La guerra entre valencià i català: ¿’orquesta’?, ¿’orquestra’?
No es tracta d'ofendre a ningú, sino d'expondre racionalment les diferències entre els tres idiomes, començant per una premissa fonamental: castellà i català, pel seu orige, tenen considerable proporció de lèxic compartit en el valencià, o en mínimes diferències morfològiques. Esta realitat ha provocat que la política expansionista catalana (entenga's normalització) altere o falsege veus valencianes homógrafs en les castellanes i, impunement, les catalanise. A diferència de lo que va succeir en Catalunya des del sigle XIX (en l'ingent aportació econòmica dels negrers catalans o els seus hereus, que traficaven en Cuba i Puerto Rico en l'ajuda del general Prim), ací no hi ha alta burguesia ni empresaris que financen res, encara que fora un simple full dominical contra l'extrema dreta de la dictadura catalanista.
Hui llegim en el diari català Levante un text en espanyol en el substantiu català “orquestra” mechado en ell. Si tinguérem un Jurat d’Agravis1 , en lloc del carisma i inútil florer Síndic de Greuges (copiat de Catalunya), informaria al poble sobre esta veu en el nostre idioma. I els polítics que diuen defendre la nostra llengua, es prendrien la molèstia de consultar la documentació debades i a disposició seua en el DHIVAM 2019. Cal advertir que la veu no va aplegar en Jaume I, sino que apareix tardament en valencià i castellà, pel 1700; i, en català, posteriorment:
orquesta –del grec-lletí orchestra. El sust. arcaic orquestra assoles aludix en valencià al espay arquitectònic del antiu teatre grec: theatron, proskenion, orchaestra, balteus, frons scaenae, etc. En valenciá may equival a orquesta de músics, 1ª doc.: “pero en la nit els orquestes / de la música en tot art / divertien el concurs, / que era entre els grans, el més gran” (Relació entre Tito i Sento… a honor de Carlos Tercer, 1784). En català també tenien orquesta, dasta que´ls nacionalistes de Fabra agarraren orquestra per 1915, pera alluntar-se del vocable comú al valencià, castellà i català.
orquesta “llums en tota la ciutat, / y, en los altars, orquestes” (Sento y Tito… lo feliz Part de Luisa de Parma, 1794)
orquesta “les orquestes, / les donçaynes y tabals” (Rahonament… que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)
orquesta “de nit… una gran orquesta” (Breu relació de la gran festa… Mare de Deu, 1799)
orquesta “els cegos, sobre un taulat una orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)
orquesta “dances, castells, novetats rares de focs… orquestes” (L’Alegría de Valencia, 1802)
orquesta “y els estudiants se portaren, / fentli música a la Reyna / … y atres nits a la desfeta / anaren al Real… / ab la estudiantina orquesta” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)
orquesta “dels estudiants, va lluirse sa orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)
orquesta “la orquesta pot anar tocant” (Bernat, J.: El virgo de Visanteta, 1845)
orquesta “en mil orquestes de música” (Batiste Llopis: Defensa de les dones, c. 1850)
orquesta “y apenes vinga la orquesta” (Bernat Baldoví: Un fandanguet en Paiporta, 1855, p. 7)
orquesta “els músics en orquestes” (Boix: IV Cent. Can. St. Vicente, 1855, p. 433)
orquesta “a tota orquesta” (BNM, Ms. 14339, Escalante: ¡Qué no será!, 1862, f. 1) El vocable heu trobem en lletres populars:
A mi me diuen Rosa.
Y a mi Maria Ana.
Soc la campana grosa.
Y yo la mijana.
Yo pese cent quintals.
Yo trenta en pese,
y aquell que no se hu crega,
que mos sospese.
Yo escomence, ¡donc, doonc!
Yo conteste, ¡dinc, dinc!.
La chicoteta canta
tin, tilín, tin…
Y cuan voltegem juntes
en una festa,
sonem com una música
de gran orquesta.
orquesta “bona orquesta” (G. Albán, M.: Un ball de convit, 1863, p.9)
orquesta “a tota la orquesta” (Palanca: La ballá de Sen Francés, 1868, p. 27)
orquesta “que fa ballar a un home / a tota orquesta” (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876, p.26)
orquesta “l´orquesta está a cárrec de…” (El pare Mulet, 1877, p.31)
orquesta “cor a tota orquesta” (El Canari, volá 2, Castelló, 1883, p.14)
orquesta “com dir el que toca el violó en la orquesta” (La Moma, 19 / 12 / 1885, p.6)
orquesta “els pabellons. Orquestes en ells” (Palanca: La Fira de Juliol, 1888)
orquesta “porte la orquesta” (Fuster, L.: El nano de la falla, 1894, p. 18)
orquesta “mentres la orquesta…” (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 55)
orquesta “y al so de la orquesta completen la festa” (La Traca, 17 de febrer 1912, p.2)
orquesta “pareix que a lo llunt sone una orquesta” (Marco Rivas, V.: La tasa dels hous, 1918, p.17)
orquesta “contant en orquesta” (De dalt a baix, día dels Inosents, Teatraleríes, 1920)
orquesta “la meua pancha pareix una orquesta” (Visent Alfonso: ¡Mar adins!, 1924, p.11)
orquesta “les notes d’una orquesta” (Catalá, G.: La carchofa de la Villa, Torrent, 1926, p. 5)
orquesta “un sonit que dirás talment que’s una orqueste que…” (La Chala, 12 de juny 1926, p.2)
orquesta “fort en la orquesta y teló rápit” (Hernández, F.: La Marselina, 1927, p.14)
orquesta “asoles, mentres la orquesta…” (Perdiguer, R.: En Carnistoltes, 1928, p. 13)
orquesta “sona la orquesta” (Ferrer, L.: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932, p. 6)
orquesta “fort en la orquesta en motius del Himne” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 16)
orquesta “els músics en orquesta” (Beut, P.: Cartelera d’espectáculs, 1932, p. 7)
orquesta “focs fatuos, fort en la orquesta” (Gayano Lluch, R.: Lo que va d’ahir a hui, 1932)
orquesta “… del fox qu’está tocant la orquesta” (Soler Peris, J.: Els estudiants, 1934, p. 33)
orquesta de corda “si tots els veins hagueren pagat, botaríem una magnífica traca y la orquesta de corda…” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1934)
orquesta “una orquesta tota de músics” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936, p. 53)
orquesteta “una orquesteta davant del guió” (Thous, M.: ¡Foc en l’era!, a. 1900, p.24)
orquestina “haurá una orquestina” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 17)
orquestina “¿La orquestina ya está apunt?” (Peris Celda: Més allá de la lley, 1927, p. 6)
orquestina “li agrá més una orquestina” (Meliá, F.: Encara queda sol, 1931, p.16)
orquestina “renova la música la orquestina” (Soler Peris.: Els estudiants, 1934, p. 35)
orquestina “una orquestina que costa molts dinés” (Beltrán: Els ratolins, 1934, p. 4)
Davant este lèxic i morfologia valenciana, la descalificació més socorreguda del catalanisme, —que fingix posseir saber casi diví— consistix en alegar que inventem un idioma, o que és una maniobra política del fascisme. No mereix la pena contestar a estos amorals, que actuen com a autèntics nazis manipulant a la població desconcertada i indefensa; i no hi ha qui s'oponga a esta agressió generalisada, puix tenen al seu servici institucions i mijos de comunicació. I aixina seguiran atres quatre anys de subvenció, champany i roses. Mentrestant, els polítics es esmerarán en prendre'ns el pèl i, satisfets, acomodaran els seus atrassers en millonàries poltrones.
1 En valencià modern, el nostre, tenim la terminació no etimològica de la sorda -t (cámbit, prémit, andámit, etc.), que nos diferencia de les agressives romàniques veïnes: “¿el teu venjares este agrávit?” (Gadea: Ensisam, 1891, p.271)
En Ricart García Moya és Llicenciat en Belles Arts, historiador i Catedràtic d'Institut de Bachillerat en Alacant.
