Homilies de Organyá

https://yosocche.com/desmontant-les-homilies-dorganya/

De Enrique NL en facebook

Els “Homilies de Organyá”, com reconeix Martí de Riquer en la seua “Història de la Lliteratura Catalana” (Tom I) estaven escrites en dialecte PROVENÇAL, igual que tot el material lliterari datat en eixos orígens, perque en aquells moments lo únic que existia era el dialecte PROVENÇAL DEL QUE DERIVEN TOTS ELS DIALECTES CATALANS, entre ells el català com ho definix l'erudit i humaniste català Pare Batllori, 12 voltes Dr. Honoris causa per universitats catalanes i valencianes. Fins als mateixos erudits catalans ho reconeixen.

Font de Pedro Fuentes Caballero

LINGUISTICA ROMANICA – NORMALIZACION DEL DIALECTO BARCELONI Y GESTACION DEL CATALAN (Extracto Lengua valenciana una lengua suplantada)

https://yosocche.com/.../LINGUISTICA-ROMANICA...

Font de #YoSocChe

De un comentari interesant de Facebook:

"Les Homilies de Organyá no són un document literari sinó que la mateixa Enciclopèdia Catalana els califica com "texts en prosa" perque la seua intenció no és la difusió, vull dir que no són un llibre per a llegir atres persones sinó uns apunts personals. Tampoc són tan antigues, del segle XII o el principi del XIII, al no estar datats ni signats, es diu que de 1204. En realitat, tampoc podem saber si tota la comunitat dels monjos o tot Organyà parlava aixina o estàn escrits en un llenguage personal, el del seu autor, perque tampoc en cap lloc es diu que estiguen escrits en català. Segons els filòlec català Josep Moran, un dels que més les ha estudiat, tenen una "estreta relació amb les homilies de Tortosa (escrites en provençal), i també que ambdós manuscrits pertanyen a famílies diferents, però que han de ser versions d’un homiliari originari de la canònica de Sant Ruf d’Avinyó", i per tant la seua llengua podria tindre poc que vore en la que es parlava a atres llocs de Catalunya, com Barcelona."

Y un atra opinio:

"Bo, la simple llògica que marca l'història nos diu que això no és català, ¿pero que espereu de l'opinió dels Pan-catalans que diuen reina catalana a Catalina d'Aragó o català de Xàtiva a Cervantes?"

LLIBRES

LLIBRES

 https://yosocche.com/documents/?lang=val

EL RECETARI GASTRONÒMIC MÉS ANTIC D'ESPANYA ÉS VALENCIÀ.

Abans fins i tot, el mege valencià Arnau de Vilanova va escriure una obra titulada REGIMEN SANITATIS AD INCLYTUM REGEM ARAGONUM JAUME II, escrita en llatí (la llengua culta en el sigle XIV), per a us personal del monarca.

Posteriorment apareix per primera volta en la península Ibèrica i un dels més antics a nivell europeu, un recetari gastronòmic titulat LLIURE DE SENT SOVI (Llibre de Sant Salvio), escrit en llengua valenciana, d'autor desconegut, del que es conserven dos manuscrits originals, el primer datat pels historiadors en l'any 1234, que es conserva en la biblioteca de l'Universitat de Valéncia en 72 receptes, i un segon que es troba en l'Universitat de Barcelona, que és datat posterior a l'any 1423, per la senzilla raó que conté capítuls inspirats en el "Art Cisoria" d'Enrique d'Aragó, conegut com Enrique de Villena, la data del qual de publicació és precisament l'any 1423.

També els treballs realisats per l'investigador Lluís Cifuentes, professor de l'Universitat de Barcelona i membre de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals, li porten a la conclusió de que este segon manuscrit en més de dos centenars de receptes, és una extensa ampliació del text valencià que s'identificaria en el títul de "Lliure de totes maneres de potages de menjar" i obediria a la costum de l'época de reescriure i ampliar els texts d'esta índole.

Cal resaltar que també és anònim i escrit en llengua valenciana com EL LLIURE DE TOTES LES MANERES DE CONFIT, que es pot considerar com el primer recetari de darreries escrit en una llengua romançada, que possiblement siga el llibre més antic de tota Europa del seu gènero, escrit en una llengua distinta del llatí.

Vore págs. 341-342 del SIGLE D'OR VALENCIÀ. S.XV

en Llibreria París-Valéncia, Pelayo 7

Font i autor Jose Luis Alapont Raga

Traduit al valencià per Enrique NL

I sí que apareix el del Regne de Valéncia

No apareix Catalunya ni en el mapa ni en el índex del primer Atles de l'Historia en el que apareixen les mes de 100 regións - nacións, països mes importants del Mon en el Sigle XVI. I sí que apareix el del Regne de Valéncia... ¿per qué será?

L'ignorant complet i l'ignorant ‘cult

 PENSAMENT:

Molts al no poder defendre les seues tesis, idees o forma de pensar  errònees i no posseir arguments per a debatre trauen les seues millors armes com són, les amenaces, l'insult, el bloqueig al  seu interlocutor i posterior silenciamient.

No hi ha pijor ignorant que el que no vol donar-se per enterat.

Diu la Bíblia: “Creu el neci que el seu anar és correcte, mes el sabi busca consell”. És increible vore en general, que els sabis callen, mentres que els necis són els que més parlen, tractant de provar, Deu sabrà qué.

Hi ha'n dos tipos d'ignorants:

 "L'ignorant complet i l'ignorant ‘cult”.

 L'ignorant complet és el que escrivint o parlant es posa en evidència davant els seus interlocutors, és el que parla i parla sense saber res o creent que sap, i que la seua font principal d'informació és lo que ell creu i totes les opinions que arreplega del seu ambient.

L'ignorant ‘cult’ és aquell que sí s'informa, pero de lo que li convé, si la moneda té dos cares, es prepara en una de les cares, sense preocuparse de revisar l'atra cara, tan sols per a discutir i contradir a qui si busca la veritat.

L'història és com un element viu i en moviment i mai igual, pretendre enllatar l'història i contar-la baix un sol punt de vista, s'esta sense cap dubte faltant a la veritat encara que tangencialment passes pel tema. la mateixa història mai te la contarà igual un victoriós en una batalla que el vençut d'eixa mateixa batalla, per això és essencial les dos versions ..i per lo general les històries sempre són contades pels vencedors, encara que vencedors i vençuts solen tergiversar lo succeït i contar veritats, miges veritats, miges mentires o  mentires sanceres per a que l'història córrega al seu favor, per lo tant, és important l'estudi i comparacio de les dos versions i poder descobrir la presunta veritat de l'història.

A estes persones incultes i malintencionats, la tendència normal és discutir-los i fer-los saber que tan ignorant són, pero m'he donat conte en la pràctica de que això no funciona. 

Com diu "Dale Carnegie" en el seu llibre: “l'única forma de guanyar una discussió és evitant-la”.(?)

Fem llavors precisament això mateix, deixen que estes persones ‘poc instruïdes’ parlen, igual, ells són els que van a passar vergonya i no els que entren en un debat sabi per a quansevol tema a tractar, cal debatre en inteligència, respecte i en coneiximent del mig expost en qualsevol fòrum de discussió.

Font d' Agustin Pastor Ferrer

L´Imitació de Jesucrist

 

Nostra dolça Llengua Valenciana

El llibre "L´Imitació de Jesucrist" de Tomàs de Kempis fon traduït per Miquel Pereç en l´any 1482. Podeu vore en l´image lo que diu l´autor sobre la llengua a la que fa la traducció.

Be, puix, si busques per Internet, apareixen coses tan vergonyoses i manipulades com esta:

"La imitació de Jesucrist del Tomas de Kempis. Traducció catalana de Miquel Perez. Novament publicada per R. Miquel y Planas segons la edició de l'any 1482"

Corona d'Aragó contradiu la posibilitat d'importació de la llengua catalana

 

Nostra dolça Llengua Valenciana

Hemeroteca.

"La geografia política de la Corona d'Aragó contradiu la posibilitat d'importació de la llengua catalana". Ampar Cabanes.

* Ampar Cabanes Pecourt (Valéncia, 1938). Llicenciada en Filosofia i Lletres. Doctora en Història. 20 anys com a professora de l´Universitat de Valéncia. Catedràtica de Paleografia i Diplomàtica de l´Universitat de Múrcia. Fon Consellera d´Educació durant el govern preautonòmic d´Enric Monsonís.

El Tirant lo Blanch, la primera novela moderna del mon

 

El Tirant lo Blanch, la primera novela moderna del mon

Per Joan Ignaci Culla

El 2 de giner de 1460 Joanot Martorell va escomençar la redaccio de la novela Tirant lo Blanch, com consta en la mateixa dedicatoria. D´asta fa molt poquet, el colofo de l´obra fea interpretar que Galba va ser el que va finalisar la novela per la mort de Martorell, ya que diu que «es va traduir del angles al portugues i despres en llengua valenciana per el magnific i virtuos cavaller Joanot Martorell, qui, a causa de la seua mort, no va poder acabar de traduir mes que tres parts. La quarta, que es el final del llibre, va ser traduïda, a precs de la noble dama Isabel de Lloris, per el magnific cavaller mossén Martí Joan de Galba».

Este colofo entra en contradiccio, precisament, en lo que afirma Joanot en la seua dedicatoria, ya que en ella diu que es ell l´unic autor de l´obra i que a soles a d´ell li correspon la responsabilitat dels fallos: «si defalliment algu trobat hi sera, yo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo carrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia stada ventilada».

Des de 1990, els especialistes descarten a Galba en la redaccio de la quarta part del Tirant i mantenen l´autoria unica de Joanot. Es pensa que Galva a soles participaria en la distribucio dels capituls per a portar-los a imprenta.

Segon sostenen Entwistle, Martí de Riquer i el propi Villalmanzo, en el segon viage de Joanot a Anglaterra, formant part de l´embaixada enviada per Alfons V des de Napols per a agrair al sobirà angles el seu ingres en l´Orde de la Garrotera, seria quan va coneixer el llibre anglo-normant del sigle XIII Guy de Warwick, en versio francesa, propietat del rei Enric VI de Lancaster, que li serviria com a base per al seu Guillem de Varoich, que finalment el refondrà en els primers capituls del Tirant lo Blanch: «Aquest es un tractat d´horde de caualeria tret d´un libre que fon del rey d´Anglaterra e de França».

Les experiencies vixcudes en sa propia vida foren arguments que despres plasmaria en la seua novela. Era realment la diferencia en respecte a qualsevol atra novela. Martorell trenca lo que d´asta eixe moment eren els llibres de cavalleria, i crea la novela cavalleresca inspirada en personages, llocs i ambientacions creibles (en molts casos reals).

La crítica lliteraria del Tirant escomença en Cervantes. Es de sobra conegut l´elogi que formula de la mateixa en el Quixot (Part I, cap. VI), calificant-la de ser «el mejor libro del mundo». Cervantes enaltix l´obra i no a l´autor perque desconeixia el seu nom per haver segut omes en la dedicatoria original de Joanot a on apareixia la referencia de la seua autoria (edicio vallisoletana de Diego Gumiel de 1511).

En 1951, Damaso Alonso, en un estudi sobre el Tirant (Tirant lo Blanch, novela moderna), resalta tots els elements que caracterisaran la novela moderna: el realisme.

Joanot Martorell, defensor de l´espirit cavalleresc, ya en decadencia, s´allunta de la clasica novela de cavalleries i li dona veracitat al protagoniste. Llunt dels heroes migevals, mor en el llit d´una pulmonia, com va destacar Cervantes.

El rumà Constantin Marinesco i Villalmanzo sostenen que, possiblement, Joanot s´inspirara en les gestes del gran heroe de la creuada contra els turcs, el capita Janós Hunyadi, que en Occident era conegut com el ´Comte Blanch´ o ´rey Blach´, e inclus en l´eleccio del nom.

Pero l´historia del manuscrit del Tirant no acaba en la mort del nostre insigne novelista. A la mort d´este, el seu germa major, Galcerán, va intentar recuperar els drets de l´obra a Martí Joan de Galba, que estaven en el seu poder des de fea mes d´un any. Joanot Martorell ses els havia pignorat com garantia d´un prestam de cent reals en la condicio de que si en un any no saldava el deute, Galba es quedaria en el manuscrit, com aixina va succeir: «Lo dit moceen Johanot pasava moltes necesitats e lo dit en Martí Joan li prestava Diners sovent».

Tirant Lo Blanch

El Tirant lo Blanch es la primera novela del mon modern i que, com predecesora de totes, obri les portes als demes escritors, cas de Cervantes o Shakesperare. Per a orgull nostre, la va escriure el cavaller valencià Joanot Martorell en la seua llengua, en llengua valenciana, i se la va dedicar a la nacio a on ell era natural: Valencia.

Font de Carlos Cortina Ferrer