencians podem estar orgullosos que el primer diccionari impres en llengua romanica estava escrit per un notari valencià, i en “latina et valentina lingua”.

Font de Pedro Fuentes Caballero

¿’orquesta’?, ¿’orquestra’?

 

La guerra entre valencià i català: ¿’orquesta’?, ¿’orquestra’?

No es tracta d'ofendre a ningú, sino d'expondre racionalment les diferències entre els tres idiomes, començant per una premissa fonamental: castellà i català, pel seu orige, tenen considerable proporció de lèxic compartit en el valencià, o en mínimes diferències morfològiques. Esta realitat ha provocat que la política expansionista catalana (entenga's normalització) altere o falsege veus valencianes homógrafs en les castellanes i, impunement, les catalanise. A diferència de lo que va succeir en Catalunya des del sigle XIX (en l'ingent aportació econòmica dels negrers catalans o els seus hereus, que traficaven en Cuba i Puerto Rico en l'ajuda del general Prim), ací no hi ha alta burguesia ni empresaris que financen res, encara que fora un simple full dominical contra l'extrema dreta de la dictadura catalanista.

Hui llegim en el diari català Levante un text en espanyol en el substantiu català “orquestra” mechado en ell. Si tinguérem un Jurat d’Agravis1 , en lloc del carisma i inútil florer Síndic de Greuges (copiat de Catalunya), informaria al poble sobre esta veu en el nostre idioma. I els polítics que diuen defendre la nostra llengua, es prendrien la molèstia de consultar la documentació debades i a disposició seua en el DHIVAM 2019. Cal advertir que la veu no va aplegar en Jaume I, sino que apareix tardament en valencià i castellà, pel 1700; i, en català, posteriorment:

orquesta –del grec-lletí orchestra. El sust. arcaic orquestra assoles aludix en valencià al espay arquitectònic del antiu teatre grec: theatron, proskenion, orchaestra, balteus, frons scaenae, etc. En valenciá may equival a orquesta de músics, 1ª doc.: “pero en la nit els orquestes / de la música en tot art / divertien el concurs, / que era entre els grans, el més gran” (Relació entre Tito i Sento… a honor de Carlos Tercer, 1784). En català també tenien orquesta, dasta que´ls nacionalistes de Fabra agarraren orquestra per 1915, pera alluntar-se del vocable comú al valencià, castellà i català.

orquesta “llums en tota la ciutat, / y, en los altars, orquestes” (Sento y Tito… lo feliz Part de Luisa de Parma, 1794)

orquesta “les orquestes, / les donçaynes y tabals” (Rahonament… que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)

orquesta “de nit… una gran orquesta” (Breu relació de la gran festa… Mare de Deu, 1799)

orquesta “els cegos, sobre un taulat una orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)

orquesta “dances, castells, novetats rares de focs… orquestes” (L’Alegría de Valencia, 1802)

orquesta “y els estudiants se portaren, / fentli música a la Reyna / … y atres nits a la desfeta / anaren al Real… / ab la estudiantina orquesta” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)

orquesta “dels estudiants, va lluirse sa orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)

orquesta “la orquesta pot anar tocant” (Bernat, J.: El virgo de Visanteta, 1845)

orquesta “en mil orquestes de música” (Batiste Llopis: Defensa de les dones, c. 1850)

orquesta “y apenes vinga la orquesta” (Bernat Baldoví: Un fandanguet en Paiporta, 1855, p. 7)

orquesta “els músics en orquestes” (Boix: IV Cent. Can. St. Vicente, 1855, p. 433)

orquesta “a tota orquesta” (BNM, Ms. 14339, Escalante: ¡Qué no será!, 1862, f. 1) El vocable heu trobem en lletres populars:

A mi me diuen Rosa.

Y a mi Maria Ana.

Soc la campana grosa.

Y yo la mijana.

Yo pese cent quintals.

Yo trenta en pese,

y aquell que no se hu crega,

que mos sospese.

Yo escomence, ¡donc, doonc!

Yo conteste, ¡dinc, dinc!.

La chicoteta canta

tin, tilín, tin…

Y cuan voltegem juntes

en una festa,

sonem com una música

de gran orquesta.

orquesta “bona orquesta” (G. Albán, M.: Un ball de convit, 1863, p.9)

orquesta “a tota la orquesta” (Palanca: La ballá de Sen Francés, 1868, p. 27)

orquesta “que fa ballar a un home / a tota orquesta” (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876, p.26)

orquesta “l´orquesta está a cárrec de…” (El pare Mulet, 1877, p.31)

orquesta “cor a tota orquesta” (El Canari, volá 2, Castelló, 1883, p.14)

orquesta “com dir el que toca el violó en la orquesta” (La Moma, 19 / 12 / 1885, p.6)

orquesta “els pabellons. Orquestes en ells” (Palanca: La Fira de Juliol, 1888)

orquesta “porte la orquesta” (Fuster, L.: El nano de la falla, 1894, p. 18)

orquesta “mentres la orquesta…” (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 55)

orquesta “y al so de la orquesta completen la festa” (La Traca, 17 de febrer 1912, p.2)

orquesta “pareix que a lo llunt sone una orquesta” (Marco Rivas, V.: La tasa dels hous, 1918, p.17)

orquesta “contant en orquesta” (De dalt a baix, día dels Inosents, Teatraleríes, 1920)

orquesta “la meua pancha pareix una orquesta” (Visent Alfonso: ¡Mar adins!, 1924, p.11)

orquesta “les notes d’una orquesta” (Catalá, G.: La carchofa de la Villa, Torrent, 1926, p. 5)

orquesta “un sonit que dirás talment que’s una orqueste que…” (La Chala, 12 de juny 1926, p.2)

orquesta “fort en la orquesta y teló rápit” (Hernández, F.: La Marselina, 1927, p.14)

orquesta “asoles, mentres la orquesta…” (Perdiguer, R.: En Carnistoltes, 1928, p. 13)

orquesta “sona la orquesta” (Ferrer, L.: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932, p. 6)

orquesta “fort en la orquesta en motius del Himne” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 16)

orquesta “els músics en orquesta” (Beut, P.: Cartelera d’espectáculs, 1932, p. 7)

orquesta “focs fatuos, fort en la orquesta” (Gayano Lluch, R.: Lo que va d’ahir a hui, 1932)

orquesta “… del fox qu’está tocant la orquesta” (Soler Peris, J.: Els estudiants, 1934, p. 33)

orquesta de corda “si tots els veins hagueren pagat, botaríem una magnífica traca y la orquesta de corda…” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1934)

orquesta “una orquesta tota de músics” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936, p. 53)

orquesteta “una orquesteta davant del guió” (Thous, M.: ¡Foc en l’era!, a. 1900, p.24)

orquestina “haurá una orquestina” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 17)

orquestina “¿La orquestina ya está apunt?” (Peris Celda: Més allá de la lley, 1927, p. 6)

orquestina “li agrá més una orquestina” (Meliá, F.: Encara queda sol, 1931, p.16)

orquestina “renova la música la orquestina” (Soler Peris.: Els estudiants, 1934, p. 35)

orquestina “una orquestina que costa molts dinés” (Beltrán: Els ratolins, 1934, p. 4)

Davant este lèxic i morfologia valenciana, la descalificació més socorreguda del catalanisme, —que fingix posseir saber casi diví— consistix en alegar que inventem un idioma, o que és una maniobra política del fascisme. No mereix la pena contestar a estos amorals, que actuen com a autèntics nazis manipulant a la població desconcertada i indefensa; i no hi ha qui s'oponga a esta agressió generalisada, puix tenen al seu servici institucions i mijos de comunicació. I aixina seguiran atres quatre anys de subvenció, champany i roses. Mentrestant, els polítics es esmerarán en prendre'ns el pèl i, satisfets, acomodaran els seus atrassers en millonàries poltrones.

1 En valencià modern, el nostre, tenim la terminació no etimològica de la sorda -t (cámbit, prémit, andámit, etc.), que nos diferencia de les agressives romàniques veïnes: “¿el teu venjares este agrávit?” (Gadea: Ensisam, 1891, p.271)

En Ricart García Moya és Llicenciat en Belles Arts, historiador i Catedràtic d'Institut de Bachillerat en Alacant.

LA TRAÏCIÓ DEL PARTIT POPULAR A LA MILENÀRIA LLENGUA VALENCIANA

 

LA TRAÏCIÓ DEL PARTIT POPULAR A LA MILENÀRIA LLENGUA VALENCIANA.

Veritats que Ofenen

LLEI DE CREACIÓ DE L'AVL

El 2 de setembre de 1998 s'aprova la “Llei de creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua” (DOGV 16/09/98), conseqüència directa del Dictamen del CVC.

De la mateixa manera que el Dictamen, la Llei de l'AVL està plaga d'ambigüitats, perífrasis, circumloquis llingüístics i indefinicions que descataloguen i degraden l'entitat històrica de la llengua valenciana. En cap moment apareix la denominació “llengua valenciana”.

Traicion del PP als valencians

La mateixa humillant denominació “Acadèmia Valenciana de la Llengua, AVL” en lloc de “Acadèmia de la Llengua Valenciana, ALV” entra en confrontació en la nostra Carta Magna que reconeix oficialment a la llengua valenciana: sent una llei de ranc inferior, entra, puix, en contradicció en la seua suprema,

En dita “Llei” hi ha una obsessiva referència a les antidemócrátiques “Normes del 32” de les que, equivocadament, diu que : “constituiren i constituixen un consens necessari”, ocultant que les “Bases (no normes) del 32” eren : “ unes “normes ortogràfiques” unificadores que són una adaptació de les de el “Institut d´Estudis Cataláns” (M. Sanchis Guarner) i que consagraven, antidemocráticament, el fet unitari de la llengua per mig d'una codificació basada en l'establida per l'I.I.C. Fins i tot l'obsoleta normativa ortografia de el ´32 en que està escrita la Llei seguix la normativa adulterada del IEC .

La “Llei de l'AVL” ignora la llínea investigadora i la categoria intelectual dels grans llingüístes valencians del sigle XX com els filòlecs P. Lluís Fullana, P. J. Mª Guinot i Galán, P. J. Costa , L. Penyarroja, J. Boronat, .. i se centra en les opinions, res rigoroses, d'una série de colaboradors de l'àmbit català que només busquen la subordinació encoberta de la llengua valenciana al dominant dialecte barceloní (neocatalá). Alguns dels colaboradors, de perfil netament polític, carixen de l'indispensable bagage filolòlogic que la seua condició requerix.

MEMBRES de l'AVL

El nomenament dels seus 21 membres, fet per elecció política proporcional als partits polítics dels Corts Valencianes i per cooptació, va marcar lo que seria el to polític, no científic, de l'organisme.

I el to polític catalaniste de l'element majoritari, en orige, va marcar la tendència filològica de l'AVL. La defensa de la majoria dels membres d'eixa ficció denominada “unitat dels llengues” cal entendre-la com, “subordinació de l'històrica llengua valenciana a l'infame i infecte dialecte barceloní”. Això la va viciar en orige.

2001

L'inteligent punt de vista del professor de la Universitat de Valéncia Emilio García Gómez en el seu artícul “De l'Ortografia de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua” (LV 17.06.2001) anticipa el fracàs futur de l'AVL . “L'acort de l'AVL no funcionarà perque no ha contat en la voluntat dels seus parlants. El fi del conflicte llingüístic no aplegarà mentres no naixquen les persones preparades per a preparar el terreny per al consens”.

2005

I serà casi impossible mentres este politisat i innecessari organisme emeta, ademés , dictàmens falsos com el 10 de febrer de 2005 en el que l'AVL afirma que “la llengua valenciana és la mateixa que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya, Balears i Principat d'Andorra” …

L'infame Acadèmia Valenciana de no se sap que llengua, AVL ???

O siga, que la nostra LLENGUA VALENCIANA, que va existir com a llengua “normalisada” des dels seus Sigle d'Or de la Lliteratura Valenciana (XV), en plena autonomia lèxica, fonètica, morfosintàctica i semàntica, que va estar perfectament estructurada en gramàtiques i diccionaris i que va ser escrita per centenars d'autors ya en el sigle XV …

…la nostra LLENGUA VALENCIANA que està respalada per etimologies genuïnes, pels principis i lleis històriques que rigen l'evolució d'una llengua, per l'autoritat d'uns clàssics, i el saber de numerosos filòlecs romanistes … tot este milenari bagage llingüístic… ve a ser, segons el comisariat de la ciència-ficció catalana, “una modalitat de l'infame i infecte dialecte barceloni”, fabricat en els laboratoris fabrinos d'un químic (Pompeu Fabra), llec en llingüística (1906)…

Pur barbarisme històric. I filològic.

Fragments de Cronologia Historica de la Llengua Valenciana, ISBN: 9788477954705.

MªTeresa Puerto Ferre

Traduit al valencià per Enrique NL

EN LOS AÑOS 90 DEL SIGLO XX

EN    LOS    AÑOS    90    DEL   SIGLO   XX

SOBRE L'ANTIGUETAT DE LLENGUA VALENCIANA

 

SOBRE L'ANTIGUETAT DE LLENGUA VALENCIANA:

La Bíblia Parva de Sant Pere Pasqual és un dels documents més antics de la llengua valenciana. Naixcut en 1226.

Arnau de Vilanova, mege i clerc va escriure en llengua valenciana en el sigle XIII. Les seues obres "Raonament d’Avinyo", "De adventu

Antichristi et fine mundi" "Antidotarium" entre uns atres.

Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de la seua llengua materna. La

Valenciana.

Fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, cartujo prior de la Cartuja de Porta-Coeli en el Regne de Valéncia,

Va traduir la Bíblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix un full d'esta Bíblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traducció s'ha realisat en llengua valenciana.

Sor Isabel de Villena, sigle XV, en el seu "Vita Christi" escrit en llengua valenciana.

Joanot Martorell, en el seu Tirant lo Blanch en el sigle XIV, escrit en llengua valenciana "per a que la nació d'a on soc natural es puga alegrar".

Jaume Roig, sigle XV, en el seu "Espill dels Dons", en llengua valenciana, llibre de consells per a les dònes de vida honrada.

Jaime March, poeta del sigle XIV, en el seu primer còdic per a la poesia de llengua valenciana.

Fra Antonio Canals, sigle XIV, en el seu "Valerio Maximo" extret del llatí en la nostra volguda llengua valenciana.

Mossen Ausias March, sigle XV, escrivint les seues obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià "Obres en vers, dividides en càntics d'amor moral, espirituals i de mort".

Joan Esteve, sigle XV, notari públic de la ciutat de Valéncia, autor de "Liber elegantiarum" de que la seua obra el mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, sent impresa en Venècia en 1489.

Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Luis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Pérez i molts atres mes que sempre varen escriure en llengua valenciana. Ells varen conformar lo que es coneix com el Sigle d'Or de la Lletres

Valencianes, primer sigle d'or ocorregut en la Península Ibèrica, en el primer llibre imprés en Espanya que ho va anar en Valéncia en l'any 1474 "Les trobes en lahors de la Verge María".

És llògic pensar que hi ha mils de documents que es varen destruir per causa de la deterioració del temps, les guerres o els molts motius pels quals les gents han cremat llibres durant tota la seua història.

Si parlem ya de l'idioma que es parlava en les regions i no de documents escrits hi ha moltíssim que dir, no tindria prou espai ni temps per a detallar-ho aixina que citara a alguns coneguts catedràtics ya que als defensors de l'igualtat de la llengua els agrada tant aludir al centifisme:

El catedràtic medieval Antonio Ubieto afig "Ni tan sols l'idioma era una dificultat ya que estos musulmans havien tingut com a idioma oficial l'àrap, mentres que en la conversació ordinària utilisaven una romançada (es referix a la romançada valenciana) que era distint al que es parlava en lo que coneixerem despuix en les denominacions d'Aragó o restant d'Espanya".

El catedràtic de l'Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que "entre les dèu llengües romàniques, considerades com a tals pels romanistes, es troba la valenciana. I contínua "la valenciana és una llengua romànica "in es et per es", tan independent com qualsevol atra de les seues germanes en la llatinitat, prenent lo dit que no deu prendre's com a subordinada ni genètica ni tipològicament a cap de les neollatines".

Per al professor i investigador José Vicente Gómez Bayarri "l'orige directe de l'actual llengua valenciana esta en l'evolució de la romançada parlada en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romançada que va ser reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüístiques i gramaticals a lo llarc de la Baixa Edat Mija". I afig "podem pensar que els idiomes parlats actualment en el Regne de Valéncia no estan en funció exclusivista dels fets conquistadors repobladors portats a terme en el regnat de Jaume I.

Conseqüentment, el valencià és una llengua neollatina, autòctona i independent, derivat del romanç; que complix les condicions llingüístiques, sociollingüístiques i sociopolítiques, desenroll d'una lluenta lliteratura, fonètica i gramàtica pròpies, consciència idiomàtica viva i generalisada, i desig d'assumir les seues peculiaritats per a ser considerada com a idioma".

Les "jarches" apareixen ya en el sigle IX dins del moviment cultural mozàrap (mozàrap: valencians que varen permanéixer dins dels dominis musulmans sense que, per això, tingueren que renunciar a la seua llengua, religió i cultura) sent una de les seues manifestacions mes

populars escrites en llengua romançada les "moaxajas en jarcha o zejel". Entenent-se per jarcha una breu composició poètica que és l'arremate final dels poemes coneguts com "muwassah" modalitat cultivada en l'A el Andalus. Dites jarchas són càntics breus i intensos llocs en la boca de la persona que enyora presència de l'amada absent, redactades en romançada valenciana. Manuel Mourelle de Lema afirma que "en Al Andalus –Andalusia i Valéncia- tenim les jarches, situades al final de les moaxajas, considerades molt antigues, acàs alguna puga que es remonte al començament del sigle XI;.... no obstant existixen fonts dignes de tot crèdit a favor de que les moaxajas es componien ya en el 900".

El catedràtic Leopoldo Penyarroja conclou la seua obra magna "El mozàrap de Valéncia" en una frase de Henri Meier: "Mai en cap lloc va ocórrer el simple transplant d'un idioma a un atre poble a una atra població". De nou Antonio Ubieto afirma "es pot afirmar sense possibilitat d'error que els idiomes parlats en el Regne de Valéncia actualment no són un fenomen de reconquista –es referix a la reconquista del regne More de Valéncia per Jaime I, en 1.238- En el millor dels casos es podria sospitar que les fronteres polítiques són producte de la llengua". I Gómez Bayarri insistix: "ya que la reconquista del Regne de Valéncia va deure trobar-se en les realitats dialectals consumades; conseqüentment, és incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblament aragonés, barceloní, Navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüístic valencià sense tindre en consideració elements pre-romans i romànics autòctons, parla romanç, base essencial de la configuració definitiva de la llengua valenciana".

El Pare Luis Fullana, primer catedràtic de Llengua Valenciana de l'Universitat de Valéncia i en silló en la Real Acadèmia de la Llengua

Espanyola (http://www.rae.es), representat a l'idioma valencià, va sostindre sempre la tesis de que "solament l'estrat mozàrap va configurar l'Individualitat

llingüística de Valéncia".

De tota manera ningú dubta de que la denominació d'esta llengua siga el de llengua valenciana a lo manco des del sigle XIII. El problema i el debat llingüístic sorgixen quan en el sigle XIX cults catalans i valencians escomencen a vore certes similituts entre les dos llengües

afectades en el debat (català i valencià). Els catalans expressen el seu respal a denominar-la llengua catalana, mentres que cults valencians, com Constantí Llombart, preferixen cridar-li llengua Llemosina, en considerar al possible punt d'orige la regió de Lemonges. Al final molts personages cults de la regió valenciana que recolzaven esta idea es tiren arrere en l'argument de que no és just de que se li cride català i exponent que la diferenciació entre una regió i l'atra és notable. Des d'eixe moment la denominació de llengua valenciana és correcta i la que tots els espanyols i valencians utilisen per a designar-la.

En 1932 es creen unes normes d'utilisació del valencià, les Normes de Castelló, que varen sorgir com a adaptació de les normes de Pompeu Fabra a l'idioma valencià. Les anteriorment utilisades varen ser les de Lo Rat Penat de 1888. Despuix de la dictadura de Franco, ve la democràcia, i el desig de l'autonomia de la Comunitat Valenciana. Ya en l'época democràtica es decidix reimpulsar l'us de l'idioma valencià, és quan la Real Acadèmia de Cultura Valenciana decidix impulsar una normativa fidel a l'idioma parlat en l'històric Regne de Valéncia, despuix de varis mesos d'estudi i normativisació, reunits mes d'un centenar de representants del món de la cultura valenciana, s'aprova una normativa ortogràfica coneguda com "Les Normes d'El Puig", ya que est acte es va realisar en el monasteri de Santa María del Puig, el 3 de Març de 1981. Esta normativa va ser utilisada oficialment per la Generalitat Valenciana i demés institucions públiques fins a l'arribà al poder del Partit Socialiste del Pais Valencià, que va instaurar un model llingüístic que aproximava el valencià al català sense seguir una normativa concreta. Despuix de llargues batalles, polítiques i galliponteres, se li decidix denominar valencià, pero el valencià cult serà català.

Font de Joan Pujol Castell

perqué el català, d'ara, es pareix tant al valencià

 

Font i autor Salvador Gil

Acabe de vore açò, i m'ha paregut molt encertat.

Una image que explica clarament, el perqué el català, d'ara, es pareix tant al valencià... Sobretot al normalisat... a l'oficial academicament parlant.

Yo vaig nàixer fa huitanta anys, i als quinze anys vaig començar a viajar prou... I recorde que, llavors, quan sentia parlar a un català de Barcelona em costava entendre-ho.

Pero és que quan el català era del nort de Catalunya, a penes pillava una miqueta de lo que poguera estar dient.

I açò, va ser aixina fins que en les escoles de Catalunya varen començar a ensenyar-los el català oficial... i es va anar estenent el seu us per les seues comarques.

Una tàctica similar a la que des de fa décades han estat aplicant impunement en les nostres escoles... per a homogeneisar-mos... Tal com, en el seu moment, va fer Alfonso X (conegut com El Sabi) en el castellà.

Un genocidi cultural i ètnic, tractant de conseguir per mig de la manipulació, un ent català ampli i poderós, que mai va ser, ni mai haguera pogut ser per si mateixa.

Ya que si hi ha alguna cosa important respecte a la llengua és que El Sigle d'Or de la Llengua Valenciana, és això precisament... ¡De la Llengua Valenciana!.