LA
MENTIRA DE LA PROHIBICIÓ DE LA LLENGUA CATALANA PE'L REAL DECRET DE
NOVA PLANTA DE 1716.
Traduït
al Valencià per Agustí
En
el sentit de que lo significant del "català" com a símbol
per a indicar cert idioma no va nàixer fins al sigle XIX i publicat
per Pompeu Fabra en 1918-19. Ara be, vaig a contar alguna cosa que
casi mai s'ensenya o es diu respecte a la prohibició del "català",
la propaganda catalanista s'encarrega de difamar a Felipe V atribuint
la prohibició del mateix al Real Decret de Nova Planta. de 1716.
Puix
resulta que hi ha una cosa curiosa, el català no era conegut d'esta
manera per aquells temps, sino que se li coneixia com a Llemosí, es
tractava d'un dels dialectes occitans que havia evolucionat
paralelament al restant, vejam lo que diu la Wiki:
Llemosí
o llengua llemosina va ser un terme que es va utilisar a partir del
sigle XVI per a designar la llengua Barceloní que es parlava en el
Comtat de Barcelona, inspirant-se en el seu parentesc en l'occità, i
denominant-ho per mig del nom d'un dels dialectes occitans, el de la
regió nort-occidental de Llemoges. Al principi, en el sigle XVI, en
els regnes de Valéncia i de Mallorca la denominació designava el
català arcaic i la llengua trovadoresca. Aquell mateix sigle, en el
regne de Valéncia, ya es va aplicar a la llengua contemporànea. En
el sigle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau va escriure l'oda;
"La
Pàtria" (1833), el terme va ser estés també a les Illes
Balears, terminant d'estendre's en Valéncia, on acabaria de
popularisar-se durant la Renaixença. Es va vore en el terme llemosí
l'oportunitat d'una denominació unitària per a la llengua sense
referències geogràfiques que feriren la susceptibilitat. No
obstant, a mijant del sigle XIX, els especialistes en lliteratura
trovadoresca varen considerar inadequada esta denominació i, en
1862, Marià Aguiló i Fuster va reivindicar la recuperació del nom
de "català" en els Jocs Florals.
Vejam
lo que diu la Wikipedia:
En
la regió catalana es parlava Llemosí
La
denominació de Llemosí per a l'idioma va començar a ser
substituïda a partir de 1862.
Açò
significa que tota la lliteratura que s'ensenya que esta associada a
la catalana realment no ho és, sino que és lliteratura llemosina,
no deixa de ser una paraula sinònima, pero fixeu-vos com cou això
tan simple, fins al punt en que et trobes en açò:
Inspirant-se
en el seu parentesc en l'occità.
Denominant-ho
per mig del nom d'un dels dialectes occitans.
Sembla
ser que és mentar al diable que el Llemosí i el Català siguen dos
noms de la mateixa llengua, pero com és que s'aplega a este nivell
d'absurt llògic,
¿com
és que lo significant d'una llengua passa a estar errat despuix de
tants sigles?
L'explicació
és molt més perversa de lo que la gent es creu i té que vore en la
Real Cedula d'Aranjuez de 1768.
En
dita Cedula Carlos III prohibix l'us del Llemosí en l'ensenyança,
açò té una série d'efectes sobre el discurs catalaniste:
Sí
el Llemosí no és Català com diuen alguns, llavors mai va haver
prohibició alguna de l'idioma, en va canviar sí ho és açò
significa que en el Català/Llemosí es va estar ensenyant fins a una
miqueta més de 50 anys despuix del Decret de Nova Planta.
Ya
que va ser a partir de 1862 quan es va començar a demanar la
denominació "català" esta clar que de les dos opcions del
primer punt la real és la de Català=Llemosí.
Açò
deixa bona part de la mística de la Diada catalana, convertida en
pur fum i per tant en una enorme mentira.
¿Pero
el Llemosí no és el que es parla en l'Valle de Aran? A mi em sembla
diferent al català?
La
cita de 1984, la novela de Orwell, va molt be en este cas:
Si
qui controla el passat, controla el futur,
¿Qui
controla el present, controla el passat?
El
moment en que el Català passa a diferenciar-se de l'Occità no ve
per una progressió natural sino que tenim que agrair-ho a Pompeu
Fabra, qui va ser el pare de la gramàtica catalana:
A
partir del 1918, en la publicació de la Gramàtica Catalana, que va
ser adoptada com un normatiu oficial, s'inicia l'etapa més fecunda
dels treballs filològics de Fabra, que culmina en 1932 en la
publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Eixe
mateix any publica Fabra un Curs mijà de gramàtica catalana per a
us escolar (reeditat en 1968 en el títul de Introducció a la
gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924), colecció
d'artículs breus que plantegen i resolen els dubtes idiomàtics més
freqüents, responen a l'anhel de Fabra per divulgar les seues
reflexions llingüístiques. En 1932 Fabra va accedir directament,
per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de
l'Universitat de Barcelona, en lo que per primera volta entrava esta
llengua oficialment en l'àmbit universitari. El diccionari de 1932
(conegut popularment com el Fabra) va ser pensat com a esbós d'un
futur diccionari oficial que publicaria l'Institut d'Estudis
Catalans. Els criteris que varen presidir la seua creació varen ser:
Exclusió
de arcaisme i dialectalisme de difícil admissió pels parlants.
Rebuig
de térmens procedents d'atres llengües que substituïren paraules
pròpies del català o impossibilitaren la creació de térmens nous.
Incorporació
de paraules tècniques d'orige grecollatina o del acervo universal,
adaptant-les a les característiques de la llengua catalana.
Pompeu
Fabra va fer un treball excelent, l'eliminació dels arcaismes té
sentit pero la clau de tot esta en l'eliminació de significants
estrangers, el motiu d'això és ben simple i és com si de sobte un
país hispanoamericà fera desaparéixer tota paraula d'orige
espanyol per a crear una llengua nova. ¿Com va poder fer Pompeu
això? Puix pel fet que l'Occità/Llemosí no era com el Francés,
l'Anglés i l'Espanyol, mai va tindre una gramàtica desenrollada com
eixos idiomes al no ser idiomes d'Estat, si haguera existit la
Gramàtica Occitana llavors Pompeu Fabra no haguera tingut
l'oportunitat d'escriure la Gramàtica Catalana.
Penseu
que quan Carlos III va prohibir l'ensenyança en Llemosí/Català, en
realitat no existia gramàtica alguna de l'idioma, penseu ademés que
hi havia una forta influència en el parla de lo que és la gramàtica
espanyola per lo que de forma estranya va ser indirectament la
prohibició del Llemosí i el creiximent de l'Espanyol lo que porte
al naiximent de la "nova" llengua i la disparitat entre el
parla de la gent i la llengua de tradició lliterària.
¿És
açò un atac al Català? No. ¿És un atac al dret de que un grup de
persones baix un referèndum puguen decidir si formar un Estat
independent? Tampoc, pero explica molt be el motiu pel qual molts
catalanistes volen l'immersió llingüística, no volen que el català
es convertixca en un atre Llemosí, encara que en el fondo no es més
que un simple idioma dialectic del llemosí, penseu que l'Espanyol va
tindre el mateix tipo d'evolució fins que s'implante la Real
Acadèmia.
Si
prohibíreu hui l'Espanyol i agarràreu una màquina del temps per a
vore com parla la gent dins de 150 anys vos assegure que vos donaria
un bolque al cor.
Font
d' Agustin
Pastor Ferrer