La Biblia Parva

 

La Biblia Parva ('parva' té un significat de chicoteta o menuda) de Sant Pere Pasqual, és un dels documents més antics en nostra Llengua Valenciana. Sant Pere Pasqual naixqué onze anys abans de l´entrada de Jaume I a la ciutat de Valéncia.

Fray Joaquím Millàn Rubio, diu que:

"... los manuscritos más antiguos y más numerosos están en valenciano y se remontan a fechas cercanas a los tiempos del santo. De modo que habló y escribió en valenciano.... Aunque sabía griego, hebreo, latín, árabe, romance castellano, utiliza la lengua de su infancia, porque la prefería y porque la entendían los más a que se dirigía."

* Sant Pere Pasqual (Valéncia, 1227-Granada, 1300). Bisbe mercedari i màrtir.

 

La división provincial, y no 1707, acabó con el Reino de Valencia y lo desvalencianizó

 

'La división provincial, y no 1707, acabó con el Reino de Valencia y lo desvalencianizó'

'El Reino de Valencia no desaparece a efectos jurídicos en 1707 sino con la división provincial de 1833.

Éste es uno de los objetivos del libro: corregir un error que está muy extendido. Lo que desaparece con el decreto de 29 de junio de 1707 son las leyes forales y las Corts Valencianes. Pero el Reino de Valencia permanece como entidad política y administrativa, aunque tenga las leyes de Castilla por decisión de Felipe V. Y será con la división provincial de 1833 cuando desaparece. Ahí ya no existe el Reino de Valencia, sino tres provincias en plano de igualdad con respecto al poder central [de Madrid]. Eso sí: el decreto de 1833 mantiene la palabra Reino de Valencia como denominación histórica, antigua.'

* Federico Martínez Roda, autor del llibre 'La división provincial y el final del Reino de Valencia (1810-1833)' (RACV, Valencia, 2011).

 

El Català dialecte del Valencià.

El diari ABC, dissabte 22 d'abril de 1978.

D. Torcuato Luca de Tena escriu lo següent:

"No volguera ofendre a ningú, pero ¿es parla en Valéncia el català o es parla el valencià en Catalunya?

Puix be, a pesar dels texts - cosa política - i del Diccionari de la Real Acadèmia - manipulat en 1970 -, el dilema es resol científicament a favor de que "en Catalunya es parla el valencià. L'història es podrà tergiversar, pero no canviar".

No és casual que les tres àrees llingüístiques espanyoles, llevat el vasc, coincidixquen en els assentaments dels tres primitius pobladors: Celtes, Celtíbers i Íbers. Als Celtes els correspon l'àrea de la llengua Gallego-Portuguesa, en el Comtat de Porto en mig. Als Celtíbers l'Andalusa-Castellana-Lleonesa, i als Íbers la Valencià-Occitana, en Catalunya en mig. Per l'Est, el Comtat de Barcelona crida a esta llengua "Catalana", encara que per l'Oest, al Comtat de Porto no se li haja ocorregut batejar a la Gallego-Portuguesa com a "Oportunista".

Existix puix una llengua Valencià-Occitana, i el Català és un dialecte d'ella.

Les tres llengües en substrats propis es produïxen en el trencament del llatí despuix del martillaç àrap als visigodos, i el seu ímpetu els arrincona respectivament en Galia, Cantàbrica i Occitània (Glacis Francés entre Pirineus i Loira).

En la reconquista baixarien vigorisades al reencontre mozàrab que les conservava arcaisades. No oblidem que la "Covadonga" valenciana està en Poitiers i Tours, on Carlos Martel va iniciar la Reconquista del Llevant Espanyol.

La llengua es va obtindre i té cinc variants: Llemosí, Alvernés, Gascón, Provençal i Languedocciano. Va ser el Provençal el que va entrar en Catalunya (Girona i Barcelona) o Marca Hispànica. El Llemosí, despuix de la batalla de Murel (1213), és portat a Valéncia i Mallorca pels mils d'intelectuals occitans perseguits per França (política) i l'Iglésia (religió) durant i despuix de la Creuada Albigense.

Pedro II d'Aragó, pare de Jaume I, va morir front a Toulouse (Muret) defenent-los. A Don Jaume li va caldre harmonisar el deure moral i llegal (Pacte de Millau) de protegir a estos exiliats, en la necessitat de culterisar el nou Regne de Valéncia. Aixina ho va assentar en ell, creant-los les Universitats o Estudis Generals (Barcelona l'obtindria 200 anys més tart, servida per intelectuals valencians). Valéncia obria el seu espai paralelament al tancament de l'Occità. No debades el Misteri d'Elig està en "Llemosí" i Ausias significa Agustín en esta llengua.

Els soldats catalans, mercenaris, una volta pagats, es varen tornar a la seua despoblà Catalunya. Del total repoblat, un 5 per cent, només el 2 per cent va ser català. ¿Qué podien aportar a Valéncia tan exigu contingent i de tan baixa qualitat? Res.

Esta mescla de Llemosí en el "Romanç" valencià va produir immediatament verdaderes legions de gramàtics, filòlecs, poetes, lliterats, filòsofs, etc. enterament en la llengua valenciana, creant el Sigle d'Or de la mateixa.

La potent Valéncia va introduir la seua llengua en la Cúria Romana en deslleal competència en el llatí. Dante va voler escriure la seua Divina Comèdia en la "Valenciana Llengua", que s'introduïx també en Catalunya, desprovencialisant esta àrea i valencianisant-la.

No obstant, en el sigle XIX la burguesia catalana afrancesà la seua llengua distanciant-la de la valenciana, i Prat de la Riba en 1906 encarrega a l'ingenier industrial Pompeu Fabra la fabricació de la llengua catalana. En 1912 es publica la primera gramàtica catalana independent de la valenciana, mescla d'arcaisme, valencianismes, galicisme i paraules inventades per Fabra. La pretensió d'impondre esta gerga o esperanto català a valencians i mallorquins per a amalgamar-los en l'aberrant ent de "Paisos Catalans", respon a un chauvinista i pràctic desig català de dominar estes dos regions que acaparen el SETANTA Y CINC PER CENT DE LA RIQUEA ESPANYOLA. A tal fi, una nova història, una nova lliteratura, han segut creades per a donar carta de naturalea cultural al "País" Català, el Regne de Valéncia i les Illes Balears, és dir, la nova nacionalitat catalana, que carix d'ella. Per supost que valencians i mallorquins s'han opost rotundament a este invent d'absorció IMPERIALISTA PANCATALANISTA.

El Catalán dialecto del Valenciano.

El diario ABC, sábado 22 de abril de 1978.

D. Torcuato Luca de Tena escribe lo siguiente:

"No quisiera ofender a nadie, pero ¿se habla en Valencia el catalán o se habla el valenciano en Cataluña?

Pues bien, a pesar de los textos - cosa política - y del Diccionario de la Real Academia - manipulado en 1970 -, el dilema se resuelve científicamente a favor de que "en Cataluña se habla el valenciano. La historia se podrá tergiversar, pero no cambiar".

No es casual que las tres áreas lingüísticas españolas, excepto el vasco, coincidan con los asentamientos de los tres primitivos pobladores: Celtas, Celtíberos e Íberos. A los Celtas les corresponde el área de la lengua Gallego-Portuguesa, con el Condado de Oporto en medio. A los Celtíberos la Andaluza-Castellana-Leonesa, y a los Íberos la Valenciano-Occitana, con Cataluña en medio. Por el Este, el Condado de Barcelona llama a esta lengua "Catalana", aunque por el Oeste, al Condado de Oporto no se le haya ocurrido bautizar a la Gallego-Portuguesa como "Oportunista".

Existe pues una lengua Valenciano-Occitana, y el Catalán es un dialecto de ella.

Las tres lenguas con substratos propios se producen en la rotura del latín tras el martillazo árabe a los visigodos, y su ímpetu los arrincona respectivamente en Galia, Cantábrica y Occitania (Glacis Francés entre Pirineos y Loira).

Con la reconquista bajarían vigorizadas al reencuentro mozárabe que las conservaba arcaizadas. No olvidemos que la "Covadonga" valenciana está en Poitiers y Tours, donde Carlos Martel inició la Reconquista del Levante Español.

La lengua se obtuvo y tiene cinco variantes: Lemosín, Alvernés, Gascón, Provenzal y Languedocciano. Fue el Provenzal el que entró en Cataluña (Gerona y Barcelona) o Marca Hispánica. El Lemosín, tras la batalla de Murel (1213), es traído a Valencia y Mallorca por los miles de intelectuales occitanos perseguidos por Francia (política) y la Iglesia (religión) durante y después de la Cruzada Albigense.

Pedro II de Aragón, padre de Jaime I, murió frente a Toulouse (Muret) defendiéndolos. A Don Jaime le cupo armonizar el deber moral y legal (Pacto de Millau) de proteger a estos exiliados, con la necesidad de culterizar el nuevo Reino de Valencia. Así lo asentó en él, creándoles las Universidades o Estudios Generales (Barcelona la obtendría 200 años más tarde, servida por intelectuales valencianos). Valencia abría su espacio paralelamente al cierre del Occitano. No en balde el Misterio de Elche está en "Lemosín" y Ausias significa Agustín en esta lengua.

Los soldados catalanes, mercenarios, una vez pagados, se volvieron a su despoblada Cataluña. Del total repoblado, un 5 por cien, sólo el 2 por cien fue catalán. ¿Qué podían aportar a Valencia tan exiguo contingente y de tan baja cualidad? Nada.

Esta mezcla de Lemosín con el "Romanz" valenciano produjo inmediatamente verdaderas legiones de gramáticos, filólogos, poetas, literatos, filósofos, etc. enteramente en la lengua valenciana, creando el Siglo de Oro de la misma.

La potente Valencia introdujo su lengua en la Curia Romana en desleal competencia con el latín. Dante quiso escribir su Divina Comedia en la "Valenciana Lengua", que se introduce también en Cataluña, desprovencializando esta área y valencianizándola.

No obstante, en el siglo XIX la burguesía catalana afrancesa su lengua distanciándola de la valenciana, y Prat de la Riba en 1906 encarga al ingeniero industrial Pompeyo Fabra la fabricación de la lengua catalana. En 1912 se publica la primera gramática catalana independiente de la valenciana, mezcla de arcaísmos, valencianismos, galicismos y palabras inventadas por Fabra. La pretensión de imponer esta jerga o esperanto catalán a valencianos y mallorquines para amalgamarlos en el aberrante ente de "Países Catalanes", responde a un chauvinista y práctico deseo catalán de dominar estas dos regiones que acaparan el SETENTA Y CINCO POR CIEN DE LA RIQUEZA ESPAÑOLA. A tal fin, una nueva historia, una nueva literatura, han sido creadas para dar carta de naturaleza cultural al País Catalán, el Reino de Valencia y las Islas Baleares, es decir, la nueva nacionalidad catalana, que carece de ella. Por supuesto que valencianos y mallorquines se han opuesto rotundamente a este invento de absorción IMPERIALISTA PANCATALANISTA.

LORENZO PALMIRENO (1569)

 

Segunda página del <<Aviso para el curioso lector>> VOCABULARIO DEL HUMANISTA del sabio humanista LORENZO PALMIRENO (1569)

...Y sino hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, pongola EN VALENCIANO, Italiano, o Francés, o lengua Portuguesa...

Francesc Eiximenis

 

 

Francesc Eiximenis, catalán natural de Girona y afincado en Valencia, en su famosa obra Scala Dei de 1523, nos dice lo siguiente :

'Nuevamente traducido del Lemosín en nuestra vulgar Lengua valenciana'

¿Por qué será?

Preguntes d'examen per als sabuts pancatalanistes

 

Preguntes d'examen per als sabuts pancatalanistes:

Si el català era eixa llengua universal, tan normal, que tot el mon coneixia, parlava i escrivia des de fea 1.000 anys:

1) ¿Per qué la primera gramàtica catalana es la de Pere Pau Ballot i no apareix fins 1840, quan tenim gramàtiques valencianes des de el Sigle XV?

2) ¿Com expliqueu que Pompeyo Fabra (sic) escriga la seua primera edició, de 1912, de “Gramática de la Lengua Catalana” en CASTELLÁ?

3) ¿Per qué, quan es compara la gramàtica de Ballot (1840) en la de Fabra (1912) es troben tantes diferències?

Font d' Agustin Pastor Ferrer

 

 

El VALENCIÀ COM A LLENGUA ROMÀNICA MIGEVAL, ÉS ANTERIOR I MÉS PURA QUE EL CATALÀ

 

“El VALENCIÀ COM A LLENGUA ROMÀNICA MIGEVAL, ÉS ANTERIOR I MÉS PURA QUE EL CATALÀ”

març 24, 2018 Cultura Valenciana Fermin Juanto Manrique,

Grup d'Acció Valencianista,

llengua valenciana,

Valéncia

Revista del Grup d’Accio Valencianista (SOM Nº26 30 de Novembre de 1978)

Traduït al Valencià per Agustí

Entrevista en don Fermín Juanto Manrique, llicenciat en Romàniques, diplomat per la Sorbona i Lisboa

¿POT PRECISAR-SE L'ORIGE DE LA LLENGUA VALENCIANA?

Precisar l'orige de la llengua romànica mos portaria sigles de llenta evolució del llatí cap a una parla romançada en gestació.

Segons els romanistes només el castellà dispon llingüísticament d'una “obra de romans” per a precisar el seu orige. És el llibre de Menéndez Pidal “Orígenes del Español”, verdader estudi profunt de documents llatins des del 414 (época visigótica) examinant texts que van corrompiendo llentament el llatí, fins a poder fixar lleis fonètiques i morfològiques en la creació d'una nova llengua.

Pero, en general, els llingüistes cridem Llengua a una parla romançada quan ya dispon de texts lliteraris. En el cas concret del Valencià podem cridar-ho llengua feya 1300, quan posseïx ya una rica lliteratura, precisament anticipant-se a les demés llengües romàniques peninsulars i que només pot parangonarse en el “II Quatrocento italià” de Dante, Petrarca i Boccaccio.

A mi m'admet la prontitud en que el Valencià aplega a la seua plenitut, al seu “sigle d'or”, en els sigles XIV i XV, des de Vilanova i Canals fins a Joanot Martorell, perque revela un admirable cultural superior a les demés regions hispàniques.

Res estrany, puix, que en ple sigle XV el marqués de Santillana considere excepcional la figura de Ausias March, per eixemple, en la seua famosa carta el Condestable de Portugal, carta que podem considerar com la primera història de les Lliteratures Hispàniques, Menys encara, m'estranya que Cervantes prestigie la Llengua Valenciana i venere especialment el “Tirant lo Blanch” de Joanot Martorell, per a ell “el millor llibre del món”.

¿I A QUÉ ATRIBUÏX VOSTÉ EL RÀPIT FLORECIMENT DEL VALENCIÀ?

El ràpit floreciment del Valencià en els sigles XIV i XV, quan les demés llengües romàniques van gestant la seua lliteratura no pot estranyar a qui conega atres facetes florecients d'esta privilegiada regió en tal época, com a agricultura, comerç, exportació, etc. i les seues influències històriques, culturals, eclesiàstiques, etc. I això a pesar de sis malalties de la pesta, nou riuades, la fam de 1347, les grans sequies entre 1301 i 1352, les pluges torrencials de 1356, 1358 i 1406, el terremot de 1396, etc. calamitats de les que es recuperava prontament com l'Au Fénix, en recia personalitat. No conec un atre cas semblant de tal vitalitat en tota l'història medieval. Podria abrumar en senyes i senyes pero crec que no procedix en la nostra charrada. Deixem que els valencians estudien en veneració una época tan gloriosa.

¿LA CONQUISTA de VALÉNCIA per les TROPES de la CORONA d'ARAGÓ VA SUPONDRE una TRANSFORMACIÓ SUBSTANCIAL en la LLENGUA i MIJOS d'EXPRESSIÓ VALENCIANS?

No ho crec. En primer lloc i en estudiar les jarches mossàraps ya trobem cinc poetes valencians del sigle XI que entusiasmen a investigadors com Stern, García Gómez i Dámaso Alonso.

En segon lloc tots sabem que els mossàraps varen ser respectats en la seua religió i llengua pels àraps, especialment en una regió relativament la més poblada de l'Islam hispànic.

Si les pedres del barri del Carmen i Sant Vicent de la Roqueta parlaren, per eixemple, ho farien en la romançada anterior a la conquista que pronte es cridaria Valencià. Precisament devem al meu paisà García Larragueta el descobriment recent d'un document eclesiàstic en el que se cita que quaranta anys abans de la conquista ya venien clercs d'Aragó a predicar als mossàraps de Valéncia, Alzira, etc. ¿Ho farien, acàs, en àrap?

En tercer lloc coneixem pobles conquistat per catalans que parlen castellà d'Aragó i pobles conquistats per aragonesos que parlen valencià. Aixina, puix, la pretesa transformació de la llengua en la vinguda de les tropes de la futura Corona d'Aragó la considere recent i falsa afirmació política pero no filològica.

Per una atra part tals tropes, i millor, menys d'un terç d'elles només podrien portar en si mateix una incipient romançada encara sense nom i mostres del qual fins a poden trobar-se en el Mio Cid, Berceo i encara el la Lírica Gallega, sí m'apuren. ¿Acàs no estaven en 1238 totes les futures llengües romançades en gestació? I, ¿quina influència podia tindre lo balbuceante i provençalisat encara en un parla que va superar prontament lo rebut? Deixe la contestació als polítics pero no als filòlecs.

¿QUINES CITES IMPORTANTS del VALENCIÀ s'han FET i per QUÍ a lo llarc de l'HISTÒRIA?

Seria molt llarc citar la série de filòlecs espanyols i estrangers que s'han ocupat del Valencià com a llengua per lo que seré breu en una relació de primera mà:

Són molt conegudes les gramàtiques valencianes de Lluís Fullana (1915, 1921), Sanchis Guarner (1950), Carles Salvador (1952), la recent de “Lo Rat Penat” i l'estudi de Adlert Noguerol que es recolza en les diferències que senyala el famós “Diccionari Català, Valencià, Balear” i en el valencià coloquial.

Ya que parlem de diferències destaquem també les que senyala el citat Lluís Fullana (fonètica, gràfiques, ortogràfiques, lèxiques, morfològiques i sintàctiques) en el català, en les seues conferències d'ingrés en la Real Acadèmia de la Llengua (1928) i les que cita W. J. *

Entwistle en el seu “Estudi llingüístic del català i valencià” (1954).

Pero els que recorde més per haver-los tingut que manejar en els meus estudis són: J. Hadwiger “Sprach grenzen und Grenzmundarten des Valencianischen” (1905), J. Saröhandy “les limites du Valencianen” (1906), Navarro Tomás “Anàlisis fonètic del valencià lliterari” (1934) i Menéndez Pidal “Sobre los límites del valencino” (1955).

Per la meua relació en les universitats de la Soborna i Tolouse en on vaig estudiar i en atres en on tinc amics sé que es treballa en prestigiar el valencià com a llengua romànica medieval, anterior i més pura que el català; pero no convé donar noms abans d'hora.

Tot aplegarà.......

Demane disculpes si en la traducció existix algun error

Font d' Agustin Pastor Ferrer