L'ORIGE DELS LLINAGES.
En l'antiguetat, no existien els llinages. Prengam la Bíblia, per eixemple:
Als personages de l'Antic i Nou Testament se'ls coneixia pel seu nom: Abraham, Moisés, Pedro, Juan, Mateo, Jesús, María i José. No hi havia tal cosa com Abraham Pérez, Mateo Primo o José García.
Iscariote no era el llinage del traïdor Judas, ni Tadeo el del sant; eren sobrenoms, renoms.
En el temps, les comunitats es poblaven cada volta més i més, i de moment sorgien els dubtes:
—Dus-li est mensage a Juan.
—¿Quin Juan? —preguntava el mensager.
—Puix Juan, el "de la vall" —explicava per a distinguir-ho de l'atre Juan, el "del mont".
En est cas, els llinages del Valle i del Monte, tan comuns hui en dia, varen sorgir com a resultat del lloc a on vivien estes persones. Estos es diuen "llinages topònims", perque la toponímia estudia la procedència dels noms propis d'un lloc. En eixa mateixa categoria estan els llinages Ribera, Canales, Costa, Cuevas, Peña, Prado, Rivera (que fan referència a algun accident geogràfic) i Ávila, Burgos, Logroño, Madrid, Toledo (que provenen d'una ciutat en Espanya).
Atres llinages s'originen d'alguna peculiaritat arquitectònica en la que es relacionava una persona. Si el teu antepassat vivia prop de vàries torres, o a passos d'unes fonts, o darrere d'una iglésia, o en creuar un pont, o era amo de varis palaus, puix ara entens el perqué dels llinages Torres, Fuentes, Iglésias, Puente i Palau.
És possible que hages tingut algun ancestre que tinguera alguna cosa que vore en la flora i la fauna. Potser criava corders, collia pomes o tenia una finca de ganado. D'ahí els llinages Cordero, Manzanero i Toro.
Els oficis o professions del passat també han produït molts dels llinages de hui en dia. ¿Coneixes a algun Labrador, Pastor, Monge, Herrero, Criado o Vaquero? Puix ya saps a qué es dedicaven els seus antepassats durant l'Edat Mija.
Una atra manera de crear llinages era a pur de alguna característica física, o una traça de la seua personalitat o d'un estat civil. Si no era Casado, llavors era Soltero; si no era Grueso, era Delgado; si no tenia Cabello, era Calvo; si el seu pèl no era Castaño, era Rubio; si no era Blanco, era Moreno; si tenia bon sentit de l'humor, era Alegria; si era educat, era Cortés.
Potser la procedència més curiosa és la dels llinages que acaben en -ez, com Rodríguez, Martínez, Jiménez, González, entre molts atres que abunden entre els hispans.
L'orige és molt senzill: -ez significa "fill de". Per lo tant, si el teu llinage és González és perque vares tindre algun antepassat que era fill d'un Gonzalo. De la mateixa manera, Rodríguez era fill de Rodrigo, Martínez de Martín, Jiménez de Jimeno, Sánchez de Sancho, Álvarez d'Álvaro, Benítez de Benito, Domínguez de Domingo, Hernández d'Hernando, López de Lope, Ramírez de Ramiro, Velázquez de Velasco, i aixina per l'estil.
Aixina mateix ocorre en atres idiomes: Johnson és fill de John en anglés (John-són); MacArthur és fill d'Arthur en escocés; Martini és fill de Martín en italià.
És aixina com, poc a poc, durant l'Edat Mija, comencen a sorgir els llinages. La finalitat era, puix, diferenciar una persona de l'atra. En el temps, estos llinages varen prendre un caràcter hereditari i varen passar de generació en generació en el propòsit d'identificar no solament persones, sino famílies.
