L'INEXISTÈNCIA DEL CATALÀ COM A LLENGUA “PRÒPIA”.

 

L'INEXISTÈNCIA DEL CATALÀ COM A LLENGUA “PRÒPIA”. EL PROVENÇAL O LLEMOSÍ EN ELS COMTATS “CATALANS”. LA “ROMANÍSTICA” INDEPENDENT NO TÉ DUBTES. MÉS PROVES CONTRA LA MENTIRA CATALANISTA.

Unes atres de les definicions més certeres i que m'imagine són candidates a ser manipulades és esta verdadera confessió –no de culpabilitat- sino de realitat quan la Wikipedia nos diu alguna cosa que he sostingut en anteriors proves i que tant desagrada llegir al catalanisme i és que la llengua catalana no va existir com a tal fins al sigle XV (dos sigles despuix de la Conquista de Valéncia) i com una varietat dialectal en molt escàs valor, i en una certa rellevància fins al sigle XIX en el seu “Renaixença”. Diu l'enciclopèdia que “La lliteratura en català va vore les seues primeres grans obres abans en prosa que en vers. Açò es va deure a que els poetes cults, fins al sigle XV, preferien utilisar el provençal lliterari en lloc de la varietat autòctona, com en el cas d'Alfonso II (el Trobador). cal destacar, no obstant, que existien poques diferències entre la llengua catalana i les diverses varietats occitanes (provençal, llenguadoc, llemosí, gascó...), moltes menys en l'Edat Mija, ya que durant eixa época i en sigles posteriors es consideraven la mateixa llengua” (Lliteratura en català - Wikipedia, l'enciclopèdia lliure).

Per si la cosa no està clara afigc la cita del filòlec i llingüiste català Antoni Badía Margarit, rector de l'Universitat de Barcelona que en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952) sosté que “no és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i només des de fa relativament poc ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent” ref >Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. [[1952]]

Per si fora poc, porte a colació, també, la cita de l'insigne historiador i humaniste, Menendez Pelayo que de manera tallant afirma que “fins a molt entrat el sigle XV, en Catalunya els versos es componien en Provençal”, lo que confirma tant la versió de l'enciclopèdia com la de Badía Margarit.

I en el mateix sentit la del filòlec i hispanista francés Alfred Morel-Fatio quan sosté que “el català és una mera variant de Provençal perque els habitants de Septimania i els de la Marca Hispànica (hui Catalunya) parlaven la mateixa llengua Provençal” (Études de l'Espagne (3 vols., 1888-1904; segona edició dels volums I i II, 1895 i 1906) .

I també el Filòlec suís-alemà Meyer Lübcke que de manera incontrovertible sosté que “el català.., que no és més que un dialecte del Provençal” (Grammaire dones Langues Romanes". Paris, 1890. pág.13).

Finalment i com a colofó i rúbrica de lo dit, el patriarca de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada , el filòlec alemà Friedrich Christian Díez (15 març 1794-29 maig 1876), confirma la dependència dialectal de la romançada parlada en els comtats “catalans” baix influència francesa: “el Provençal s'estén particularment en Catalunya” ("Grammaire dones Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascó, provençal, llanguedociano són dialectes romançades”.

Aixina que, en el sigle XV, mentres els comtats franc-catalans tenien una incipient i escassa lliteratura en provençal -com diu l'enciclopèdia digital i els erudits resenyats- i tota la seua llegislació estava en llatí, el Regne de Valéncia no només gojava ya de dos sigles de lleis en valencià sino que la seua lliteratura entrava en el gran sigle d'Or de la llengua valenciana i els nostres autors, Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roig de Corella, Marti de Viciana, Isabel de Villena, Bonifacio i Vicente Ferrer, tots ells valencians, manifestaven sense excepció que l'idioma en que escrivien les seues obres en ple sigle XV no era atre que la “llengua valenciana”.

Font de Pedro Fuentes Caballero