MONTROY

 Que no vos enganyen alguns despistats, en llengua valenciana es MONTROY i no "Montroi"

Furs, capitols, provisions, e actes de cort: fets y atorgats ... - Página 53 (1635)

LA MENTIRA DE LA PROHIBICIÓ DE LA LLENGUA CATALANA PE'L REAL DECRET DE NOVA PLANTA DE 1716.

LA MENTIRA DE LA PROHIBICIÓ DE LA LLENGUA CATALANA PE'L REAL DECRET DE NOVA PLANTA DE 1716.

Traduït al Valencià per Agustí

En el sentit de que lo significant del "català" com a símbol per a indicar cert idioma no va nàixer fins al sigle XIX i publicat per Pompeu Fabra en 1918-19. Ara be, vaig a contar alguna cosa que casi mai s'ensenya o es diu respecte a la prohibició del "català", la propaganda catalanista s'encarrega de difamar a Felipe V atribuint la prohibició del mateix al Real Decret de Nova Planta. de 1716.

Puix resulta que hi ha una cosa curiosa, el català no era conegut d'esta manera per aquells temps, sino que se li coneixia com a Llemosí, es tractava d'un dels dialectes occitans que havia evolucionat paralelament al restant, vejam lo que diu la Wiki:

Llemosí o llengua llemosina va ser un terme que es va utilisar a partir del sigle XVI per a designar la llengua Barceloní que es parlava en el Comtat de Barcelona, inspirant-se en el seu parentesc en l'occità, i denominant-ho per mig del nom d'un dels dialectes occitans, el de la regió nort-occidental de Llemoges. Al principi, en el sigle XVI, en els regnes de Valéncia i de Mallorca la denominació designava el català arcaic i la llengua trovadoresca. Aquell mateix sigle, en el regne de Valéncia, ya es va aplicar a la llengua contemporànea. En el sigle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau va escriure l'oda;

"La Pàtria" (1833), el terme va ser estés també a les Illes Balears, terminant d'estendre's en Valéncia, on acabaria de popularisar-se durant la Renaixença. Es va vore en el terme llemosí l'oportunitat d'una denominació unitària per a la llengua sense referències geogràfiques que feriren la susceptibilitat. No obstant, a mijant del sigle XIX, els especialistes en lliteratura trovadoresca varen considerar inadequada esta denominació i, en 1862, Marià Aguiló i Fuster va reivindicar la recuperació del nom de "català" en els Jocs Florals.

Vejam lo que diu la Wikipedia:

En la regió catalana es parlava Llemosí

La denominació de Llemosí per a l'idioma va començar a ser substituïda a partir de 1862.

Açò significa que tota la lliteratura que s'ensenya que esta associada a la catalana realment no ho és, sino que és lliteratura llemosina, no deixa de ser una paraula sinònima, pero fixeu-vos com cou això tan simple, fins al punt en que et trobes en açò:

Inspirant-se en el seu parentesc en l'occità.

Denominant-ho per mig del nom d'un dels dialectes occitans.

Sembla ser que és mentar al diable que el Llemosí i el Català siguen dos noms de la mateixa llengua, pero com és que s'aplega a este nivell d'absurt llògic,

¿com és que lo significant d'una llengua passa a estar errat despuix de tants sigles?

L'explicació és molt més perversa de lo que la gent es creu i té que vore en la Real Cedula d'Aranjuez de 1768.

En dita Cedula Carlos III prohibix l'us del Llemosí en l'ensenyança, açò té una série d'efectes sobre el discurs catalaniste:

Sí el Llemosí no és Català com diuen alguns, llavors mai va haver prohibició alguna de l'idioma, en va canviar sí ho és açò significa que en el Català/Llemosí es va estar ensenyant fins a una miqueta més de 50 anys despuix del Decret de Nova Planta.

Ya que va ser a partir de 1862 quan es va començar a demanar la denominació "català" esta clar que de les dos opcions del primer punt la real és la de Català=Llemosí.

Açò deixa bona part de la mística de la Diada catalana, convertida en pur fum i per tant en una enorme mentira.

¿Pero el Llemosí no és el que es parla en l'Valle de Aran? A mi em sembla diferent al català?

La cita de 1984, la novela de Orwell, va molt be en este cas:

Si qui controla el passat, controla el futur,

¿Qui controla el present, controla el passat?

El moment en que el Català passa a diferenciar-se de l'Occità no ve per una progressió natural sino que tenim que agrair-ho a Pompeu Fabra, qui va ser el pare de la gramàtica catalana:

A partir del 1918, en la publicació de la Gramàtica Catalana, que va ser adoptada com un normatiu oficial, s'inicia l'etapa més fecunda dels treballs filològics de Fabra, que culmina en 1932 en la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Eixe mateix any publica Fabra un Curs mijà de gramàtica catalana per a us escolar (reeditat en 1968 en el títul de Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924), colecció d'artículs breus que plantegen i resolen els dubtes idiomàtics més freqüents, responen a l'anhel de Fabra per divulgar les seues reflexions llingüístiques. En 1932 Fabra va accedir directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de l'Universitat de Barcelona, en lo que per primera volta entrava esta llengua oficialment en l'àmbit universitari. El diccionari de 1932 (conegut popularment com el Fabra) va ser pensat com a esbós d'un futur diccionari oficial que publicaria l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que varen presidir la seua creació varen ser:

Exclusió de arcaisme i dialectalisme de difícil admissió pels parlants.

Rebuig de térmens procedents d'atres llengües que substituïren paraules pròpies del català o impossibilitaren la creació de térmens nous.

Incorporació de paraules tècniques d'orige grecollatina o del acervo universal, adaptant-les a les característiques de la llengua catalana.

Pompeu Fabra va fer un treball excelent, l'eliminació dels arcaismes té sentit pero la clau de tot esta en l'eliminació de significants estrangers, el motiu d'això és ben simple i és com si de sobte un país hispanoamericà fera desaparéixer tota paraula d'orige espanyol per a crear una llengua nova. ¿Com va poder fer Pompeu això? Puix pel fet que l'Occità/Llemosí no era com el Francés, l'Anglés i l'Espanyol, mai va tindre una gramàtica desenrollada com eixos idiomes al no ser idiomes d'Estat, si haguera existit la Gramàtica Occitana llavors Pompeu Fabra no haguera tingut l'oportunitat d'escriure la Gramàtica Catalana.

Penseu que quan Carlos III va prohibir l'ensenyança en Llemosí/Català, en realitat no existia gramàtica alguna de l'idioma, penseu ademés que hi havia una forta influència en el parla de lo que és la gramàtica espanyola per lo que de forma estranya va ser indirectament la prohibició del Llemosí i el creiximent de l'Espanyol lo que porte al naiximent de la "nova" llengua i la disparitat entre el parla de la gent i la llengua de tradició lliterària.

¿És açò un atac al Català? No. ¿És un atac al dret de que un grup de persones baix un referèndum puguen decidir si formar un Estat independent? Tampoc, pero explica molt be el motiu pel qual molts catalanistes volen l'immersió llingüística, no volen que el català es convertixca en un atre Llemosí, encara que en el fondo no es més que un simple idioma dialectic del llemosí, penseu que l'Espanyol va tindre el mateix tipo d'evolució fins que s'implante la Real Acadèmia.

Si prohibíreu hui l'Espanyol i agarràreu una màquina del temps per a vore com parla la gent dins de 150 anys vos assegure que vos donaria un bolque al cor.

Font d' Agustin Pastor Ferrer

 

La esquerra valenciana

 

Milicians valencians republicans junt a una senyera valenciana en Álora, en el front d'Andalusia durant la guerra civil, Setembre de 1936. El nostre simbol nacional sempre present.

La esquerra valenciana va ser valencianista fins que a mijans del sigle XX la ultra dreta catalana comprara intelectuals i polítics de esquerra valencians pera que mentiren a favor del Pan-catalanisme.

Gaetà Huguet i Breva

 Nostra dolça Llengua Valenciana

"Tot poble que no ame la seua llar, que no delere pels gloriosos recórds de sa propia i peculiar historia, i que facilment se dexe borrar les linies que marquen son geni, son carácter i les condicions privatives de sa raça, no es digne ni de llibertat, ni d´independencia… este poble será sempre un poble mort, dispost a servir de materia conquistable a atres pobles mes mascles o mes ambiciosos."

Nota: Mantenim l´ortografia original.

Gaetà Huguet i Breva (Castelló, 1848-1926). Llicenciat en Filosofia i Lletres, fon professor de francés en Amèrica llatina i en els EE.UU., coneixedor de diversos idiomes. Empresari, articuliste, mecenes i està considerat un dels pares del valencianisme.

El català es un dialecte, segons est llibre

 

El català es un dialecte, segons est llibre.

Interessant estudi publicat en 1865.

Segons el seu autor reconeix que "la primera dificultat que toquem en tractar d'est idioma, és sense dubte alguna, la de donar-li un nom que ho caracterise i definixca be."

"El nom de Llengua de oc seria sense dubte el més propi si no tinguera també el defecte de ser massa extens, puix comprén tots els dialectes d'est idioma."

"(...) despuix que el català ha passat a ser un dels molts dialectes en que es va subdividir aquell idioma".

Font de Jose Luis Alapont Raga

Traduit al valencià per Enrique NL

Pacte de Reus.

Pacte del Majestic, o Pacte de Reus.

Vintinou anys del Pacte de la Traïció al Valencianisme, al seu Poble i a la seua Llengua, la Nostra Dolça Llengua Valenciana.

Els Valencians, ni oblidem, ni perdonem.

"Una Llengua imposà i pactà per interessos personals i partidistes, mai pot ser la Llengua d'un Poble.

#degoracióAVLLcatalanadesde1996

#LaLlenguaValencianaNiEsPactaNiEsVen 

chino

 Font: DICCIONARI HISTORIC DEL VALENCIA MODERN

ISBN 978-84-616-1582-7 DHIVAM © copyright Ricart García Moya.

Que no vos prenguen el pèl, en llengua valenciana es CHINO i no "Chinenc" ni "Xinés"

chino –cat. xinés: “si el chino os tanca les portes” (Cebrian, C.: Sacro Monte Parnaso, 1687, p. 259)

chino “...quem torne chino” (El Mole,

1837, p.55)

chino “els chinos han posat proclames en

los carrers” (El Gafarró, 9 de giner de

1841)

chino “al compás de un orgue chino la

ballá” (La Donsayna, 1845, p. 159)

chino “els chinos son el dimoni pera

traure...” (El Mole, 2/ 11/ 1863, p.15)

chino, color -parlant d'un ahuelo vert:

“color chino, sequerut, / ulls de ratolí,

patut, /fent una trista figura” (Llombart,

C.: Tipos d'auca, 1878, p.154)

chino “enganyantme com a un chino

eixa chiqueta” (Borrás, J.: El Cullerot,

Alacant, 1886. p. 13)

chino “al que hui es descuida un poc, /

me l´enganyen com un chino” (Gadea:

Ensisam de totes herbes, 1891, p.124)

chino “dos chinos, un sacristá”

(Sansano: Una sublevació, Elig, 1896, p.

33)

chino, enganyar com un "¡Y m'ha

enganyat com un chino!" (Bort, P.: La

boniqueta, 1914, p. 17)

chino “un escrit chino” (Colom y Sales:

¡Peix d’ara viu!, 1915, p. 20)

chino “els chinos tot eu fan al revés”

(Colom y Sales: ¡Peix d’ara viu!, 1915,

p. 21)

chino “com a un chino” (El Tio Cuc, nº

79, Alacant, 1916)

chino “¡Me crec l´han enganyat com a

un chino!” (Miralles, A.: Entre un

peixcaor y..., 1918, p.6)

chino “t’enganyen com un chino”

(¡Chófer, al Novetats!, 1925, p. 12)

chino “¿Y a mi quí em dona la propina?

—Els chinos que venen collars” (Meliá,

F.: Miqueta, 1927, p.28)

chino “¿Qu'es algo en chino? .—Ca,

dona, ¡en valensiá!” (Buil, E.: No et fíes

de l'aigua mansa, 1927, p.5)

chino “Fa com els chinos. En donarli

preu...” (Puig Espert, F.: Pantomima,

1928, p.20)

chino “¿aixó es valenciá o chino?”

(Hernández, Faust: Arrós en res, 1930, p.

10)

chino “¿parla en chino?” (Sendin

Galiana, A.: ¡Grogui!, 1931, p. 4)

chino” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy,

1931, p. 13)

chino “el chino que escriu” (Llibret

Foguera Benito Pérez Galdós, Alacant,

1932)

chino “pareix un chino” (Valls: El tío de

sa neboda, Alcoy, 1933, p. 11)

chino, barrio -també dit bario o barri

chino: “del Barrio Chino, entre flames...”

(El Fallero republicano, giner, 1933,

p.26)

chino, barrio “orde de tancar els bars del

barrio chino al ferse de nit” (La Chala,

supl. Falles, 1933, p.15)

chino “¡L´han enganyat com a un

chino!” (Sendín, A.: Ella, l´atra y...,1934,

p.39)