Lluís Vicent Aracil i Bonet

 

Francesc Carreras i Candi

 

"Ningú podrà assegurar que el valencià i el mallorquí siguen dialectes del català en el verdader sentit de la paraula".

Francesc Carreras i Candi

#enLaRACV

#enLINEV

#enDHIVAM

#enLesNormesdElPuig

#enLaNostraDolçaLlenguaValenciana

#SíAlValencià

Ni 'ambaixada' ni 'ambaixador'

Ni 'ambaixada' ni 'ambaixador'

 Llengua valenciana, l'opció natural

Cites i resenyes de nostra llengua valenciana.

#NostraDolçaLlenguaValenciana

148-Cites i resenyes de nostra llengua valenciana.

Algunes cites de la llengua valenciana del llibre de Gaspar Escolano titulat

"Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia"

(Valéncia, 1610).

Gaspar Juan Escolano i Villalba, conegut popularment com a Gaspar Escolano, (Valéncia, 1560 - † 1619)

fon un eclesiàstic, escritor i historiador valencià. 

SIGLE X - dels ibers als araps

 SIGLE X - dels ibers als araps

[Any 1060] Carta de una hablante de Denia en vulgar romanç dirigida a Almudis. (Encontrada y estudiada por Antonio Ubieto Arteta y Leopoldo Peñarroja).

[Any 1060] Ibn Sidah, lexicograf en el prolec de la seua obra “Kitab al Muhassas” (El Cairo, Tom I, pag. 14), un diccionari analogic en el que agrupa paraules que se referixen a una mateixa especialitat, demana disculpes per les incorreccions que puga fer al escriure en arap, afirmant:

‘¿Com no he de ferles- si escric en temps tant alluntats de quan l’arap es parlava en purea- i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç (valencià)?’.

Font d' Agustin Pastor Ferrer

[Any 1068] Ali Ben Mugehid (Segon emir de Denia) : ‘Hablo la lengua (romance valenciano) de los Rumis (cristianos), entre los que me he educado’. (A. Huici : Historia musulmana de Valencia y su Reino)

Font d' Agustin Pastor Ferrer

[Any 1095] En la Crónica General del Campejador, despres d’apoderar-se de Valéncia : ‘encargó de la custodia de sus puertas y murallas a peones cristianos de los almoçaves que eran criados en tierras de moros’, ya que ‘fablavan asssy como ellos (romanç) et sabien sus maneras et sus costumbres …’. (Menéndez Pidal: “Primera Cronica General de España” pag. 587).

Font d' Agustin Pastor Ferrer

[1121] Abu Bakr Mamad de Bocairent recoge su jarcha en romance, ‘No me tanques, no, cara danyosa, ¡basta!, a tot home refuse’.

[1121] Abu Bakr Mamad de Bocairent, qui al parlar de les “Harges”, diu utilisar la ‘llengua cristiana (romanç valencià)’ que es el seu mig d’expressió. Suya es esta jarcha: ‘Ke fareyo’ o ke serad de mibe? Non te tolagas de mibe’.

Font d' Agustin Pastor Ferrer

[Any 1198] Aben Al Abbar, historiador i escritor naixcut en Valéncia, autor de diccionaris bibliogràfics continguts en els codics Escurialenses nº 1649, 1670, 1673, 1725, … trobem entre atres, les següents paraules del romanç valencià que parlava : ‘Boyathella’(Boatella), ‘Bunyol’(Bunyol), ‘monastir’(monestir), ‘Alpwont’(Alpont), …

Font d' Agustin Pastor Ferrer

[Any 1200] La epístola “planchs de Sen Esteve” explicaciones en romanç pla baix textos en llatí; ‘esta liço que llegirem dels fayts dels apostols la trayrem, lo dit san luch, recontarem de Sen Esteve parlarem. En aycell temps quant Deus fon nat e font de mort ressucitat, e puys el cel sen fon puitat, sent Esteve fo lapidat’, ‘Anyats senyors pel qual raysó lo lapiderom lifello, quan iron que Deus en ell fo, e fes miracles per sondo. En contra luy corren e van li felló libertiniam e li cruel ciriniam …’, ……..

[Any 1200] Epístola farsida “Mila in gallicantu” encontrada en la Catedral de Valéncia en donde a partir del folio 161 anotaciones en romanç pla.

Font d' Agustin Pastor Ferrer

Reglament Marítim

 

En l'any 1283 el Rei Pere III va crear i va autorisar que s'escriguera en Valéncia, i en Romançada Valenciana el Llibre del Reglament Marítim, “El Consolat del Mar”, que es troben en la vitrina d'honor del saló foral de l'Ajuntament de Valéncia.

Es va crear este primer Organisme Oficial en l'Any 1283, Este Organisme Oficial va ser creat per privilegi del Rei Pere III cridat el Gran. Sent este Reglament Marítim el primer i el més important de tot el Regne de Valéncia. Xixanta anys després es crea el Reglament Marítim de Mallorca en 1343. Setanta quatre anys després el de Barcelona en l'any 1347. Huitanta anys després el de Tortosa en l'any 1363. Cent dos anys després el de Girona en l'any 1385. Cent cinc anys després el de Perpinyà en l'any 1388. Per lo que va ser el primer

d'Espanya i d'Europa.

en 1538 un flare de Barcelona

 

Açò és una atra vergonya, que en 1538 un flare de Barcelona, Pedro Antonio Beuter, en la seua fantasia inventara el penó de la conquista, i sabent a tota veu que és una falsa reliquia que encara es conserve en el Archiu Municipal com si fora real i damunt encara s'intenta enganyar a la gent contant fantasies. Per favor, ya està be de batallejar. 

Font d' Agustin Pastor Ferrer

DICCIONARI HISTORIC DEL VALENCIÀ MODERN

 

ricartgarciamoya.diccionari

Als que encara no coneixen el gran treball de RICART GARCÍA MOYA, els recomane l'us del seu DICCIONARI HISTORIC DEL VALENCIÀ MODERN que s'actualisa cada trimestre i que es una font inagotable de l'us de les paraules valencianes en lliteratura valenciana durant 800 anys. 

Com este diccionari se pot llegir i descarregar gratuïtament i està en format PDF se pot buscar facilment l'entrada de qualsevol paraula Valenciana per a aixina comprovar la seua existencia.

 En la confusio que ha creat la catalanista AVL i molts occitanistes hui en dia per a mi es dels millors mijos per a comprovar si una paraula es Valenciana o no ho es.

 Clar, sempre pot haver alguna paraula Valenciana que encara no s'ha amprat en lliteratura valenciana, pero el 99.9% està en este diccionari.

 Font de Sven Hass

Juan Lorenzo Palmireno

 

Nostra dolça Llengua Valenciana 

En l´any 1569, l´humaniste Llorenç Palmireno, natural d´Aragó, publicà un 'Vocabulario del Humanista' (1569), en el que al traduir les equivalències del llatí en llengua vulgar, explica: "... si no hallo vocablo con el que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, Francés o lengua Portuguesa." L´autor no nomena atres llengües.

  Juan Lorenzo Palmireno (Alcañiz, 1514-Valéncia, 1579). Dramaturc, pedagoc i humaniste. 

Enrique NL

Yo, Bústia i Buçó

 

Francesc Eximenis

Francesc Eximenis, s.XIV, un català que va deprendre en Valéncia la Llengua Valenciana. 

Portà del llibre “Sacla Dei”, de Francesc Eximenis, franciscà, natural de Girona, qui va residir en Valéncia.

 En el llibre es pot llegir “…novament traduit de Lemosi en nostra llengua vulgar valenciana…” escrit per l'autor. Est eixemplar pertany a una edició feta en Barcelona, en 1523. Franciscà català, naixcut en Girona a mitat del sigle XIV, va estudiar en París, Colónia, Oxford i Aubernia i va recalar en 1383 en Valéncia, a on va passar bona part de la seua vida, aplegant a deprendre i dominar la Llengua Valenciana. 

En Valéncia va ser ben rebut, donà la seua aureola d'intelectual i sabi, sent nomenat assessor del Consell de la Ciutat, ademés de ejecutor d'alguns dels seus encàrrecs i proyectes. Igualment, es va convertir en consultor del Bisbe de Valéncia i del Cabildo metropolità de la Catedral, aixina com de molts clercs.

 El Rei Martín l'Humà li va elegir entre els teòlecs que varen debatre el problema del Cisma d'Occident a fi de trobar alguna solució. Va ser Eximenis home agraït en Valéncia, que  ho va acollir en la millor de les seues hospitalitats. I açò ho va reconéixer en el pròlec de la seua obra magna “Regiment de la cosa publica”. 

Entre atres coses diu: “…si paradis és en la terra, que el Regne de Valéncia és, i verdaderament clara experiència mos ensenya que esta és una de les pus asenyalades terres del mon…”. 

Obra important d'Eximenis, la millor en matèria teològica de la que va escriure en Llengua Valenciana és el “Lliure apellat Chrestia”, una espècia d'enciclopèdia teològica i eclesiològica, integrada per 13 volumens, dels que, desgraciadament, coneixem només quatre volums. 

Segons Mossen Josep Lluis Alminyana Vallés, esta és “una obra perfecta de la tipografia valenciana; i el seu contingut constituix una pedrera inagotable de materials per als historiadors, ya que du noticies i dates interesantíssimes sobre les costums, festes, vestits, devocions, botànica…”

 Va escriure ademés “Vita Christi”, “Lliure dels Sants Angels”, “Tractat de la Concepció de la Verge Maria”, “De triplici statu mundi”, “Sermons”, “Flos Sanctorum”, “Devotione”…unes en llatí unes atres en valencià. Font de Joan Pujol Castell

Toponímia ibèrica i llengua valenciana

 

Toponímia ibèrica i llengua valenciana

Per als postulats de la corrent ideològica que en Valéncia es denomina pancatalanisme resulta un axioma l'identificació entre “llengua” i “nació”. ya que para els que mantenen tal hipòtesis la llengua valenciana no és sino part relativament indiferenciada de l'idioma català, el conjunt de la nacionalitat valenciana s'integraria, puix, en els “Països Catalans” o -a lo manco-, la seua realitat no és sino una faceta de l'identitat colectiva de la catalanitat. Resulta imprescindible dins de tals presuposts l'afirmació de que la romançada autòctona valencià, agranat pels àraps, res té que vore en l'idioma català, impost despuix de la reconquista de Jaume I pels colonisadors del nort i a penes contaminat per poc arabismes i castellanismes. Esta visió s'ha impost durant molts anys com la “científica” per excelència i els estudis discrepants han segut ex-comulgats en tanta soberba com cortetat de mires per alguns estudiosos.

Front a esta visió els meritoris treballs de diversos investigadors, entre els que mereixen destacar-se a Peñarroja Torrejón, Gómez Bayarri o Mourelle de Lema entre uns atres, posa de manifest en tot el rigor requerit per la moderna metodologia científica que en temps immediats a la Reconquista es va parlar en Valéncia una llengua romançada les traces principals de la qual són compartits per l'idioma valencià documentat en temps més recents i en el qual varen escriure els nostres clàssics.

Com a especialiste en la primera llengua valenciana de la que existixen texts escrits – l'ibèrica-, hem dedicat en l'últim any numeroses hores a l'estudi dels restants que de la mateixa han sobrevixcut els topònims de la nostra regió. Les nostres pròpies conclusions sobre l'evolució fonètica dones estos noms ibèrics vénen a coincidir casi punt per punt en lo afirmat por atres autors i particularment per Leopoldo Peñarroja. No feyen falta no obstant tals alforjes para tan curta jornada posat que l'existència d'un estadi de la llengua valenciana anterior a la Reconquista pot deduir-se sense dificultat d'uns quants senyes i d'una simple reflexió.

Les senyes són els noms d'aquells musulmans que en el Llibre del Repartiment duen renoms com ferro, llop o colom. I la reflexió és la següent: si com estan d'acort fins als més primerisos estudiants de la filologia tota llengua és un sistema complex en el que tots els seus elements es troben enfilats en sotils relacions d'oposició i solidaritat és materialment impossible que les paraules que acabem de citar foren pronunciades per gents que parlaven únicament àraps, ya que la fonètica d'est idioma s'opon de manera radical a la seua pronunciació tal i com varen ser arreplegades pels escrigues del rei Jaume I. Estes paraules, i unes atres que podrien aduir-se, proven de manera total i definitiva que els musulmans valencians eren capaços d'expressar-se en un sistema fonètic radicalment opost a l'àrap i confirmen, sense necessitat d'ulteriors proves, l'autoctonia bàsica de la llengua valenciana, susceptible com qualsevol atra de posteriors evolucions i canvis que en res afecten a la seua originalitat.

Si la llengua valenciana ha d'ostentar l'estatut que la nostra llei fonamental li consagra haurà de fer-se en totes les conseqüències. Per a esta tortilla les autoritats polítiques deuran trencar ous sense por ni complexos. Els posats afeminats i els babosos compromisos no contribuiran, a la nostra aposta pel futur.

Font de Joan Pujol Castell

L'heràldica que va aprovar les Corts Valencianes no és l'històrica

 

L'heràldica que va aprovar les Corts Valencianes no és l'històrica

Artícul publicat en Les Províncies sobre el document original trobat en lo Museu del Louvre

pel professor Ricart García Moya

i traduït al Valencià per Agustí

Nicolás Pisano “Pisanello”, sigle XV, pintor renaixentiste, va dedicar gran part del seu treball artístic a realisar monedes i medalles, on va alcançar un virtuosisim i no superat per cap dels seus contemporàneus. En la seua temàtica com a dibuixant i pintor apareixen molts animals, era un zòolec minuciós i els seus abundants esbossos analítics ho confirmen. Les seues obres són realistes.

En 1442, el monarca Alfons el Magnánim, III de Valéncia i V d'Aragó, entrava triumfant en Nàpols, on fa una segona Valéncia. El rei Alfonso en aquells temps, tenia la sèu de les Corts d'Aragó en la capital del Regne de Valéncia. Era Valéncia el centre comercial i cultural de tota la Corona d'Aragó, que era dir lo mateix que tot el Mediterràneu.

Alfons es rodeja de molts artistes en la seua Cort per a que deixen recort de la seua activitat política i guerrera per a la posteritat. Va conéixer el rei de Valéncia a Pisanello, que era l'autor de les medalles i monedes del duc de Milà, presoner derrotat en les guerres entaulades per la conquista d'aquelles terres. Artiste i rei entaulen una bona amistat.

HERÀLDICA VALENCIANA

El Rei Magnánim va encarregar a Pisanello l'heràldica pròpia i específica del Regne de Valéncia en 1448. La reproducció del treball es troba en el Gabinet d'Estampes del museu de Louvre i conté lo següent:

Perfil del monarca en espalar d'armadura decorada en l'image simbòlica d'un cap de chiquet en tres rostres.

Corona real en l'espai esquerre.

Nom i atributs encomiástics del rei.

Caixco o yelmo en decoració d'escut compost de barres heràldiques, corona real superposta o les barres i l'image inconfundible de lo rat penat.

En Holanda, concretament en Rotterdam, es troba l'esbós de l'entrada al Castell Nou de Nàpols, que Alfons III volia convertir en Arc del Triumfo, no conseguint-ho definitivament, només en part, per l'evolució de les guerres i les independències dels territoris conquistats. En el proyecte que es pot apreciar en Rotterdam es pot vore lo rat penat i les barres coronaes homenage d'Alfons V al Regne de Valéncia en Nàpols. L'entrada al 'Castel Nuovo de Napòls' existix, pero en ella falten casi tots els escuts.

Per al catedràtic García Moya el timbre de l'heràldica del Regne de Valéncia és lo rat penat, lo rat penat, está sobre barres roges en camp dorat, en quadrats, coronaes.

El drac alat era heràldica del rei, heràldica comú als regnes solidaris en la Corona d'Aragó, pero no la del poble ni els territoris diversos que l'integraven.

Insistix en l'heràldica de l'Alfons el Magnánim, perque és la primera volta que un rei valencià mana estudiar i analisar l'heràldica que deu representar al poble valencià, i en el moment de major esplendor, el sigle XV, que va ser el Sigle d'Or valencià en les arts, lletres, ciències i, sobretot, economia.

document original trobat en lo Museu del Louvre

Font d' Agustin Pastor Ferrer

Famosa manipulacio per Sanchis Guarner

 

Famosa manipulacio de la biblia valenciana per Sanchis Guarner

La següent, podríem qualificarla com la mare de totes les manipulacions efectuades en el sigle XX pera anular l’idioma Valencià:

Versió manipulada

“Acaba la Bíblia, molt vera e catholica, treta de una Bíblia del noble mossen Berenguer Vives de Boll,cavaller, la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo Monestir de Portaceli, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer…..” – «Identificació de nous fragments de la Biblia valenciana». Revista valenciana de filología (1964). Manuel Sanchis Guarner

Versió original

“Acaba la Bíblia, molt vera e catholica, treta de una Bíblia del noble mossen Berenguer Vives de Boll cavaller, la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo Monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer…..” – Original de la primera Biblia valenciana (1478) depositado en la Hispanic Society of New York.

Esta biblia valenciana és la primera traducció impresa a una llengua romànica, la valenciana, y el senyor Sanchis Guarner, valencià de naiximent, pero adalit del catalanisme, omet en total desvergonya el paràgraf més important per al nostre idioma.

biblia-valenciana

Biblia valenciana de Bonifaci Ferrer

Font d' Agustin Pastor Ferrer