l'individualitat de la llengua valenciana ningú la posa en dubte

 

Filòlec de l’Institut d’Estudis Catalans: “l'individualitat de la llengua valenciana ningú la posa en dubte”

En Manuel de Montoliu, colega d’en Pompeu Fabra, no comprava la mercaderia nacionalista.

Jaume I va obtindre el títul de Conquistador en rendir Valéncia en 1238 i integrar-la en la Corona d'Aragó, donant-li el títul de regne. Allí es va parlar sempre valencià, com atesten Joanot Martorell o Gaspar Gil Polo. Pero des de que el falangiste valencià i despuix nacionaliste català Joan Fuster enunciara la consigna pancatalanista (“de Salses a Guardamar, de Mahó a Fraga, som un poble, un sol poble”), alguns valencians s'empenyoren en cridar a la seua terra “País Valencià” -per a integrar-la en els fantasmagòrics “Països Catalans”- i asseguren que el valencià és un dialecte català.

¿Quina és la raó? Segons Ferran Soldevila, Valéncia “va ser poblada per catalans i la nostra llengua és la mateixa”. Pero resulta que la llengua valenciana és autòctona, derivat del baix llatí fertilisat per la cultura ibèrica. El català i el valencià apareixen -com el mallorquí o el castellà- simultàneament de forma autòctona encara que emparentada. En l'interior de Valéncia es parlava la llengua valenciana churra, que es va confondre en el castellà; en la costa es parlava la llengua valenciana llitoral, que és hui el valencià. Durant l'invasió musulmana els mosàraps varen seguir parlant les seues llengües romançades derivades del baix llatí, fins que varen aplegar els cristians en la Reconquista; no varen deixar la seua llengua (majoritàriament castellana, puix varen ser aragonesos la majoria dels cavallers de Jaume I), sino que varen trobar les 2 que hui es parlen en Valéncia: castellà i valencià.

Aixina que en Valéncia no parlen català perque no va ser repoblà per catalans; parlen valencià i castellà. Alguna cosa que sabíen tot lo món fins que va arribar el nacionalisme en el seu característic expansionisme de la Gran Catalunya. També ho sabía en Manuel de Montoliu i de Togores. Era filòlec i treballà en les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on colaborà en el Bolletí de Dialectologia Catalana i edità, en Pompeu Fabra, el Diccionari Aguiló. En 1912 es varen publicar els seus Estudis de lliteratura catalana; en 1920 va ser llector de català i castellà en Hamburc. Les seues traduccions de Dante al català no han segut superades.

Puix miren lo que diu Montoliu del valencià:

“L'individualitat de la llengua valenciana dins de la família de les llengües d'Oc, ningú que tinga una mijana cultura la posa en dubte (…) Hui els escritors catalans ya no oponen raons científiques a la forta personalitat de la llengua valenciana, ni se sent en tanta freqüència com abans alegar la classificació segons la qual se li dona el nom de català a totes les llengües occitanes d'Espanya”.

El valencià és català? Més allà de l'ideologia sembla que no, a pesar del que diga el nacionalisme. Que no vos enganyen.

Font de Joan Pujol Castell