lunes, 26 de enero de 2026

Libro escrito en 1747










Libro escrito en 1747, donde se desmiente el origen catalán de Ausiàs March, y aparecen numerosas alusiones y escritos en nuestra lengua valenciana.

en No hay comentarios:
Etiquetas:

domingo, 25 de enero de 2026

LA CARTA DE XAVIER CASP QUE DEIXA EN EVIDÈNCIA A L’AVL

 


LA CARTA DE XAVIER CASP QUE DEIXA EN EVIDÈNCIA A L’AVL
Enero 24, 2019
Cultura Valenciana
Acadèmia Valenciana de la Llengua
CARTA DE DIMISSIÓ DE XAVIER CASP COM ACADÈMIC DE L´AVL
Valencia, 10-09-2002
Honorable Sra. Presidenta de la Academia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 – Valencia.
Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt,
l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l´he
d´expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.
Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut fisica se
m´han vingut i se me venen declarant motius de malaltia que
m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.
Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l´existencia de
l´Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l´Academia.
He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?
Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d´emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre
l´idioma valencià, no s´havia ni insinuat.
Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la Llei d´us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana…»
Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la nostra Generalitat.
Espere, perque aixi t´ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat.
I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l´actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo…
Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de
Xavier Casp
P. D.- Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.
Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre…
En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d´usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra…
I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va naixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»
Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.
Francesc Xavier Casp i Verger, conocido como Xavier Casp, fue un poeta y activista político español.
Fecha de nacimiento: 7 de octubre de 1915, en Carlet
Fallecimiento: 11 de noviembre de 2004, en Valencia
en No hay comentarios:
Etiquetas:

el gran engany


 

Associacio cultural de les comarques de l'antic Regne de Valéncia 
Seguir


Quan confonen teoria en realitat: el gran engany del “català-valencià”
Per molt que es repetixca una mentira, esta no es convertix en veritat. Durant décades, determinats sectors acadèmics, polítics i mediàtics han insistit en una falàcia que insulta el sentit comú de mils de valencians: la suposta unitat de la llengua entre el català, el valencià i el mallorquí. Un dogma ideològic que no resistix ni el més mínim anàlisis filològic, històric o social.
¿Com pot sostindre’s una teoria que cap gran llingüiste independent ha defés mai en rigor científic? ¿Com pot justificar-se que tres llengües que han segut parlades durant sigles en territoris separats per la història, la política i la cultura siguen, segons alguns, una única llengua fragmentada? No estem parlant d’una qüestió termològicament: estem davant d’una imposició política camuflada de ciència.
Una mentira que insulta la realitat
No cal tindre un doctorat en Filologia per a entendre que el valencià no és català. Basta escoltar durant uns minuts a un valencià autèntic i a un català per a donar-se que son com la nit i el dia. En el lèxic, en la fonètica, en la sintaxis i, sobretot, en la identitat pròpia que cada poble ha construït durant sigles.
Els defensors de la teoria de la “unitat de la llengua” utilisen, com a argument suprem, la “intercomprensió”. Es a dir: “com que mos entenem, és la mateixa llengua”. Pero això, portat a l’absurd, implicaria que l’italià i el francés són dialectes del castellà. O que el portugués és un castellà mal parlat. Una barbaritat que ningú diria mai… excepte quan es tracta, curiosament, del valencià.
La veu del poble front a l’impostura oficial
La major part de valencians saben lo que parlen: valencià. No una “varietat oriental”, no un “dialecte comú”, no una “variant glotònima”. Parlen la llengua que varen aprendre dels seus pares i yayos, la que té una tradició lliterària pròpia, la que Jaume I i els Furs reconegueren com a vehícul oficial de govern i dret, la que els clàssics com Rois de Corella o Lluís Fullana varen dignificar.
I si això no fora prou, l’Estatut d’Autonomia ho deixa clar: la llengua pròpia és el valencià, no el català. No existix en cap text jurídic valencià la denominació “català-valencià”, i qualsevol intent de fusionar l’identitat llingüística valenciana en la catalana no és atra cosa que una apropiació cultural encoberta.
El problema no és la filologia: és el poder
Darrere d’esta confusió llingüística no hi ha ciència. Hi ha política. Hi ha una voluntat clara de crear un marc mental en que tot lo valencià siga una derivació inferior, dialectal, subalterna, d’un proyecte nacional més gran: els Països Catalans. És la mateixa estratègia que intenta colar banderes alienes, mapes adulterats, o noms com “País Valencià” en lloc de “Regne de Valéncia” o “Comunitat Valenciana”.
Per això, la defensa del valencià no és només una qüestió idiomàtica: és una defensa del nostre poble, de la nostra memòria, del nostre dret a existir com a nació diferenciada. Quan es nega l’existència del valencià, es nega tot lo que el nostre poble ha construït al llarc dels sigles. I això no és una opinió: és una agressió.
Volem una llengua lliure, no subordinada
És hora de dir-ho clar: el valencià no és català. I no ho és per història, per ús, per dret i per dignitat. No volem que nos uniformen, que nos diguen com hem de parlar, que nos reescriguen la nostra llengua segons directrius d’un Institut d’Estudis Catalans que ni nos representa ni nos reconeix.
Volem una llengua pròpia, normal, lliure, digna. Una llengua que es reconega a ella mateixa sense haver de disfrassar-se de res ni de ningú. Volem el valencià, en el seu nom, en la seua normativa, en la seua essència.
I si cal tornar a dir-ho cada dia, ho farem. Perque la nit i el dia no són lo mateix. I el valencià i el català, tampoc.
en No hay comentarios:
Etiquetas:
Suscribirse a: Comentarios (Atom)

Libro escrito en 1747

Libro escrito en 1747, donde se desmiente el origen catalán de Ausiàs March, y aparecen numerosas alusiones y escritos en nuestra lengua val...