ESCRITORS EN LLENGUA VALENCIANA.
SANT VICENT FERRER, predicador famosíssim de l'Europa migeval i també poeta valencià del sigle XIV. Va escriure en llengua valenciana molt sentides rimes. Val la pena citar alguna d'elles per donar a conéixer este aspecte tan poc conegut de l'immens dominic, tan valencià i tan universal: la seua calitat de poeta. En el procés de la seua canonisació figuren unes coples seues. Entre atres composicions poètiques de Sant Vicente Ferrer destaca
esta que titula: "Goigs a la Verge Maria del Roser", que comença aixina:
"Vostres goigs ab gran plaer
cantarem, Senyora mia.
puix que vostra senyoria
es la Verge del Roser".
Seguixen sèt coples... I acaba en la següent tornada o ritornello.
"Donchs puix Vos donau loguer
als de vostra confraria
preseruau, Verge Maria,
los confrares del Roser".
SANT PERE PASCUAL, naix en 1227, onze anys abans de la reconquista de Valéncia, fill de pares mossáraps, sent batejat en l'iglésia del Sant Sepulcre, després incorporada a la parròquia de Sant Bartolomé. Es diu que ya als onze anys, data de la reconquista, insistixc, "estava molt aprofitat en les lletres". ¿ Com parlaria en aquell temps el sant màrtir ?.
Fra Joaquim Millán Rubio diu que: "....els manuscrits més antics i més numerosos estan en valencià i es remonten a senyes propenques als temps del sant. Per lo que va parlar i va escriure en valencià....
Encara que sabia grec, hebreu, llatí, àrap, romançada castellana, utilisa la llengua de la seua infància, perque la preferia i perque l'entenien als que més es dirigia". ".... El meu semblar és que abdós, valencià i castellà, varen mullar la ploma fecunda de Sant Pere Pascual".
I afig: "Rebuja el llatí, l'idioma cult, per a oferir la seua producció en valencià o castellà, fins i tot els tractats de gran tom, com la 'Disputa i Contra el Bolet Mahometa'.... (Seta mahometana) En lo que ascendix a la primera llínea dels autors del mester de clerecía: és anterior al arciprest de Hita i a don Juan Manuel; seguix de prop a Berceo i a Alfonso el Sabio... Es mostra valencià en la seua producció lliterària.... i els autors concorden en fer-ho valencià. "La llectura reposada de l'obra pascasiana m'ha conduït al descobriment de conceptes, locucions, modismes, refrans que arrastren la galanura del parla popular de la nostra terra. Lligga's per via d'eixemple la narració de 'Lo Segon Agnus Dei', paladechan el seu regust caser". "Més la prova terminant de l'orige valencià del nostre sant se nos dona en la:
'Ystoria de la sancta corona de JesuChrist, la cual li fou posada lo divendres sanct sobre lo seu glorios cap'".
FRAY BONIFACI FERRER, germà de Sant Vicent, que, naixcut en Valéncia en l'any 1355, va escriure algunes obres en llatí i va traduir al valencià la Bíblia, la més antiga de les impreses, en 1478. D'ella només es conserva en la Hispanic Society de Nova York, l'última pàgina, on figura el colofó, que per l'importància del seu text, transcrivo:
"Gracies infinides sien fetes al omnipotent Deu e senyor nostre Jesucrist, e a la humil e sacratissima Verge Maria, mare sua. Acaba la Biblia, molt vera e catholica, treta de una Biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boïl, cavaller, la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada, en lo Monestir de Portaceli, de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer, doctor en cascun Dret e en la facultat de sacra Theologia, e don de tota la Cartoxa, germà del benaventurat sanct Vicent Ferrer, del Orde de Pricadors, en la cual translacio foren, e altres singulars, homens de sciencia. E ara derrerament, aquesta es stada diligentment corregida, vista e reconeguda, per lo reverend mestre Jaume Borrell, mestre en sacra Theologia, del Orde de Pricadors e inquisidor en Regne de Valencia. Est stada empremtada en la ciutat de Valencia, a despeses del magnifich en Philip Vizlant, mercader, de la villa de Isne de Alta Alamanya, per mestre Alfonso Fernandez de Cordova, del Regne de Castella, e per mestre Lambert Palomar, alamany, mestre en Arts. Començada en lo mes de febrer del any mil quatrecents setantaset, e acabada en lo mes de març del any mil CCCCLXXVIII".
AUSIAS MARCH, el nostre poeta Xavier Casp fa el següent juí de la poesia de l'insigne fill de Gandia:
"... és ell, el primer que escriu en pura llengua valenciana, la del seu poble, lliberada per complet del llenguage trovadoresco que s'ha vingut cridant provençal; per això és ell, el que eleva a categoria lliterària la seua llengua de cada dia, la de la seua terra, des d'ell, ya per a sempre llengua valenciana en l'història de la nostra cultura, per obra i gràcia de la seua monumental personalitat".
JOANOT MARTORELL.
L'obra principal del gran escritor de Gandia del sigle XV, és la seua novela "Tirant lo Blanch" ( al que el propi Cervantes salva de la crema en el seu Quixot ); i la seua llectura li fa dir a Menendez i Pelayo:
"... La molt saborosa encara que massa llarga i massa lliure història valenciana de Tirant lo Blanch, que és un dels millors llibres de cavalleries que s'han escrit en el món, per a mi el primer de tots despuix de Amadís, encara que en gènero molt divers".
En el seu "Tirant lo Blanch" Martorell escriu, "en vulgar valenciana, per ço que la nacio d'on jo soc natural es'n puixa alegrar i molt ajudar...."
JAUME ROIG, poeta valencià del sigle XV, "va contar en versos pareats de cinc sílabes la seua obra més famosa, 'Spill', titulada també, 'Llibre dels dons'.
La varietat i riquea de contingut del Spill, reflectix un mestrage extraordinari.... que Jaume Roig enriquix el valencià en el populisim del seu parlar, ... que és el cultiu de la llengua popular ...". ( Julián San Valero: Anals del Centre de Cultura Valenciana. Discurs: "La modernitat del protagoniste del 'Spill' de Jaume Roig. Tom XXXII, pags. 13 i 14. Any 1971. )
Resalta el mèrit excepcional lliterari de l'inspirat escritor del sigle XV JOAN *ROIÇ DE *CORELLA, del com és molt considerable la seua producció en valencià.
Reiteradament en les seues obres diu Roiç de Corella que escriu en valencià: en casa de Berenguer Mercader, els contertulios li instaven a que narrara una faula ovidiana perque "als vivents tots excellia, en celsitud d'alt estil, en vulgar de valenciana prosa"; en la 'Història de Josef', afirma haver-la escrit "en vulgar valenciana prosa"; en el colofó de 'Lo primer del Cartoixa', edició feta ademés en Barcelona per Rosembach en 1518, diu "Trelladada de lati en valenciana llengua" ( L'edició valenciana és de 1496 ).
Es pot afirmar sense cap dubte que poques figures de la erudició del sigle XVIII varen conseguir el valor polifacètic de FRANCISCO PEREZ BAYER ( 1711-1794 ), i no moltes com ell, la calificació de verdader polígraf. En els seus estudis no oblida als antics lliterats de la llengua valenciana.
Com a corroboració d'açò, trancriu del discurs d'ingrés de Felip Mateu i Llopis en el Centre de Cultura Valenciana, presentat el 30 de Novembre de 1950, les llínees següents:
"Sembla que PEREZ BAYER havia d'encarnar l'elogi de les llengües hebréa, grega, llatina, castellana i valenciana que escriguera l'insigne MARTIN DE VICIANA, puix que en aquell es varen donar el magisteri de la primera, el domini de la segona, l'eixercici quotidià de la tercera en els escrits, i de la quarta en el professorat de príncips i infants i, per últim, l'us de la quinta, la vernàcula, en les seues aventures pel Regne i en la seua vida privada, interés per ella manifest en els comentaris posats a NICOLAS ANTONIO quan d'ilustrar passages de la lliteratura clàssica valenciana es tractava.
Notícies hi ha eruditísimes com la referent a la traducció de la Divina Comèdia, per ANDRES FEBRER, posada al final del llibre 8º de la Bibliotheca Vetus; o la notícia relativa a l'Història de la Passio, de MOSSEN FENOLLAR, que va vore en Madrit en poder d'aquell ilustre sacerdot de l'Orde de Santa María de Montesa, injustament oblidat, don HIPOLITO SAMPER, autor de Montesa ilustrada.
Posseïa el nostre polígraf una còpia íntegra de les dos últimes pàgines de la traducció valenciana de la Bíblia, que va reproduir en les notes a la Bibliotheca Vetus.(T.II, pag.214)
En la Biblioteca Vaticana descobrix en un còdex que va pertànyer a la reina Cristina de Suècia diferents escrits de SANT PEDRO PASCUAL, per lo que es pot atribuir al nostre insigne mossárap aquell llibre compost de tres tractats, el 'Gamaliel', que tant interessaria als llectors dels primers llibres d'estampa, els incunable.
Igualment s'interessa el nostre erudit pel 'Parlament en casa de Berenguer Mercader', del mestre ROIÇ DE CORELLA; per la 'Moral consideracio contra els persuassions, vicis i forces d'amor', de FRANCISCO CARROZ PARDO DE LA CASTA, que va popularisar modernament RIBELLES COMIN. Descobrix en la biblioteca de l'Escorial dos versions al valencià, de MARTIN DE VICIANA, la primera del text llatí de Leonardo Aretino sobre la 'Economia', d'Aristóteles, a la que precedix la 'Lletra tramesa per lo noble Mossen Martin de Viciana Governador en Regne de Valéncia a la noble dona Damiata muller sua'; la segona es titula 'Principia lo lliure de virtuoses costums, compost per lo notable i elegant moral Lucio Aneo seneca de Cordova'.
No pot deixar d'interessar-se per aquell text que tant havia d'apassionar als nostres erudits, les 'Trobes', de JAUME FEBRER, i en les notes crítiques a la Bibliotheca Hispana Vetus, en el tom II, imprés en 1788, inicia 'l'hipòtesis, dels dos Febrers, un del sigle XIII i un atre del XIV', afegint que el caràcter modern de la llengua en que les 'Trobes' apareixen escrites va poder ser efecte de successives alteracions del text antic, atribuint la principal culpa de les mateixes a ONOFRE ESQUERDO. (RIBELLES, Bibliografia, III, pàgina 350 ).
En relació en els lliterats de llengua valenciana, PEREZ BAYER rep una romançada en aquella enviat pel jesuïta MANUEL LASSALA ( 1738-1806 ), escrit en llatí, grec, castellà, italià i francés, i en valencià, precisament, en dirigir-se a Perez Bayer, composició que demostra la comunicació d'entre abdós quan Lassala li entera de la mort d'un 'canary verdolench' que tenia:
"Estich propi de disgust
ilustrissim senyor Bayer
sense saber com ni quant
es m[h]a mort un pardalet."
Diferències idiomàtiques entre el valencià i el català
El P. Fullana va anar a Barcelona per a prendre possessió, el dia 2 d'Agost de 1915, del seu sitial com a acadèmic de número, nomenat en juny d'eixe any, per l'Acadèmia de Llengua Catalana de dita ciutat comtal; i per que era colaborador del Institut d'Estudis Catalans que ho va invitar, va pronunciar, entre els dies 10 al 13 d'eixe mateix més d'Agost, quatre conferències que varen ser molt elogiades i que varen versar sobre:
- Diferencies fonetiques entre el Valencià i el Català.
- Diferencies grafiques u ortografiques.
- Diferencies lexiques i morfologiques.
- Diferencies sintactiques. (10)
B. Agulló: Biografía del P. Fullana. Cita: " La ilustració catalana, el Poble Catala y la Veu de Catalunya",
"Archiu Ibero-Americà".
Tres anys despuix, ací en Valéncia, durant una de les seues conversacions públiques el P. *Fullana afirmava:
"La pretencio de molts catalans i tambe de alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valencià nos pareix, com sempre nos ha paregut, pretensio desgavellada i molt fora de rao".
I als partidaris d'eixa opinió, que sostenen la no diferenciació essencial entre una i una atra llengua i que per tant, asseguren que deu definir-se com a llengua catalana només, tant la que es parla en Catalunya com la parlada en el Regne de Valéncia, els respon:
"No seguix la conseqüencia. Ans al contrari podiem tambe nosatros, usant el mateix argument, invertir els termes de la premissa i traure per conseqüencia que un i atre llenguage podia nomenarse llengua valenciana...".
És un fet innegable que, entre el valencià i el català, existixen diferències dialectals des del mateix sigle XIII. El senyor Miret i Sans, parlant d'un document, firmat en Alacant, l'any 1270, confessa que ya en eixe temps hi havia diferències entre el valencià i el català. Diu este escritor català:
"... si be eren barcelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del Notari, qui era valència".
I si nos atenim als títuls anteriorment senyalats de les quatre conferències pronunciades pel P. Fullana en Barcelona l'any 1915, podrem deduir que les diferències idiomàtiques són moltes. No és molt estrany que l'ilustre escritor i crític lliterari D. Salvador de Madariaga afirme:
"La seua llengua ( la valenciana ) diferix lo prou de la catalana per a poder permetre's gramàtica i vocabulari propis".
( Torcuato Luca de Tena: "La Llengua Valenciana", periòdic ABC, Madrit, num. 22529, 24-6-78, pag. 3 )
L'historiador Carreras i Candi ( 1862-1937 ), en el seu estudi sobre "El llenguage Valencià", afirma:
"... ningú podrà assegurar que el valencià i el mallorquí siguen dialectes del català. Els tres s'han desenrollat en absoluta simultaneitat de temps i divergències lèxiques, sense influir-se mútuament".
Francisco Carreras i Candi: "El Llenguage Valencià", publicat en la Geografia general del Regne de Valéncia. Pags. 553 i 555. ( 1920-1927 ).
"El nostre juí és acceptar una distinció racional entre valencià, català i mallorquí, aixina en lo que concernix a les seues varietats llingüístiques i també a la seua procedència, no absoluta segons opina Antonio Canals en la traducció del Valerio Màximo, referint-se al valencià en 1395". ya que Antonio Canals, parlant de la seua traducció del Valerio Màxim, escrivia en 1395:
"L'e tret del llati en nostra vulgar llengua materna valenciana axi breu com he pogut. Jatsesia que atres lagen tret en llengua catalana".
I apleguem fins a l'any 1977, quan apareix un llibre titulat: "En defensa de la llengua valenciana". El seu autor, Miquel Adlert i Noguerol, fa un meritori i profunt estudi sobre les vicissituts de l'evolució de la llengua en este últim sigle i la situació actual de la nostra 'Llengua Valenciana'. En referència a açò diu:
"La realitat es que l'autentica llengua valenciana en sa evolucio, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels literats valencians actuals, primer pels arcaïsants i despres, i ara, pels catalanisants. I aixi s'han condenat, com a 'incorrectes', formes evolucionades de la llengua valenciana, sobstituint-les, primer per les arcaiques i despres per les catalanes evolucionades... El cas es que en la catalanisacio de la llengua valenciana, s'ha arribat a escriure una llengua que, com veem en la lletra impresa que apareix hui en dia, no es valencià ni català, sino un hibrit, perque es o valencià catalanisat o català valencianisat, als que, per brevetat, denomine respectivament, "valcat i cataval". "I aci, ara, català i valencià son diferents per haver tingut diferent evolucio i diferents influencies... Perque les diferencies entre valencià i català son: De lexic: per conservacio de la paraula iberica, germanica, arab, mossarab. De procedencia extrangera en adaptacio propia o no. Per no ser el mateix etim llati. Morfologiques: diferencia de lletres de mes o de manco. Semantiques: paraules de diferent accepcio o mes o manco accepcions en valencià. I Fonetiques, que son les mes".
