La llengua valenciana en dolçor aventaja a la castellana

 

F. Martínez: “La llengua valenciana en dolçor aventaja a la castellana”

Tinch entussiasme per nostra dolç parla, a la que poques llengues se li igualen en suavitat, y tant es aixina, que tinch per segur, que si Carles l’Emperador l’havera coneguda be, al fer la distribució del empleu que donava als distints idiomes, el nostre, el valenciá, l’havera guardar pera parlar ab els ángels, ya que’l lletí el destinava pera Deu y el italiá pera les Dames.

La llengua valenciana, d’entre’ls idiomes spanyols, perque spanyols son tots els que’n esta nació es parlen: el vasch, el gallego, el catalá, el castellá, el mallorquí, y aixina ho ha reconegut la Academia Espanyola, es, com have, pogut comprovar la poch, al cantarse un fracment de “Tanhauser”, la más armoniosa, la que millor casa ab la música; per lo mateix no te parella pera espresas tendres afectes naixcuts del cor, com hi demostrá en el siglo XV Ausias March, el poeta per tots alabat encara en la seua época; el primer marqués de Santillana, lliterat de cor sancer, gala de les muses castellanes, en carta que li escrivia el condestable de Portugal, parlant de poesia y de poetes dia: Mossen Ausiar March, el queal aun vive, es grand trovador, e ome de asaz elevado espiritu.

En la segona dena del sigle XVII, Cervantes, el tan justament apellat princip dels ingenis, l’autor del inmortal Quixot, llibre que ha corregut tot el mon y ha segut possat en moltíssims idiomes, y dic possat perque L’Ingeniós Fidalch es intraducible, novela de les que s’ha fet tantes edicions que sols els llibres sants, la Biblia, li aventagen; el manco sa, com algúns li diuen, fa 299 anys escrigué sa novela septrentrional com ell apellá a “Persiles y Segismunda”, publicada un any passat de sa mort, en el capitol XII, llibre III, después que’ls protagonistes ab sos comanyos passen una nit fatigosa per els perills en que’ls alarbs els posen en un lloch de moreschs, no llunt de Valencia en la que no entraren, diu:

Pero no faltó quien les dixe la grandeza de su sitio, la excelencia de sus moradores, amenidad de sus contornos, y finalmente todo aquello que la hace hermosa y rica sobre todas las ciudades, no sólo de España, sino de toda Europa, y principalmente les alabaron la hermosura de las mujeres y su estremada limpieza y GRACIOSA LENGUA, con quien sólo la Portuguesa puede competir, en ser DULCE Y AGRADABLE; el testimoni no pot ser de més gran escepció, pues el primer dels ingenis castellans, per rahó dels seus viajes y el cautiveri en Alger, ahon tantes gents va tractar, especialment a uns mercaders valencians, coneixia distints idiomes, en particular tots els peninsular, els italians y encara l’arabesch.

La llengua valenciana en dolçor aventaja a la castellana, perque te sóns mes sonors y suaus que aquella y no te el més aspers del idioma oficial, son aquells entre atres la e y o auberta, la s suau y els de les ches paregudes a la francesa y a la italana que sostituixen als aspres de g y j castellana; aixina nosatros al nomenar a la Mare de Deu diem Verge María, mot infinitament mes dolç que el Virgen de Castella.

Ya que hem tocat este punt, crech devem dir dos paraules sobre la questió que a les hores d’ara tant acalora, la dificil questó ortografica, sobre la que opinions tan diferents s’han estampat, fins haver qui ha dit: “Fem taula rasa de la ortografía valenciana y adopten la castellana”. Yo no puch menys d’exclamar: ¡Heregía llengüística més gran, may s’ha pogut dir.

Sense la ortografía propia nostra llengua ¿cóm es poden escriure ni grafiar els distints sons que te de les atres, especialement de la castellana? Millor fora que per conter de dir semejants blasfemies, emplearen el temps en estudiar nostra parla, no en els carreróns y les plaçates de la capital, sino en els pobles ahón més pura y menys contaminida del castellá es conserva; més guanyaria la cultura y el idioma, si el temps que alguns empleen en escriure semejants desgavells, l’ocuparen en llegir a nostres clássichs, que no haurán estat unánims en algunes paraules, lo que no es estrany, pues u y dos y tres sigles més tart els ocurrix lo propi als escritors castellans; pero tots, més o menys dolenta, empleen la ortografía propia; cuán més es deprendria llegint als escritors de nostre sigle de or, que per cert alvansa un sigle al de Castella, que no passar els ulls per engajullades fulles, de les que hara tantes se’n fan.

Font de Joan Pujol Castell