Els assessinats d’El Mascarat: l’atra fossa del silenci en la Marina Alta
Quan es parla de la violència de la Guerra Civil Espanyola en terres valencianes, és habitual sentir noms com el de l’Avenc de Xàbia, a on decenes d’innocents foren eixecutats i llançats a una cima natural. Pero hi hagué atres llocs igualment marcats per la tragèdia i l’horror. Un d’ells és el parage d’El Mascarat, entre Calp i Altea, a la Marina Baixa, a on també es produïren assessinats massius durant els primers mesos de la guerra (1936).
Després del colp d’estat i de l’esclat de la guerra, en moltes zones del territori valencià —especialment en la Marina Alta i la Marina Baixa— es desfermà una onada de violència revolucionària incontrolada. Milícies locals, grups de la CNT, UGT i del PSUC actuaven sense control ni juí, eixecutant persones sospitoses de ser “enemigues del poble”, “feixistes” o simplement catòliques practicants.
En aquell context, El Mascarat —un llàcova escarpat situat entre les serres de Bèrnia i Toix— es convertí en un lloc d’execució i d’abandó de cossos, aprofitant la seua dificultat d’accés i la seua profunditat. Igual com passà en l’Avenc de Xàbia, les víctimes eren tretes de les presons improvisades d’Altea, Calp o Benissa, i eren conduïdes de nit fins al Mascarat per ser fusilades i llançades pel tall de la roca.
Entre les víctimes d’El Mascarat es trobaren sacerdots, empresaris locals, llauradors, mestres, mariners i fins i tot jove acusats únicament de tindre familiars de dretes. Segons testimonis recollits després de la guerra per familiars i veïns, molts d’ells foren assessinats sense cap juí ni acusació formal, i els seus cossos quedaren insepults durant mesos.
Algunes fonts orals indiquen que els assessinats d’El Mascarat podrien superar la trentena, encara que les sifres exactes mai han pogut confirmar-se per la falta de registres i pel silenci impost durant décades.
Un dels episodis més dramàtics fon el d’un grup de religiosos i hòmens de Calp i Benissa, que foren fusilats a la vora del barranc. Les famílies, durant anys, no pogueren ni recuperar els cossos ni posar una creu, per por a represalies.
Ni els llibres de text, ni les lleis de “memòria democràtica” han dedicat una sola llínia a les víctimes d’El Mascarat. Per a la historiografia oficial, pareix que només existiren víctimes d’un sol bando. Pero la realitat és que El Mascarat, l’Avenc de Xàbia, el barranc de la Vall d’Ebo, o el cementeri vell de Dénia són testimonis muts d’una violència que també formà part de la guerra.
L’actual silenci institucional és una forma d’injustícia moral, perqué cada vida humana té el mateix valor, i ignorar els assessinats del Mascarat és repetir la mateixa impunitat que els seus autors buscaven: l’oblit com a segona mort.
Els assessinats d’El Mascarat, com els de tants atres punts de la Marina, exigixen reconeiximent, dignitat i memòria justa. No per a reobrir ferides, sino per a tancar-les definitivament en veritat.
No hi haurà pau real ni reconciliació mentres la història continue escrita només des d’un costat. Recordar l’Avenc de Xàbia i El Mascarat no és “blanquejar el feixisme”: és fer justícia en els qui perderen la vida en mans de la barbàrie revolucionària.
La memòria no pot ser selectiva. Les víctimes de l’odi no tenen color polític, i els valencians tenim el deure d’honrar-les totes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario